Público
Público

Espriu surt de l'oblit

Obra crítica. L'edició en vint volums del corpus literari d'Espriu, a càrrec de Rosa Maria Delor, rescata la figura d'un dels intel·lectuals catalans més brillants del segle XX

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

Salvador Espriu, qualificat com a 'poeta nacional de Catalunya', va morir dues vegades, el decés biològic i el decés social de l'oblit. Vint-i-cinc anys després, una edició crítica engegada als anys noranta i que enfila el seu últim tram el ressuscita literàriament, i li reconeix una enorme vàlua cultural, sovint ofegada pel seu compromís cívic. Salvador Espriu (1913-1985) havia pensat a bastament en la mort i va fer de la mort un leitmotiv, tant que va qualificar ell mateix una part de la seva temàtica de 'meditació sobre la mort'.

Tot i això, en morir va posar la família en un atzucac perquè els va deixar un dilema: làpida amb nom o sense nom? En el poema III de Cementiri de Sinera, diu: 'Sense cap nom ni símbol, ran dels xiprers'; però al darrer, el número XXX, escriu: 'Quan et deturis, on el meu nom et crida'.

Salvador Espriu va morir dues vegades, la mort biològica i l'oblit social

Més enllà d'aquell moment, vint-i-cinc anys després de la seva mort, es pot dir que aquells dos poemes s'han fet realitat, la tesi i l'antítesi. Espriu ha estat molts anys oblidat, el seu nom va desaparèixer pràcticament fins i tot de les prestatgeries de les llibreries, però ara torna a reclamar l'atenció, gràcies a l'empeny de l'edició crítica de l'obra completa en vint volums, impulsada per Edicions 62 i el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu, que culminarà el 2013, any del centenari del seu naixement.

Rosa M. Delor, directora de l'edició crítica, ha retornat Espriu al cim de les lletres catalanes amb aquesta ambiciosa recerca. L'edició crítica ha fet sorgir investigadors i investigacions que al llarg de vint anys han anat descobrint aquell 'senyor de l'ombra', títol de la seva primera traducció a l'anglès, que arribava a ocultar-ne la fesomia que la projectava.

Ara com ara les hermenèutiques a l'entorn d'Espriu el fan segurament l'escriptor català més interpretat des de les Sagrades Escriptures, que per cert tant estimava, però Delor va tenir el valor d'imaginar-lo d'una altra manera que la crítica literària ortodoxa. Des que va escriure Salvador Espriu o el cercle obsessiu de les coses (1989), fins a la seva contribució decisiva a l'edició crítica, la seva recerca s'ha eixamplat i s'ha ampliat a moltes altres, obrint angles epistemològics tan originals com la cabalística.

Anticipa el català dels mitjans de comunicació i l'allibera de cotilles

Delor va tenir la valentia de fer de la cabalística un dels seus focus de llum sobre aquell poeta que va debutar al panorama literari amb el llibre Israel, on a un dels seus alter ego el bateja amb el nom de Salom, i on recrea l'Antic Testament des del bell mig de la seva mitologia, començant per l'emblemàtica Primera història d'Esther (1948), monument de la llengua catalana amb una última versió escènica d'Oriol Broggi (2007).

Per desgràcia, la persona que tanmateix millor coneixia tots els Espriu que convivien en ell mateix, no ha deixat testimoni escrit: Amàlia Tineo. Es van conèixer als anys trenta, quan eren estudiants de l'antiga Universitat Autònoma de Barcelona. L'amistat va durar fins a l'últim dia de cadascun d'ells i tots dos van morir solters. Amàlia Tineo ho va fer als 97 anys, el gener del 2007.

Es pot dir que és el poeta més musicat de la literatura catalana

Espriu visitava Tineo amb freqüència, a casa d'ella. Xerraven de tot, de literatura sobretot, li confiava els seus manuscrits abans de publicar i li va dedicar El caminant i el mur (1954) de manera oberta, i de manera encoberta Les cançons d'Ariadna (1968). Espriu també la va fer d'alguna manera arxivera o dipositària de documents i correspondència.

No hi ha cap dubte que Amàlia Tineo va ser la dona que Espriu va estimar més; de la manera que fóra perquè en la conversa evitava el tema i només té dos poemes que directament aborden la qüestió de l'amor entre home i dona.

Les raons de l'oblit post mortem d'Espriu potser rauen en la reacció a una hiperpopularitat gairebé forassenyada en la minoria selecta lírica, i al fet que, així com ara es tendeix a revisar el franquisme, el postfranquisme tendia a enterrar-lo; en nom d'una Transició en calent en la qual els antifranquistes responien a l'amnistia judicial dels franquistes amb una amnistia política.

Espriu es comparava tot fent broma amb Madame de Sévigné

La temàtica cívica d'Espriu el va fer tremendament popular en vida. Primer, és entronitzat per l'esquerra a partir de l'edició castellana de La pell de brau (1961), magníficament traduïda per José Agustín Goytisolo, el poeta de la nissaga més comunista de la literatura espanyola, i publicada per Ruedo Ibérico, l'editorial del PCE a París. Després, gràcies a la dramatització de Ricard Salvat, Ronda de mort a Sinera. Però la clau de la popularització, fins i tot perquè Espriu acabés per ser reconegut com a 'poeta nacional', va ser la interpretació que en fa Raimon, que ara com ara n'ha compost 22 cançons.

Amb la música de Raimon, la seva veu i la seva capacitat mobilitzadora, la poesia més íntima d'Espriu, les Cançons de la roda del temps (1967), arribava a un públic massiu al qual mai no hauria arribat cap dels seus llibres. Després, altres també hi van posar les seves músiques i es pot dir que és el poeta més musicat de la literatura catalana. Avui podem gaudir fins i tot de versions de versions, amb un punyent Indesinenter del grup VerdCel sobre el tema raimonià.

