El gran incendi de la Ribera d’Ebre ha tornat a col·locar en el focus mediàtic la gestió del foc a Catalunya. De converses de bar a telenotícies, l’esclat de cada nou gran incendi obre cíclicament el debat social. Tanmateix, el sector té bastant clar que només amb una bona gestió forestal es podran prevenir els grans incendis (o es facilitarà la tasca i mobilitat dels bombers).

Així ha estat en el cas de la Ribera d’Ebre, on Marc Castellnou, cap del Grup d’Actuació Forestal (GRAF) de Bombers de la Generalitat, explica que allà on més senzill ha resultat controlar l’incendi ha estat en les zones amb presència alta d’ametllers i olivers, així com on hi havia grans camps de conreu. “En canvi, allà on el mosaic estava abandonat des de feia 20 anys, amb molta gramínia, ha cremat molt ràpid. I és on més dificultats hem tingut”, comenta. De fet, Castellnou ho presenta així: “Està clar que necessites tenir el sistema d’extinció de focs del Cos de Bombers preparat, a nivell tècnic i de recursos... Però davant del canvi climàtic, que genera episodis de sequera més grans, si tens el territori abandonat i despoblat serà igualment molt difícil la tasca d’extinció de grans incendis”.

La crisi climàtica apresta i ha allargat la temporada de focs a Catalunya: ara ja comença abans de Sant Joan i no acabarà fins l’octubre. Donada la constatació que els focs no desapareixeran (ans al contrari, van a l’alça, fins i tot amb el sorgiment de macro-incendis com els de Califòrnia i Portugal), cada vegada són més les veus que assenyalen que la clau de volta de tot plegat es troba en la dinamització de la vida al camp. Jordi Vendrell, responsable d’I+d de la Fundació Pau Costa, explica: “Hem d’entendre que Catalunya cremarà en el futur, però està a les nostres mans el ‘com’ ho farà: més intensament o menys? Amb major impacte o no tan sever? Aquí és on tenim a fer i decidir”.

Una imatge de l'incendi de la Ribera d'Ebre. EFE/ Jaume Sellart

Reduir el combustible que s’amuntega als boscos

De fet, els incendis depenen de tres grans factors. Amb els dos primers no hi ha possibilitat d’actuació: la meteorologia i el tipus de topografia. En el tercer factor, en canvi, l’ésser humà sí que hi pot incidir aquí i ara. Es tracta del conegut com a “combustible”, que són el matollar, les arbrades i restes de massa bioforestal que s’ha anat acumulant als boscos en els darrers anys. La quantitat del combustible és molt elevada, degut a l’abandonament dels camps de pastura i agricultura, que ha provocat un procés de reforestació dels camps. “Això provoca focs tan intensos i que es propaguin a tanta velocitat que mai tindrem prou recursos per controlar-los abans que hagin afectat una gran superfície”, explica Vendrell. I ho exemplifica de formes gràfica: “És com l’ebola: no podrem evitar la propagació del virus, per més hospitals que construïm un darrere l’altre, si no hi ha metges al darrere que expliquin les formes de control i prevenció”.

D’aquí que Vendrell defensi afrontar el problema d’una altra manera: amb una gestió del paisatge acurada. “Cal reduir el combustible que s’acumula als boscos, tot generant paisatges resistents i resilients”, afegeix. Què suposa? Una bona política agrària (dinamitzant les terres de conreu i ramaderia) i una bona política forestal (amb una gestió i aprofitament de la biomassa). Repoblar el camp i enfortir l’economia local.

Per això, el paper de la pagesia és cabdal. Jaume Adrover, pagès a Sa Salvatgina Coop i activista mallorquí del col·lectiu ecologista Terraferida, afegeix: “La desgràcia és que mai s’ha reconegut socialment la contribució dels pagesos, ni se’ls paga correctament”. De fet, la mutació de les economies en el darrer segle, perdent la major part del seu sector primari en benefici de la indústria i els serveis, ha comportat un èxode rural. I allà on hi havia camps de conreu i terres de pastura, ara creixen pinedes sense control ni gestió. Potencial combustible. Abans, en canvi, els pagesos tenien cura de les terres, marcant camins de pas, construint marjades de pedra seca, deixant les seves finques netes de matollar... A més a més, un ramat d’ovelles podia deixar neta d’herba una campa, mentre que les extensions amb feixes de vinya, d’oliveres i ametllers configuren un tallafocs natural.

