Xavi Sarrià continua fent de la seua música una ferramenta de memòria i consciència. Si a ‘No s’apaguen les estreles’ esbossava un fil roig de les resistències populars valencianes a partir de la figura de Guillem Agulló, l’antifeixista assassinat el 1993, un leit motiv que va desenvolupar-se en el documental del mateix nom on s’explicaven algunes d’aquestes històries a les quals la cançó feia referència.

"Em trobava que m’estava costant trobar noves cançons i va ser a partir de ‘No s’apaguen les estreles’ que vaig veure que tenim un tresor en la nostra pròpia història, que cal posar en valor", explica Sarrià. Precisament va ser una escena d’aquest documental –on el també músic Pep Gimeno ‘Botifarra’ se sorprèn pel desconeixement que tenia de l'expulsió dels moriscos valencians al segle XVII- la que va animar al músic a investigar i, finalment, escriure la cançó.

"Hem parlat molt dels Maulets, les Germanies o els maquis antifeixistes, però en canvi tenim un capítol cabdal de la nostra història que als manuals escolars es liquida amb un paràgraf i del que a penes se n’ha fet divulgació", explica Sarrià sobre l’ordre de Felip III, el 1609, d’expulsar dels regnes peninsulars tots aquells descendents dels musulmans. Una operació de neteja ètnica massiva que va requerir la col·laboració de tropes de tot l’Imperi Austriacista i que al País Valencià va suposar l’expulsió d’un terç de la població i el buidatge de comarques senceres. "El que no s’explica mai és que els moriscs eren els autèntics indígenes valencians, els descendents dels ibers convertits a l’Islam i, encara que obligats a passar-se al cristianisme pels Reis Catòlics, capaços de mantenir la seua llengua i cultura durant més d’un segle fins a la definitiva expulsió", continua el músic.

Però la inspiració de Sarrià amb Gimeno no ha estat només temàtica. Si no també musical: "quan vaig sentir al Botifarra i Ahmed Touzani [músic marroquí que l’acompanya] interpretant un cant de batre em va impactar molt aquella força ancestral. Així com la història de dues melodies [la valenciana i la marroquina] que havien estat separades per la història i la política però que encara eren capaces de retrobar-se i reconèixer-se, així que vaig decidir incloure el llaüt àrab a la meua cançó". Llavors Sarrià va començar una investigació musical gràcies a les fonoteques de cançons tradicionals recollides per Vicent Torrent i el mateix Pep Gimeno. També el cant de batre de Gimeno i Touzani obre ‘La nit ferida’, completant així la connexió històrica i musical.

Amb tot, Sarrià avisa que aquest exercici de recuperació de la memòria no ve acompanyat d’una estètica historicista. Ni en l’apartat musical, ja que el músic no s’allunya del seu registre rocker fusionat amb sons tradicionals que han esdevingut la marca de la casa. Però tampoc estètic. El vídeo que acompanya la cançó presenta més aviat un futur distòpic, on joves d’estètica punk armats amb arcs i fletxes resisteixen amagats en coves a uns perseguidors sense identificar, unes imatges que casen a la perfecció amb un text inspirat en versos de poetes andalusins com Ibn Amira, Abu Bakr Al Turtuxí i Ibn Jubayr. "Tant la lletra com la posada en escena són més metafòriques –aclareix Sarrià- on expliquem que continuem amagats a les nostres coves i amarrats a la nostra cultura malgrat els intents de fer-nos desaparèixer".

‘La nit ferida’ és l’avançament del segon disc en solitari de Xavi Sarrià, previst per a l’abril i que encara no té nom. Encara que serà un disc "on es parlarà molt de les nostres arrels" Sarrià avança que no serà un disc temàtic centrat en la història de les resistències populars valencianes. "Hi haurà cançons amb aquesta temàtica, però d’altres molt diferents", avisa.