Els últims anys de la seva vida, d'alguna manera Espriu es preparava per a la posteritat. Després d'una crisi cardíaca l'any 1979, estava gairebé obsessionat a aprofitar el temps per tancar el cicle de la seva obra. Una part d'aquesta missió transcendent va ser, esclar, la textual creativa, però una altra tan important com aquesta va ser la contextual. Espriu, el gran conservador de la llengua, l'home entestat a 'salvar-vos els mots' que el franquisme pretenia liquidar, qüestiona el català arcaïtzant i es proposa de modernitzar-lo, teoritzant una necessària estandardització que comença ell mateix revisant i canviant els seus propis textos.

Espriu anticipa el català dels mitjans de comunicació, i l'allibera de cotilles. També foragita els prejudicis, i amb el sentit de l'humor que recorre la seva obra i la seva vida, fa consideracions diverses sobre la qüestió als seus últims títols, Les roques i el mar, el blau (1981) i Aproximació a Santa Coloma de Farners i algun dels seus entorns (1983). A Per a la bona gent (1984), deixa aquests versots trapelles: 'Si digeriu també/ ensems, llurs, endebades/ ben tost arrelareu/ a contrades nostrades'.

L'escriptor tenia una retirada a l'inspector Monk, o si més no amb la justificació literària com a coartada projectava unes manies molt cultes. Pensava i repensava allò que escrivia a les petites targetes de visita perquè estava convençut que algun dia fins i tot aquests mínims testimonis de privacitats diverses sortirien a la llum.

Amb una cal·ligrafia que barrejava lletra de pal i la lligada, tan petita que el malèvol Brossa deia que era 'de cagalló de mosca', Espriu escrivia les seves cartes plenes d'ironia i d'humor, i es comparava tot fent broma amb Madame de Sévigné. Ja s'han publicat dues correspondències, la del metge Felip Cid i la del filòleg Antoni Comas.

Cid, que, a més de catedràtic emèrit d'història de la medicina, és també escriptor, precedeix les cartes d'un interessant treball sobre la persona i el poeta, tots dos perfectament coneguts de l'autor, al qual Espriu va dedicar el Llibre de Sinera (1963). Són 66 cartes i 21 targetes d'Espriu al doctor Cid (Perifèrics, 2002):

'Aquestes ratlles tenen el propòsit d'encoratjar-lo i de divertir-lo una mica. No me les contesti, almenys no per escrit, perquè m'emprenyaré, que segons el Fabra vol dir empipar fortament'.

'Si em vol dir quelcom, telefoni'm, no m'escrigui. Les meves benediccions episcopals i àdhuc papals. Dormi una mica més: el ciri és curt, etc.'

'Shalom ben Shalomó ben Gabirol el Sinaí, boronjú emmarranat, posmuló, leicita als seus estimats monros les círies de l'arninyipen de Cresorné' [Joc de paraules humorístic que barreja hebreu i caló].

'Moltes gràcies per la seva carta i per l'anunci de l'article a Destino. Veurem si el publicaran, car estic notant que hom em fa tot el buit que pot. No sé si són consignes polítiques o que la gent està embafada de mi i de la meva obra'.

'Els seus elogis m'han fet envermellir com un pigot i qui sap si hauran accelerat el procés de la inevitable arteriosclerosi. M'agrada particularment el subratllat del valor de Les Hores i del Final del Laberint. També li agraeixo molt que digui que jo seria el mateix sense La pell de brau i el cèlebre Assaig [de càntic en el temple]'.

'Passi el que passi, no abandonaré el país. El meu lloc és aquí, sense jactàncies, ni esgarips, ni claudicacions'.

'No podria ni sabria agrair-li i fins a quin punt m'ajuda i m'acompanya el seu interès i la seva simpatia, tan excepcionals en aquest país de F. de P.'.

Mercè Comas Lamarca recull, estudia i anota la correspondència del poeta amb el seu pare, primer catedràtic de llengua i literatura catalana, director del Departament de Filologia Catalana i membre de l'IEC.

El llibre de Mercè Comas (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2007) és un rigorosíssim text acadèmic. Les 73 cartes d'Espriu a Comas són llargues i estan carregades de contingut intel·lectual, amb una storyline referida a la candidatura d'Espriu al Nobel de literatura que any rere any Comas presentava a l'acadèmia sueca.

'Tornant al Nobel, convindria malauradament pel ressò, és cert, però aquests antipàtics suecs ja se'l poden, quant a mi, ben confitar. Que el donin a la Sra. Rodoreda o a qualsevol dels Srs. Pla, Villalonga, Foix, Oliver, Bartra, Brossa, Moix, etc. O a tots ells. Per mi, encantat. Sense una excessiva ironia'.

'He procurat de no fer ombra a ningú, d'ajudar tothom, de guiar, de corregir amb benevolència, de lloar i aplaudir amb dignitat però sense gens de taquineria. He fet sempre el que he pogut, dintre les meves limitades possibilitats i les meves escasses forces, per la llengua, pel país i per la seva gent'.

'Que fàcil és versificar i quina altra cosa és fer poesia! Potser alguns d'aquests nois [es refereix al grup de Llibres del Mall] i millor encara si són tots trobaran, aviat o tard, el veritable camí, a desgrat dels falsos mestres que els enlluernen. Amén'.

'I és clar que vaig fer bé de no acceptar la dotació de tal Premi [d'Honor de les Lletres Catalanes]. Perquè sóc contrari de tota mena de distincions -i sobretot de les econòmiques. Perquè la meva consciència així m'ho va dictar. Perquè cap quantitat no pot comprar la meva independència'.