“Necessitem mosaics agro-forestals no homogenis”

Vendrell matisa: “Alerta, això no vol dir que proposem fer camp de conreu de tot el territori, de nord a sud, ja que tampoc és positiu un monocultiu com la Plana de Lleida, a tot el país. Necessitem mosaics agro-forestals no homogenis, ja que quan una gran part del territori és igual, esdevé molt vulnerable a un foc”. Una bona ordenació del territori, doncs.

Aquesta varietat en els usos del sòl suposa l’existència d’uns “tallafocs” naturals, però també que permet generar oportunitats pels cossos d’extinció. O sigui, que els Bombers tinguin accessos més fàcils i segurs arreu del territori (i de les zones afectades per un eventual incendi), de tal manera que el puguin controlar amb més celeritat i seguretat física. Justament com explica Marc Castellnou el cas de la Ribera d’Ebre.

Les vies per reduir aquest “combustible” no només passen per reduir la superfície d’arbrat continu (gràcies a pastures i conreus), sinó també per aprofitar i extraure l’energia de la biomassa. “Abans s’hi feien soques dretes, taulons i barques, amb la llenya dels boscos”, explica Adrover, fent poda de baix a dalt. També les explotacions sureres, amb exemples a Catalunya però sent un sector a la baixa, serveixen per fer una gestió forestal que extreu benefici del bosc, alhora que el conserva. “Certament, una economia rural morta està condemnada”, remata Vendrell.

Comprar a la pagesia local ajuda a tenir cura del territori

I què es pot fer per reviure l’economia rural? I qui ho ha de fer? “Diria que és un cúmul de tot”, explica Vendrell. “Des de les administracions, però també des de la societat”. I cita el model de consum –especialment alimentari- com una via per enfortir el món rural. “Si participes d’una cooperativa de consum, o vas al mercat de pagès, o compres als productors de proximitat... Doncs estàs enfortint els seus projectes productius, que són els que tenen cura del territori”, explica Vendrell.

Igualment, una altra via de suport pot ser visitar i col·laborar amb els petits productors de vinya, “que estan recuperant feixes i bancals”. Dit d’una altra manera: apostar pels projectes de la pagesia local equival, en certa mesura, a fixar gent al territori. Per contra, el model de consum actual, en el que el 80% de la cistella de la compra de les unitats familiars catalanes prové d’un supermercat, no ho fa.

També les administracions locals tenen camí per fer, sent el Banc de Terres generat a l’Ajuntament de Navàs, el Parc Agrari de Sabadell i els projectes agroecològics  d'Alimentem Collserola, són algunes de les iniciatives més suggerents de la darrera legislatura municipal. Igualment, les conegudes com “anelles verdes”, que envolten alguns municipis, són espais d’oportunitat per a projectes productius que gestionin correctament moltes hectàrees fins ara en situació d’abandonament.

Una línia defensada també per la CUP a les comarques del sud. Des del nucli de Terres de l’Ebre apunten que “cal entendre la gestió del risc d'incendi com una oportunitat per al desenvolupament rural, reconeixent el paper de les activitats agràries i forestals en la gestió del combustible i la seva relació amb la qualitat del paisatge i altres serveis ambientals. No és un repte fàcil, i no es pot assolir en poc temps, però cal canviar ja el model i implementar polítiques i directrius que vagin en aquest camí. Si no és així, l'alternativa és molt clara: patirem grans incendis i les nostres comarques i pobles continuaran abocades a la ruïna econòmica i el despoblament”.

Els coneixements “antics” dels pagesos d’abans

Així mateix, Gerard Batalla (pagès i membre del col·lectiu Som lo que sembrem), ha obert un debat a les xarxes socials entorn a la manca de traspàs intergeneracional en els coneixements que tenia la pagesia tradicional. Apunta algunes anècdotes, escoltades en boca de veterans pagesos, sobre com gestionaven el foc en plena època de sega. Bàsicament, combinant fer solcs al terra amb la crema lenta d’uns pocs metres de sembrat (de forma que quan el foc hi arriba es queda allí mort). O fins i tot fer-ho de forma controlada, sense cap incendi a la vista, com a mètode de prevenció i defensa de la collita.

D’aquí que Batalla es qüestioni “quina mena” de pagesia necessita la custòdia del territori. “Haurien de ser pagesos com aquests, que hi entenien alguna cosa de foc. I els que la moderna agricultura i l’administració han anat arraconant. La meva generació estem molt lluny d’aquests coneixements. Ja som més aviat grangers o tractoristes. Professionals i especialitzats. Dominem les matèries actives dels fitosanitaris, el GPS i tota mena de tecnologia. Però de foc no en sabem gran cosa, està criminalitzat cremar i som dependents de funcionaris en aquesta matèria” (consulteu el fil sencer).