Público
Público
Entrevista a cas mudde

"Les opinions d’ultradreta no són representatives del poble"

El politòleg neerlandès Cas Mudde publica 'Ultradreta' (Saldonar), una obra de divulgació que ofereix una visió detallada del que anomena "l'onada que amenaça la democràcia". L'entrevistem per conèixer les raons de l'avenç electoral d'aquests partits.

El politòleg Cas Mudde.
El politòleg Cas Mudde.

"Cap país és immune a la política d’ultradreta. La ultradreta ha tornat per venjar-se. Després de passar dècades a la marginalitat política, puja a l'escenari i reclama protagonisme", sosté el politòleg neerlandès Cas Mudde (Geldrop, 1967), catedràtic d’Afers Internacionals a la Universitat de Geòrgia i docent del Centre de Recerca sobre Extremisme de la Universitat d’Oslo. L’editorial Saldonar acaba de publicar en català el seu llibre Ultradreta, amb el subtítol "decàleg per entendre d’on ve i on va l’onada que amenaça la democràcia" i traduït de l’anglès per Octavi Gil. Es tracta d'una obra de divulgació destinada al públic generalista que proporciona una visió detallada de la política ultradretana de la postguerra, i n’explora la història, la ideologia, l’organització, les causes i les conseqüències, així com les respostes que tenen disponibles la societat civil, els partits i les institucions per contrarestar les seves idees i la seva influència.

El politòleg exposa que les idees de la ultradreta s'han fet 'mainstream', amb independència del suport electoral que tinguin els partits

La teoria que desenvolupa Mudde és que ens trobem davant la quarta onada de la ultradreta, és a dir, les seves idees, independentment del poder que tinguin a les institucions, ja s'han fet mainstream i s’han incorporat al debat polític. Poses els exemples del Vox d’Abascal, de la Lliga de Salvini o de l’Alternativa per Alemanya de Meuthen i Chrupalla. La primera onada va començar després de la Segona Guerra Mundial i era una continuació directa del feixisme històric; la segona és el populisme de dretes mccarthista dels cinquanta i seixanta, representat per Pierre Poujade i Mogens Glistrup; i en la tercera (1980-2000), els partits d’ultradreta, aïllats, i amb líders nous, no tenien opcions de formar governs. Tot ha canviat. Parlem amb ell via correu electrònic.

Quines són les principals causes d’aquest procés de normalització de la dreta radical que expliquen els seus èxits electorals?

La ultradreta contemporània es beneficia tant de factors estructurals com d’esdeveniments únics. Des dels anys seixanta, els llaços entre les poblacions i els partits s’han diluït, les identificacions amb els partits són més febles, mentre que la volatilitat electoral ha augmentat, cosa que ha creat un electorat potencial molt més gran per a tots els nous partits des dels anys noranta, inclosos els d’extrema dreta. Al mateix temps, la convergència entre els partits de centreesquerra i centredreta i les frustracions per la despolitització sota el neoliberalisme han creat més espai per als partits populistes.

"La convergència entre els partits de centreesquerra i centredreta ha creat més espai per als partits populistes"

El que va fer particularment atractiva la ultradreta va ser el canvi cap a les polítiques socioculturals, allunyades de les qüestions socioeconòmiques, i l’èmfasi en la identitat i la seguretat nacional arran dels atacs terroristes de l’11 de setembre de 2001. La ultradreta ho relaciona a les seves principals preocupacions i trets ideològics: el nativisme, l'autoritarisme i el populisme. Finalment, la transformació dels mitjans de comunicació tradicionals, de més ideològics a purament comercials, i l’auge de les xarxes socials, han creat oportunitats sense precedents per als nous actors polítics, especialment els més "escandalosos", com la ultradreta, que atrauen fàcilment d’atenció dels mèdia.

La normalització de l’extrema dreta dels marges polítics al centre del debat va ser possible per la seva "presència absent", és a dir, de la capacitat d’influir i determinar l’agenda política sense estar representada a les institucions? Per què hi contribueixen els partits conservadors clàssics?

Portada del llibre 'Ultradreta'.

