Público
Público

La cara i la creu de les seccions de crèdit de les cooperatives agrícoles

Les seus a l’àrea de Tarragona representen més de la meitat del parc català i formen part d’un fons espanyol no garantit de 600 milions d’euros.

Publicidad
Media: 3
Votos: 1
Comentarios:

La cooperativa agrícola de Cambrils, que va tenir greus problemes el 2015.

Les seccions de crèdit de les cooperatives agrícoles s’estan convertint en la bèstia negra de la pagesia a Tarragona. L’agricultura té una relació històrica amb les comarques del sud i ha donat feina a moltes generacions. Tot i això, des del 2011, tres cooperatives del territori han tancat portes arrossegant un deute de prop de 18 milions d’euros i 3.300 afectats. Al territori català hi ha un total de 214 cooperatives agrícoles, d’aquestes, 107 són només a la demarcació de Tarragona. La proporció encara es dispara més si posem la lupa sobre el total d’aquestes organitzacions que tenen una secció de crèdit: 43 seccions tarragonines respecte un global de 71, un 60%.

Actualment els fons acumulats del crèdit cooperatiu agrari ronda a Espanya 600 milions d’euros, tal com expliquen Fermí Vives i Rafael Ricolfe de la Fundació Roca i Galès. Aquest volum de capital es troba en un fons de capital no garantit pel Banc d’Espanya i per tant, es poden generar situacions de risc en funció de les operacions que el consell rector i per extensió els socis de l’entitat decideixin fer.

Lluís Carreras, doctor en economia per la Universitat Rovira i Virgili (URV) explica que “el Banc d’Espanya garanteix fins a 100.000 euros als bancs i a les caixes rurals però no garanteix els dipòsits a les seccions de crèdit de les cooperatives”. Ara bé, encara que des de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC) posen èmfasi en què “l’activitat principal d’una cooperativa és l’agricultura i la secció de crèdit només un complement per tal d’ajudar al finançament dels socis, les dades diuen el contrari. Segons dades de la Fundació Roca i Galès, tan sols el 33% dels dipòsits espanyols es destinen a “invertir en el sector cooperatiu agrari, i la resta, un 67%, a dipòsits de la banca tradicional”.

Tot plegat esbossa una explicació per entendre el moment actual a Tarragona. Això no obstant, el responsable de les seccions de crèdit de la FCAC, Lluís Roig, matisa el context i diu que “per dos o tres casos desgraciats no és just generalitzar a tot un col·lectiu on hi ha molta gent que està treballant molt bé”. Explica que “el món ha canviat i estem en un context global on els mercats agrícoles tenen una consideració cap al productor totalment diferent de la de fa uns anys”. Per aquest motiu el servei s’ha fet extensiu als socis consumidors, persones de proximitat de l’entitat que no tenen necessàriament vincles directes amb el camp, ampliant així el gruix de la cooperativa.

Una secció de crèdit diposita un fons amb els estalvis i els guanys de tots els socis de la cooperativa, ja siguin socis perquè porten els seus productes al comú de la cooperativa i n’obtenen un benefici o bé simplement socis de consum. Tanmateix no pot actuar com a banc tradicional perquè no compta amb el suport del Banc d’Espanya. Per això i per tal de poder dur a terme la seva tasca com a ens encarregat de guardar i gestionar els diners dels socis de la cooperativa, les cooperatives signen un conveni amb una marca de banca tradicional perquè els hi cedeixi les claus bancàries.

Roig assegura que el que ofereix una cooperativa agrària és “confiança i proximitat” en un moment en el qual el “tracte personalitzat s’està perdent en el món de la banca”. La decisió d’expansió del públic potencial no genera consens dins del mateix sector cooperatiu i hi ha qui opina que “la secció de crèdit és el model econòmic perfecte pel món agrari, però només per fer inversions agràries, no per deixar diners perquè un soci pugui comprar un pis o per invertir en borsa”.

Joan Segura, membre de la cooperativa de Maials (Segrià) afirma que si en el seu moment a principis del segle XX, en veure que les entitats bancàries no concedien préstecs als pagesos, es va decidir crear les cooperatives, ara no cal convertir l’estructura en un banc tradicional tot i les seves limitacions. Carreras, per la seva banda, constata en aquest sentit que “els bancs estan treballant amb uns marges molt baixos guanyant poc per deixar diners”.

La secció de crèdit en escac i mat

L’afany per mantenir la cooperativa en una posició estable dins del mercat de l’agricultura, perquè com emfatitza el professor de la URV “només poden sobreviure partint d’una activitat productiva forta” és el que porta als col·lectius a realitzar operacions fora del marc del que és estrictament relatiu al camp i és també el que condueix als esdeveniments que posteriorment són el centre de l’atenció mediàtica: l’entrada en banca rota d’una secció. El cas més recent és el de la Canonja (Tarragonès), però van precedir el cas un episodi a Cambrils (Baix Camp) i un altre a l’Aldea (Baix Ebre).

L’episodi de la Canonja encara es troba en un punt inicial de la investigació per fer-ne una anàlisi exhaustiva. Els afectats encara no han tingut accés als documents. De fet, Pep Torrents, membre del grup d’afectats per la cooperativa de la Canonja, assegura que en l’assemblea posterior al tancament de la secció es va requerir al president de la cooperativa una explicació d’una situació que el mateix Torrents qualifica de “dramàtica” però no van obtenir resposta.

La secció de crèdit de la cooperativa de la Canonja.

