«Quatre illes, un país, cap frontera» va ser l'eslògan que va utilitzar Francesc Antich per promocionar les Illes Balears durant la seva primera legislatura com a president del Govern autonòmic. Segurament, des de fora de les illes no es va veure res estrany. A dins, però, reien. Considerar l’arxipèlag com quelcom homogeni tant política com socialment, és si més no ingenu.

Com apunta la coordinadora, coportaveu i diputada al Parlament per Més, Bel Busquets, «cada illa és un país, té una idiosincràsia pròpia. Només estan unides pel fet provincial». Hi ha moltes coses a defensar en comú, però l’evolució històrica i social de cada illa ha fet que la seva evolució política hagi estat molt diferent. La condició d’illes, juntament amb la defensa del territori i de la llengua pròpia –sobretot amb la legislatura del popular José Ramón Bauzá– han estat punts comuns que, alhora, s’han gestionat de manera diferent a cada illa.

El 2015 també va ser un any de canvis per a les Illes Balears. Es va aconseguir fer fora a la dreta tant del Govern de les Illes com dels Consells Insulars i es va trencar l’hegemonia conservadora als municipis. Ara bé, mentre que a Mallorca i Menorca eren les esquerres sobiranistes qui feien fora al Partit Popular, a Eivissa ho feia el PSOE juntament amb Guanyem. A Formentera, en canvi, la candidatura illenca Gent per Formentera es revalidava a les institucions.

El 2015, per primera vegada des que es va reinstaurar el règim democràtic,el canvi no estava protagonitzat per un partit progressista estatal, sinó per una esquerra ecologista i autocentrada

Tanmateix, per primera vegada des que es va reinstaurar el règim democràtic, aquest canvi no estava protagonitzat per un partit progressista estatal, sinó per una esquerra ecologista i autocentrada. En el cas de Mallorca i Menorca, van aconseguir grup propi mentre que Formentera seguia amb la seva diputada de Gent per Formentera. L’única illa que no tenia una representació política pròpia – fora dels partits estatals – era Eivissa.

En unes illes tradicionalment governades pel mateix bipartidisme que regnava a l’Estat i on la representació sobiranista era mínima –ERC ha estat present a les Balears des de finals dels 80 però mai ha aconseguit representació parlamentària en solitari-, el fet de constituir-se una esquerra sobiranista forta i des d’una perspectiva illenca obre moltes portes.

Més per Menorca, una coalició per obrir el projecte sobiranista

Una coalició sobiranista ha aconseguit la presidència del Consell Insular de Menorca i grup propi per primer cop al Parlament. Més per Menorca és una coalició que es comença a gestar el 2012, de mà del PSM, que obri un debat intern per proposar una ampliació tant de les bases com de les visions dins el partit. El coordinador del Partit Socialista de Menorca i conseller Miquel Àngel Maria explica que va haver-hi consens: «El PSM tot sol competint amb altres partits similars no tenia cap sentit».

Al 2014 es van presentar com a coalició. PSM, Iniciativa, Equo i Esquerra van anar a les eleccions com a Més per Menorca. Maria apunta a l’obertura com un dels principals factors que els va portar al govern insular. Hi suma també la crisi del bipartidisme que hi havia tant a nivell local com estatal i el fet de que la societat menorquina demanava un canvi polític. «El fet de presentar una esquerra sobiranista sense purismes ha estat l’oportunitat per poder guanyar».

L'obertura, la crisi del bipartidisme i el fet que la societat demanés un canvi polític, claus en l'èxit de Més per Menorca

El Més menorquí entén el sobiranisme com una forma d’assolir l’autogovern de l’illa, en uns paràmetres més o menys similars als de Més per Mallorca. Ara bé, hi ha diferències. Miquel Àngel Maria defineix la sobirania que defenen com a «la reivindicació en primer lloc de la capacitat d’autogovern de l’illa per aconseguir per una banda evitar el centralisme de Mallorca i per altra obrir la participació de Menorca a altres espais polítics de tu a tu».

De moment, Més per Menorca segueix actuant com a coalició amb unes estructures organitzatives mínimes i amb l’autonomia de cada partit que la forma. El proper maig celebraran un congrés per decidir quina estructura segueixen, però seguiran amb el mateix objectiu programàtic: «aconseguir les màximes cotes de sobirania per Menorca».

Assemblea de Més per Menorca. MÉS

Més per Mallorca, començar de nou i conservar la història

Després de presentar-se com a coalició electoral en dues eleccions autonòmiques sota el nom de Bloc per Mallorca –constituït per l'històric Partit Socialista de Mallorca (PSM), Esquerra Unida-Verds i ERC –, l’esquerra mallorquina va decidir que s’havia d’anar més enllà d’una coalició electoral. «L’experiència del Bloc és fonamental per entendre Més», apunta Miquel Rosselló, un dels històrics de l’esquerra mallorquina.