En alguns països, les idees de l’extrema dreta es fan mainstream mentre els partits ultradretans segueixen marginats -per exemple, a Bèlgica i França-, però en molts altres països, aquests partits formen part del mainstream. Estan considerats per la dreta com a Koalitionsfähig (acceptables per a les coalicions). Això és així, per exemple, a Estònia, Itàlia o Eslovàquia. En altres països, aquest tipus de partits són el corrent principal -sobretot al Brasil, a l’Índia, Hongria, Polònia i als EUA-. Els partits conservadors tradicionals, però també els partits "liberals" (com per exemple a Dinamarca o als Països Baixos) i, de vegades, fins i tot els partits socialdemòcrates (per exemple, també a Dinamarca o a Eslovàquia), hi contribueixen perquè pensen que les opinions d’ultradreta són representatives del "poble", però això és una percepció errònia difosa de manera activa pels principals mitjans de comunicació; o perquè creuen que els pot aportar vots. Igual que els partits de centreesquerra dels anys vuitanta i noranta, els partits de centredreta de principis de la dècada del 2000 han renunciat en gran mesura a les seves velles ideologies i han adoptat, de manera pragmàtica o oportunista, idees i polítiques que creuen que poden agradar als seus (potencials) votants.

Tradicionalment, s’ha considerat a la ultradreta com a neoliberal, però en els darrers anys s’ha popularitzat l’anomenat "xovinisme del benestar", la idea d’un estat del benestar que prioritzi els autòctons i restringeixi les prestacions als ciutadans d'origen estranger. Com difereix la ultradreta respecte a les seves posicions en política social?

La idea que els partits d’extrema dreta solien ser neoliberals i acèrrims crítics de l’estat del benestar és un mite popular, però equivocat. Pràcticament cap partit d’extrema dreta ha sigut realment neoliberal, ni tan sols el Partit per la Llibertat d’Àustria (FPÖ). Com la majoria de partits de l’oposició, volien menys burocràcia, impostos més baixos i millors serveis. Però la seva oposició contra molts aspectes de l’Estat en general, i de l’estat del benestar en particular, té molt menys a veure amb l’ortodòxia econòmica que la política del partit. El FPÖ es va oposar a la "democràcia de consens" perquè beneficiava els seus principals competidors, el centredretà ÖVP i el centreesquerrà SPÖ.

"Pràcticament cap partit d’extrema dreta ha sigut realment neoliberal"

El Front Nacional [francès] era favorable al mercat i antisindical perquè els seus principals opositors se’n beneficiaven, però sempre va defensar significants subvencions estatals per a determinats sectors com l’agricultura o a petites empreses, i volia protecció estatal per a les indústries nacionals enfront de les empreses multinacionals. A la dècada de 1990, a mesura que els seus electorats van "proletaritzar-se", com va escriure [el politòleg] Hans-Georg Betz, es van tornar més obertament xovinistes del benestar, és a dir, donaven suport a un fort estat del benestar, però només per al "nostre propi poble".

El creixement de la dreta radical en els darrers anys ha estat particularment sorprenent. Hi ha qui pot argumentar que això és en part el resultat de la recessió de 2008 i la posterior crisi de l'euro. Ara que sembla que aquests partits poden estancar-se, quin tipus d’impacte creus que tindrà la Covid-19 en la ultradreta?

De fet, l’èxit global dels partits d’ultradreta continua sent força modest. Fins i tot durant la dècada del 2010 els partits d’ultradreta probablement només tenien de mitjana el 15% dels vots arreu d’Europa. No obstant això, s'han convertit en actors principals a la majoria dels parlaments europeus, en part a causa de la implosió dels partits principals i de la fragmentació dels sistemes partidaris.

"L’èxit global dels partits d’ultradreta continua sent força modest"

Fins ara, la Covid-19 ha tingut efectes insignificants sobre el suport electoral dels partits d’ultradreta d’Europa. Tanmateix, la segona onada de Covid-19 ho podria empitjorar molt, en un moment en què en més països hi ha una creixent oposició i ressentiment per les mesures governamentals per combatre la Covid-19. La ultradreta es podria beneficiar d’això, així com d’una probable crisi econòmica en un futur pròxim, però dubto que això canviï fonamentalment el seu nivell de suport o la importància política d’aquests partits. En primer lloc, perquè el grup és massa heterogeni a la quarta onada: des de partits hegemònics a Hongria i Polònia, passant per fràgils presidents al Brasil i als Estats Units, partits d’oposició sistèmics com a Bèlgica i França, fins a entitats irrellevants a Irlanda i Lituània. En segon lloc, perquè la pròpia Covid-19 té poc vincle amb els problemes i valors bàsics de la ultradreta, és a dir, la corrupció (populisme), la delinqüència (autoritarisme) i la immigració (nativisme).