Público
Público

Periodisme Cronista d’un temps i d'una cultura: torna el periodisme oblidat de Montserrat Roig

La biògrafa Betsabé Garcia i l’editorial Debate recuperen a 'Algo mejores' una variada selecció de textos periodístics de Montserrat Roig, escrits en castellà entre 1966 i 1983

Montserrat Roig
Montserrat Roig.

L’explosió. L’astorament. El silenci trencat. Dublín, divendres 18 de maig de 1974, 17h de la tarda. Montserrat Roig acaba de sortir del local del Sinn Féin, on s’ha entrevistat amb el seu delegat de premsa. No sap si prendre el Gardiner St., travessar el Butt Bridge i vorejar el Trinity College per Leinster St., o si baixar pel carrer principal O’Conell. Es decideix per aquest. Vint minuts després, escriu, es troba a quatre-cents metres de l’encreuament de Gardiner amb Talbot St. i només a uns cent de Leinster St.. En els dos punts esclaten les bombes. La primera explosió que escolta en la seva vida. Una setmana més tard, els lectors de Tele/eXprés llegiran encongits el que la jove periodista va veure a la capital irlandesa (les flames, els cossos estesos, l’olor de mort), però aquella crònica restarà soterrada en les hemeroteques. Fins avui.

A Algo mejores, la biògrafa Betsabé Garcia (autora d'Amb uns altres ulls, Roca, 2016) i l’editorial Debate recuperen un seguit de peces periodístiques escrites en castellà a publicacions com Tele/eXprés, Triunfo, El Periódico i El País. Els articles, "carregats d’informació autobiogràfica", diu Garcia al pròleg, i mai abans recollits en un llibre, "permet veure l’evolució de la seva trajectòria [...] Feminisme, antifeixisme, antiimperialisme articulats per un amor de base, sagrat i de trinxera, vèrtebra del pensament: la literatura".

Una tasca poc agraïda

"Tinc molta mania als diumenges a la tarda, són horrorosos, ensopits…”. A inicis de 1971, amb només 24 anys, ja ha guanyat el premi Víctor Català pel recull de relats Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen, i malda per dedicar-se amb plenitud a l’escriptura, per no ser "un escriptor de diumenge" com el seu pare. Necessita temps i ingressos. Així li ho explica a Guillem-Jordi Graells i Oriol Pi de Cabanyes en una entrevista que havia de ser inclosa en un llibre sobre la nova generació literària catalana.

El premi li havia obert les portes d’algunes publicacions com Destino i Serra d’Or, però no serà fins el 1972 que Montserrat Roig trobarà regularitat a la secció de crítica literària del Tele/eXprés, aquell diari carca que de la mà de Manuel Ibáñez Escofet cercava aires de renovació incorporant les millors plomes d’aquella generació. Roig afronta el repte. Es capbussa en els llibres del moment, entra en diàleg amb una tradició que no vol perdre, omple fitxes sense parar. Sense concessions.

"Tenia aquell rigor de filòloga, es documentava molt, llegia els llibres de dalt a baix, però era una feina que no li agradava. Sabia molt bé el que costava escriure i carregar-se l’obra d’algú li sabia molt greu", diu Betsabé Garcia a Públic. Montserrat Roig tractarà en la crítica algunes de les seves obsessions: les fútils disputes generacionals ("No existen jóvenes y viejos. Simplemente: hay gente que escribe bien y gente que escribe mal"), la tradició literària catalana ("La intransigencia, el dogmatismo, o ciertas tendencias inquisitoriales, no dependen muchas veces de la edad, sinó simplemente, de la ignorancia de los que, creyéndose vindicadores de una generación absolutamente ‘virgen’, ignoran todo lo que confirmó nuestra tradición literaria"), la necessitat de baules. La memòria. Fruit del seu treball a Tele/eXprés cauran a les seves mans les Cartes des dels camps de concentració de Pere Vives, editades aquell any per Edicions 62. Descens a l’abisme.

