La història de Maury Rodríguez és particular, però podria ser la de tanta altra gent que està passant dificultats per culpa de la pandèmia. Aquest barceloní de 43 anys treballava per hores muntant escenaris per a esdeveniments, com el Mobile World Congress, però a l'octubre van prescindir d'ell perquè amb la Covid no hi ha escenaris per muntar. Sense estalvis ni dret a atur, ni ningú a qui acudir, no li va quedar una altra que deixar de pagar els 350 euros mensuals de l'habitació rellogada en la qual vivia. Va aguantar dos mesos així, i des de desembre viu al carrer.

Casos com el seu no són aïllats, segons reconeixen tant entitats socials com l'Ajuntament de Barcelona. Malgrat tot el que s'ha fet per mitigar les conseqüències socials de la pandèmia –els ERTO, altres prestacions econòmiques o la paralització temporal de desnonaments–, continua havent-hi gent que acaba al carrer sense un sostre, especialment entre els que estan a habitacions rellogades i es queden sense ingressos, a vegades fins i tot encara que no es trobessin en l'economia submergida, com és el cas del Maury. Tampoc ajuda no tenir papers o algú al voltant que et pugui ajudar.

A la nit, el Maury es refugia a la zona del port. De dia, acudeix a l'església de Santa Anna per esmorzar i menjar, i al Gimnàs Social Sant Pau, on es dutxa, es canvia amb roba neta i recull menjar preparat per sopar. El que li ha passat a ell li pot passar a qualsevol, adverteix: "Cap persona està exempta; amb una mala ratxa de dos mesos sense treballar ni diners estalviats, te'n vas al carrer". Per a ell això és nou, i l'única cosa que intenta és aconseguir una ocupació per tornar a una habitació. Però no troba res. "Necessito una feina per sortir d'aquesta situació al més aviat possible", insisteix.

Mentrestant, dona suport al recentment creat Sindicat de Persones Sense Llar de Barcelona, que reclama a l'Ajuntament i a la Generalitat un pla de xoc per erradicar el sensellarisme. No entenen com havent-hi 13.000 pisos buits hi hagi gent vivint al carrer, que no ho té res fàcil. La situació és especialment dura per a les dones: segons una enquesta d'Assís, el 64% de les quals van atendre el 2020 van declarar haver patit violència al carrer i delictes d'aporofòbia, davant d'un 52% en el cas dels homes. A tot això cal sumar-li fets com el que li va passar aquest febrer a una persona que dormia a les portes del Gimnàs Social Sant Pau i a qui van intentar cremar viva. Des de la declaració del primer estat d'alarma de la pandèmia –el 14 de març de 2020–, han mort 23 persones que vivien al carrer, segons Arrels.

La creació del sindicat és un símptoma més que no n'hi ha prou amb el que s'està fent per a abordar el sensellarisme. Les entitats socials relaten que, amb la Covid, qui ja estava en una situació precària amb la llar penjant d'un fil ha tendit a anar a pitjor, com si baixés un esglaó més, i l'últim és el carrer. En els primers mesos de la pandèmia, el Consistori va crear uns dispositius d'atenció d'emergència amb els quals va concloure que el 40% de persones que s'havien quedat al carrer ja procedien d'una situació de mal allotjament o infrahabitatge. A Arrels Fundació també van constatar el novembre mitjançant una enquesta que el 22% de les persones que pernocten al carrer ho han fet per primera vegada en aquesta pandèmia, si bé el director d'Arrels, Ferran Busquets, creu que les dades poden ser pitjors perquè no tothom contesta.