Rosselló va militar al Partit Comunista durant el franquisme i va seguir amb la formació d’Esquerra Unida (EUIB) per acabar formant part d’Iniciativa-Verds, l’escissió d’EUIB després dels conflictes interns originats durant el primer Bloc, en què es va debatre sobre una col·laboració més estreta amb el PSM. És un dels exemples de la transversalitat i diversitat dins del partit.

La regidora i portaveu de Més per Palma, Neus Truyol, coincideix amb Rosselló a l’hora de marcar el Bloc com a clau per entendre el nou partit ecosobiranista: «Nosaltres vam ser l’oposició real a la política del PP». L’última legislatura del Bloc com a coalició va ser la de 2011, en què Bauzá era el president i en la qual es van patir els majors atacs a la llengua i cultura de les Illes.

Després de l'experiència del Bloc els seus integrants van decidir constituir-se com a grup estratègic i fer possible un projecte a més llarg termini

A partir d’allà, van decidir que havien de constituir-se en un grup estratègic i no només electoral, que fes possible un projecte polític a més llarg termini i que aglutinés l’esquerra sobiranista mallorquina. Més per Mallorca va aparèixer com a partit l’any 2013 i va estar formada inicialment per PSM, Iniciativa, Entesa i persones independents, als quals s’hi han anat sumant algunes de les candidatures municipals sorgides al 2015. Totes les formacions integrants van renunciar a l’activitat pública per separat i a les estructures orgàniques pròpies.

Bel Busquets i David Abril, portaveus de Més per Mallorca. / MÉS

Un dels factors que ha portat a fer de Més un projecte polític exitós, coincideixen les persones entrevistades, ha estat el fet de començar a construir un projecte de futur diferent, allunyat de les coalicions i rutines anteriors però sense oblidar la història de qui conforma el partit. «No hem renunciat a la nostra història, als 40 anys de lluita», explica Bel Busquets qui a banda de ser coordinadora i coportaveu de Més és també secretària general del PSM. La formació havia estat el referent sobiranista mallorquí fins al moment i va ser, tal com explica el periodista i historiador Antoni Trobat en un article a Crític, el motor que va mantenir vives les reivindicacions illenques davant els governs quasi ininterromputs de la dreta del PP.

Ara bé, com remarca Miquel Rosselló, els bons resultats electorals de Més no s’explicarien sense el paper d’Iniciativa, «que va arribar als sectors on tradicionalment el nacionalisme no havia arribat». Això, sumat a l’explosió del municipalisme i combinat amb uns enllaços forts amb els moviments socials de l’illa van portar a Més a tenir uns resultats electorals històrics a les locals i a convertir-se en el partit hegemònic a la banda esquerra del taulell.

Sobirania i futur

Cal tenir clar que el concepte de sobiranisme a les Balears és diferent a la conceptualització catalana i que aquesta diferència també és present entre illes. A Mallorca les reivindicacions sobiranistes han estat sempre presents, amb major o menor mesura. Algunes passaven per la defensa de la llengua i cultura pròpies i un millor finançament, mentre que d’altres exigien una defensa del territori des d’una ecologista. A Més s’hi troben totes.

Neus Truyol ho defineix com un «sobiranisme transversal» que va des del dret a decidir sobre què mengem fins al model d’Estat. Un dels objectius principals, però, és aconseguir més autogovern des de la identitat pròpia de l’illa. Per aconseguir-ho, però, caldrà en alguns casos agermanar-se amb la resta d’illes i aconseguir captar una majoria àmplia de votants, dues línies en què Més hi treballa.

Pel que fa al primer objectiu, Més per Mallorca, Més per Menorca i Gent per Formentera han treballat conjuntament al Parlament balear. La idea és, segons Miquel Rosselló, seguir ampliant aquestes col·laboracions respectant sempre la sobirania de cada illa. Ara bé, caldrà primer trobar algú amb qui poder-ho fer a l’illa d’Eivissa per poder reivindicar allò comú entre les quatre illes. Rosselló també creu que «s’ha d’integrar al mallorquinisme polític aquelles persones que tradicionalment hi han quedat fora». Són aquelles que no s’han tingut tan en compte pel fet de no complir amb el perfil tipus de sobiranista: catalanoparlant i nascut a l’illa.