Cronista accidental i reportera

L’octubre de 1973, Montserrat Roig faria les maletes amb un destí (la Universitat de Bristol, per fer-hi un lectorat) i un encàrrec de Josep Benet: Els catalans als camps nazis. A Anglaterra, no esdevindrà una corresponsal a l’ús, però tampoc desaprofitarà l’oportunitat de narrar des del seu punt de vista crític tot allò que sacsegi el Regne Unit. I el que sacseja el Regne Unit és la pólvora del conflicte irlandès. Algo mejores recull tres cròniques vivencials publicades a Tele/eXprés arran de l’atemptat de Dublín i d’una visita al Belfast dividit; i un reportatge a fons sobre les derivades del conflicte. Aquest darrer el publicarà a Triunfo, aquella revista "moderna, de reportatges amplis d’actualitat", diu Garcia, "on Roig podia desplegar una anàlisi més profunda, amb més espai, de realitats que aquí es desconeixien quasi per complert".

Mesos abans, Manuel Vázquez Montalbán li havia obert les portes de la publicació, fent-li espai a "Españoles en los campos nazis", la continuació d’aquella història provisional que havia encetat a Tele/eXprés amb les cartes de Pere Vives. "Este reportaje es un homenaje a todos los Pere Vives que han muerto y a los que aún vivos no han visto realizadas sus ilusiones y sus esperanzas", escriu Montserrat Roig al final de la peça: "Y también a los Pere Vives de otros continentes cuyos sufrimientos no nos son tan cercanos, pero que están siendo víctimas de nuevas formas de la misma vorgánie exterminadora".

Esmolant la daga del columnisme

Retornada de Bristol, Roig buscarà a Tele/eXprés un millor encaix per als seus interessos. El trobarà a la secció d’opinió Mirador. Segons Betsabé Garcia, "les columnes li permetran exposar i desenvolupar, amb el seu estil, una mirada crítica vers el que està passant en aquell moment. És una observadora de la modernitat".

"Les columnes li permetran exposar i desenvolupar, amb el seu estil, una mirada crítica vers el que està passant"

Des d’aquell mirador, amb més llibertat, parlarà de l’hora dels poetes i Vicent Andrés Estellés, de la vellesa, de la mort de Passolini, de Fraga, i, molt, de feminisme. Aquell 1975 suposa un punt d’inflexió en la seva carrera com a periodista. Les condicions milloren, rep més ofertes, no s’ha de barallar per publicar. "Mort Franco, el llarg camí de la democràcia permet reconèixer aquells autors que han estat a primera línia pràcticament jugant-se la vida. Ara, cal una guàrdia d’esquerres que es mantingui alerta davant els canvis que s’estan produint i la figura de Montserrat Roig es va consolidant, també a la resta d’Espanya".

Un any després, el seu treball és encara més frenètic. A banda de seguir escrivint a Tele/eXprés, Triunfo, Mundo Diario i altres publicacions, i d’encarar la recta final de Els catalans als camps nazis, publica El temps de les cireres (Premi Sant Jordi), reedita la biografia de l’històric fundador del PSUC, Rafael Vidiella: l’aventura de la revolució i es fa un lloc a la Junta de l’Ateneu Barcelonès.

També és l’any de les I Jornades Catalanes de la Dona. Roig es prodigarà en columnes i reportatges que apunten al centre del patriarcat, parlant de maternitat i d'avortament, parlant de cures i de la discriminació de les dones als partits d’esquerres. Algo mejores en recull un bon grapat. Directa, incisiva, valenta, és la Montserrat Roig compromesa que esdevindrà una figura clau, segons Betsabé Garcia, per comprendre tota una època. "Si no t’interessa, no estàs obligada a llegir-la", rebla la biògrafa, "però si tens un mínim interès per la literatura i la cultura catalanes, és necessari llegir-la per veure que aquestes no van morir el 1939 i van renéixer el 1975, sinó que hi va haver una continuïtat".