Des de la plataforma perfilen que es tracta d’una “situació creada al llarg del temps” i comenten que les auditories ja mostraven signes de “mala praxi per part del consell rector”. L’ajuntament del municipi ha fet una oferta de compra de les instal·lacions de la cooperativa per contribuir a eixugar el deute que pròximament es votarà en assemblea, però en tot cas, la xifra del forat ascendeix fins als 2,8 milions d’euros i hauria afectat 600 usuaris.

El 21 de desembre del 2015 va tenir lloc a Cambrils una situació similar a la de la Canonja després que els impositors decidissin treure els seus estalvis i s’arribés “al fons de la caixa amb 32,5 milions d’euros encara per retornar”. El president de la Plataforma d’afectats per la Cooperativa Agrícola de Cambrils, Dani Pallejà, comenta que els fets van succeir després que al maig del 2015 s’anunciés que “la cooperativa es desfaria de la secció de crèdit a finals d’any i la traspassaria al BBVA”, portant a un punt sense retorn la situació quan el setembre es trenquen les negociacions del traspàs entre la Generalitat i l’entitat bancaria. Actualment els 1.500 afectats es troben enmig d’un procés de refinançament d’un deute acumulat de 9,5 milions d’euros que acabaran de cobrar el 2032 i hi ha una causa penal oberta al Jutjat número 3 de Reus (Baix Camp) que es troba en fase d’instrucció perquè “la informació econòmica de la cooperativa no reflectia la realitat”, diu Pallejà.

El cas més paradigmàtic però és el de la cooperativa de l’Aldea que va tancar portes l’1 de desembre del 2011 amb un deute acumulat de 6,2 milions d’euros després d’un període llarg de mala gestió. En el seu dia es va intentar aprovar un conveni entre la cooperativa de l’Aldea i la cooperativa Actel de Lleida per tal que l’Aldea comercialitzés els seus productes i n’augmenti la producció. El conveni finalment no es va materialitzar, però va servir com a garantia per fer el conveni amb els creditors.

Ara bé, l’entitat té un nou president després que la seva antecessora titllés de “tripijoc polític” el conveni, argumentant que l’únic que volia era una compensació des de la Generalitat que va veure ofegada pel trencament de la federació de Convergència i Unió (CIU). Per la seva banda, Ramon Albesa, soci afectat de la cooperativa de l’Aldea, explica que la direcció actual ja ha comunicat que “mai podrà fer front al conveni” i ha afegit que el consell rector “es planteja només fer compravenda de productes per no generar més deutes” perquè més hi ha un procediment penal obert al jutjat número 1 de Tortosa (Baix Ebre).

La cooperativa de l'Aldea, al Baix Ebre.

La cura

Per tal de poder prevenir situacions com aquestes, el Departament d’Economia i Finances de la Generalitat ha impulsat el decret llei 2/2016 del 17 de maig que té com a objectiu, tal com explica Lluís Carreras, “donar liquiditat a una secció de crèdit si en algun moment és necessari” a aquelles entitats que tinguin la voluntat de tancar. L’administració exposa que les cooperatives agràries amb secció de crèdit hauran de fer una aportació reconeguda del 3% per poder generar aquest coixí de diner líquid.

Aquest procediment serà coordinat per la FCAC i una comissió del mateix Departament. Lluís Roig ressalta des de la FCAC que es tracta d’una iniciativa “pionera i totalment positiva que vol per donar seguretat i confiança a les seccions de crèdit”. Assegura que ja feia anys que es demanava des del sector i ha explicat que la Generalitat “té l’objectiu d’aplanar el terreny a les cooperatives en el moment de buscar finançament” amb l’aplicació del decret llei. Aquesta legislació això no obstant, ha generat controvèrsia i pluralitat de veus en el sector. Pere Ferré, director gerent de Coselva, la cooperativa de la Selva del Camp (Baix Camp), apunta que no és un moviment per ajudar “a tapar forats” i assegurà que no es fiarà “ni un euro que no es pugui garantir al 100% el seu retorn”.

Per altra banda, opinions com la de Joan Segura no aproven el gest i apunten directament al govern català: “Es tracta d’un error històric perquè la Generalitat no agafa la gestió i vol que ho gestioni una cooperativa de segon grau”, la FCAC. En la mateixa direcció, Lluís Carreras des de l’acadèmia opina que així com l’administració catalana està apostant per algunes iniciatives relacionades amb l’economia social i solidària, també “hauria de donar avals al sector agrícola en general i implicar-se més en evitar la pèrdua d’ocupació”.

L’assignatura pendent

Tot i els moviments del sector agrícola per anar millorant les imperfeccions d’un sistema que uneix economia i treball alguns col·lectius creuen que encara hi ha feina per fer. L’aspecte més candent és la introducció de la banca ètica en un circuit que actualment utilitza pràcticament de manera unànime la banca tradicional. Joan Melé, promotor de la banca ètica, considera que el fet de no sortir de la banca tradicional és una qüestió de “rutina i de por als canvis”. Explica Melé que “l’operatòria normal d’un banc es pot fer sense cap mena de problema” i anima al sector a fer “un acte de coherència”. Carreras dóna suport a l’afirmació i afegeix que “les grans entitats estan pressionant per quedar-se amb el pastís” i que aquest canvi de paradigma seria una manera d’evitar “xocs entre els principis de la banca tradicional capitalista i els principis ètics i cooperatius”. Des de la FCAC es mostren atents als moviments globals del mercat en aquest sentit i asseguren tenir “el model sobre la taula”.