La (in)existència del sobiranisme a Eivissa

Qui estigui una mica informat sobre la realitat política illenca, sabrà que Eivissa sol ser un rara avis en tots els aspectes. A banda de ser l’única illa sense representació pròpia al Parlament és l’única sense un partit sobiranista en actiu. S’ha de partir de la base que, com explica el membre de la llista Guanyem Sant Josep Arnau Mañas, el concepte de sobiranisme com s’entén a Mallorca o Menorca «no té cap recolzament aquí».

L’historiador i exsecretari general d’Entesa Nacionalista i Ecologista (ENE), Maurici Cuesta, apunta que «totes les opcions que han defensat quelcom més enllà de l’autonomisme a Eivissa han aconseguit un percentatge molt baix de vots, a diferència de Menorca o Mallorca». Tot i això, diu que «hi ha més gent sobiranista del que els partits han sabut convocar».

A Eivissa, a banda d’Esquerra, els únics partits que han defensat una identitat pròpia des del progressisme han estat ENE i Gent per Eivissa. El primer els seus militants van decidir dissoldre’l fa un parell d’anys i el segon, tot i que té bastant suport, no ha aconseguit traduir-lo en vots. També es va intentar actuar des de pactes de l’esquerra illenca, però el pes sempre predominant del PSOE feien difícil mantenir les identitats pròpies de la resta de partits.

La manca d'una esquerra autocentrada a Eivissa s'explica perquè els partits hi han actuat com a moviments socials i per la composició demogràfica de l'illa

Aquesta manca d’una esquerra autocentrada s’explica per dos factors fonamentals i diferencials amb la resta d’illes: uns partits actuant com a moviments socials i la composició demogràfica de l’illa. Eivissa és l’illa que més migració ha rebut, el que fa que la seva composició social sigui molt variada i amb una majoria castellanoparlant que ha votat al progressisme estatal. El problema ha estat també que les persones que es consideraven eivissenques «autèntiques» durant l’arribada de la migració peninsular és gent que tradicionalment ha votat al PP.

«El PP és quelcom sociològic a l’illa», diu Cuesta. La raó principal ha estat el clientelisme, molt eficaç en una societat predominantment rural fins quasi els 80. A més, els populars han sabut impregnar els seus programes de reivindicacions que poden semblar identitàries – com la llei de normalització lingüística – i que els hi servia per tatxar de «radical» qualsevol reivindicació que anés més enllà.

A això se li suma el fet que, com expliquen Cuesta i Mañas, el jovent illenc està desarrelat i molt més identificat amb un imaginari espanyol que el mallorquí, per exemple, i que aquells que tindrien més consciència identitària són moltes vegades els mateixos que han sortit de l’illa per estudiar i que en molts casos no tornen.

A l’esquerra eivissenca li falta teixit

En una illa en què fins i tot la dreta ha sabut adaptar-se a les demandes lingüístiques, l’ecologisme i defensa del territori ha esdevingut la bandera dels projectes identitaris. Així, com apunta la vicepresidenta de l’entitat ecologista GEN-GOB Neus Prats, «Els partits d'esquerra s'han nodrit sempre de l'activisme social per fer veure que comulguen amb els seus plantejaments i arreplegar vots prometent que canviarà tot allò que fa que la gent s'indigni».

En molts casos, però, les accions que prenen una vegada al poder són més tèbies del que s’espera i acaben per enfrontar-se al mateix moviment ecologista. L’esquerra autocentrada de l’illa ha intentat fer més de moviment social que de projecte electoral, el que ha provocat que manqui, com diu Maurici Cuesta, «una xarxa d’unió civil».

Mentre que a Mallorca s’han desenvolupat per una banda els partits i per altra formacions tipus l’Obra Cultural Balear, a Eivissa les formacions polítiques han fet la mateixa feina que estaven fent des d’entitats com l’Institut d’Estudis Eivissencs o el GEN-GOB, el que va fer que se centressin menys en l’activitat política.

L’atomització en comptes de la sinergia entre els partits progressistes i identitaris illencs han portat, a la fi, a tenir un espai polític buit, que a les generals del 20-D es va intentar omplir amb un projecte anomenat Més per Eivissa i que no va funcionar. «És necessari un projecte com aquest a Eivissa», explica Cuesta, tot i que no creu que sigui possible. Neus Prats apunta a que «els candidats a posicionar-se en un projecte d'aquestes característiques no tenen gent i que la que tindrien està tan horroritzada per la política que despleguen on tenen 'poder' [Govern Balear]».

En el que coincideixen les persones entrevistades és que si ha d’haver un projecte nou no ha de venir des de Mallorca ni semblar-s’hi. Diuen que no hi ha res que uneixi més que un enemic comú i en el cas d’Eivissa, l’enemic comú és Mallorca.