El sensellarisme va a l'alça

L'Ajuntament tenia aquest febrer comptabilitzades 914 persones pernoctant al carrer, davant de les 1.077 de febrer de 2020, just abans de l'esclat de la pandèmia. "És de les xifres més baixes dels últims anys", reivindica la comissionada municipal d'Acció Social, Sonia Fuertes, malgrat que és només una porció de la realitat. El Consistori té ara 2.700 places en equipaments per a persones sense llar, 500 més que al febrer de l'any passat, i estan plenes. A Arrels Fundació han atès 820 persones aquest febrer, 114 menys que un any abans: hi ha menys que passen pel seu centre obert perquè les mesures anticovid els obliguen a prioritzar a les que estan en una situació més delicada.

També es dóna la circumstància que hi ha més recursos disponibles, i alguns tenen un paper crucial, com el Gimnàs Social Sant Pau. Atén 1.066 persones: d'elles acudeixen una mitjana de 170 al dia, sis dies a la setmana. "Hem passat a ser temporalment un projecte assistencialista per les necessitats del moment", relata Ernest Morera, que està al capdavant d'aquest espai, una tasca que desenvolupa en col·laboració amb Serveis Socials. Abans de la Covid ja tenia un fort compromís social –la quota del gimnàs la pagava qui podia– i ha seguit endavant malgrat estar en permanent risc de desnonament. Aquesta setmana el gimnàs va anunciar que denunciarà el Consistori per reactivar la llicència d'obres demanada per la propietat de l'espai.

Segons Morera, "s'ha notat un augment de la demanda social, i cada vegada anirà a més", sobretot entre els que viuen en habitacions rellogades o els que estaven sense contracte i els han tirat sense tenir dret a una prestació. "Si l'economia submergida no ha estat coberta i les ajudes, a part d'insuficients, han arribat tard, és la tempesta perfecta", reflexiona Morera, si bé creu que, a més d'haver-hi més dificultats, el que passa és que es visibilitzen "les vergonyes" ja existents: "El que ha fet la crisi ha estat evidenciar les desigualtats que hi ha".

A Càritas Barcelona coincideixen en això, i detallen que 5.500 persones viuen en habitatges sense cap ingrés econòmic –el 21,2% de les quals acompanya–, la qual cosa s'ha multiplicat per 2,6 en comparació amb abans de la pandèmia. "La Covid ha evidenciat que hi ha més sectors de la població que sofreixen l'exclusió residencial", corrobora Fina Contreras, responsable de Sensellarisme i Habitatge de Càritas Barcelona, on han hagut de redoblar les ajudes a l'allotjament. Explica que ja es venia "d'una situació molt crítica", en part perquè s'ha tractat l'habitatge "com un negoci", però aquesta crisi té tints diferents: el treball en negre tampoc ha estat una alternativa per subsistir; han augmentat els conflictes a les llars, empitjorant la salut emocional, i cal saber moure's per internet per obtenir ajudes, aprofundint-se així la bretxa digital.

Cal garantir els ingressos

L'Ajuntament ha aplicat un pla de xoc social per valor de 35 milions d'euros, ressalta Fuertes, i admet que "la pandèmia ha posat en relleu els mecanismes de protecció social que no funcionaven". Reclama una estratègia catalana de sensellarisme per garantir un abordatge transversal del fenomen, si bé tant el Consistori com sobretot les entitats consideren que cal garantir d'una vegada per sempre uns ingressos mínims, i això significa fer extensibles mecanismes com la renda garantida de ciutadania. "Si els ingressos de les persones no es mantenen, a la llarga això abocarà més gent a la pobresa, i a poc a poc arribarà més gent al carrer", adverteix Busquets.

Per a Contreras, ara hi ha l'oportunitat de "garantir unes normatives per donar cobertura a la societat": afavorir els salaris dignes, ajudes per no perdre l'habitatge, més habitatge social i regular els preus del lloguer. "Amb ingressos i habitatge, t'asseguro que tenim futur", subratlla, i afegeix que hi ha una decisió que podria prendre l'Administració i que facilitaria la resta: "Decidir que cap persona viurà al carrer a Barcelona". A partir d'aquí ja es buscarien les solucions.