El confinament i les restriccions arran de la pandèmia del coronavirus ens han deixat imatges molt impactants, com, per exemple, la de les Rambles de Barcelona buides. Semblava impossible imaginar-se l’avinguda més popular de la ciutat sense l’aglomeració de turistes, terrasses de bars, estàtues humanes i botigues de roba abarrotades. Però també sembla impossible imaginar-se que va ser, entre el juliol del 1936 i el maig del 1937, un punt d’ebullició de la revolució social i obrera que va prendre les regnes de la ciutat.

Quedem amb l’historiador britànic Andy Durgan (1952) al final de la Rambla de Santa Mònica, a tocar de l’estàtua de Colom, per fer una passejada per l’avinguda –pràcticament buida– fins a plaça Catalunya, i conèixer la història revolucionària que s’amaga darrere d’alguns edificis, sobretot aquella relacionada amb el Partit Obrer d’Unificació Marxista, el POUM.

Iniciem el recorregut davant de les Drassanes. La matinada del 19 de juliol del 1936, els militars sublevats van iniciar el cop d’Estat contra la República a Barcelona i van sortir als carrers per intentar ocupar els punts estratègics de la ciutat. En poc més de 24 hores, la Guàrdia d’Assalt, controlada pel Govern de la Generalitat, i les milícies de la CNT, juntament amb militants del POUM i del PSUC i fins i tot la Guàrdia Civil, que es va posar del costat republicà, van acabar amb la rebel·lió militar. "La darrera batalla va ser l’assalt a la caserna de Drassanes. Els militars van ser derrotats el 20 de juliol i l’edifici va ser ocupat pels anarquistes de la CNT. Darrere de la Duana encara s’hi poden veure impactes de bala", assenyala Durgan. En aquest assalt va morir assassinat el dirigent de la CNT Francisco Ascaso, considerat un dels primers màrtirs de l’anarquisme durant la Guerra Civil.

Des del juliol del 36, a Barcelona va esclatar la revolució i la ciutat va quedar pràcticament en mans de les milícies obreres de la CNT, el POUM i el PSUC, que van ocupar els principals edificis de la Rambla. "L’avinguda estava plena de banderes vermelles i negres, la música revolucionària sonava tot el dia pels altaveus, les ràdios emetien discursos de líders del moviment obrer i republicà, pujaven i baixaven cotxes amb cartells de les organitzacions polítiques... Hi havia un ambient impressionant, que ha descrit George Orwell al llibre Homenatge a Catalunya", apunta.

L’historiador fa dues parades a dos edificis ocupats pel POUM l’any 1936, Rambla avall. La primera és al Teatre Principal. "Es va convertir en el comitè local del partit, i també era el centre de reclutament de les milícies que es preparaven per anar al front", explica, mentre ensenya una foto de l’entrada del teatre a l’època. L’edifici s’utilitzava també per fer actes polítics multitudinaris i com a espai de magatzem i oficines. També hi havia una cantina molt popular entre els milicians. "Allà, Andreu Nin li va dir a Durruti que la revolució espanyola en un dia havia anat molt més lluny que la revolució russa", detalla.

Fem una segona parada a l’antic Hotel Falcón, on ara hi ha la Biblioteca Gòtic-Andreu Nin. El 1936, l’edifici va ser utilitzat com a residència dels milicians estrangers del POUM que venien a lluitar al front d’Aragó, i va ser un dels principals locals socials de l’organització. "Després dels fets de maig del 37, l’hotel es va convertir en una presó semiprivada de la República per a estrangers de la CNT i el POUM", recorda Durgan. Els fets de maig del 37 fan referència a cinc dies d’enfrontaments armats entre les forces de la Generalitat, liderada per ERC, amb el suport de les milícies del PSUC i la UGT contra milicians de la CNT, la FAI i el POUM, que va tenir com a resultat més de cinc-cents morts, la il·legalització i persecució del POUM i la fi del període revolucionari a Barcelona.

L’assassinat de Nin a la Virreina

En el recorregut per la Rambla revolucionària, el Palau de la Virreina és una parada obligatòria. "Es va convertir en l’Institut Maurín, en homenatge al fundador del POUM, Joaquim Maurín. Era un centre cultural de l’organització i va ser utilitzat com a biblioteca i universitat, on es feien tota mena de cursos, i també hi tenia la seu l’editorial marxista del POUM", relata.
Va ser a la Virreina on, després dels fets de maig del 1937 es va traslladar el Comitè Executiu de l’organització trotstkista per fer la darrera reunió, el 16 de juny, abans de ser il·legalitzada, i els seus dirigents, perseguits i empresonats. A la sortida de la reunió, Andreu Nin va ser segrestat al mig de la Rambla. "Se’l van endur en un cotxe enviat per la policia des de Madrid, i el van portar a València i després a la presó d’Alcalá de Henares, on va ser torturat i assassinat per agents de la policia soviètica estalinista. El seu cos deu estar enterrat en alguna carretera entre Alcalá de Henares i Perales de Tajuña, però mai s’ha trobat", lamenta l’historiador.

Dues plaques commemoren la figura de Nin: la primera la va posar l’Ajuntament el 1983 a la paret de l’antiga seu del Comitè Executiu del POUM, a la Rambla dels Estudis número 10, a l’actual Hotel Rivoli; la segona la van col·locar les organitzacions de l’esquerra radical a l’entrada de la Biblioteca Gòtic-Andreu Nin el 1987. "La segona placa es va posar un 1 de maig com a protesta. Quan es va destapar la primera placa quatre anys abans, posava que Nin havia estat "víctima de la incomprensió", en lloc de "víctima de l’estalinisme". Es va generar un escàndol enorme en la inauguració. Es va posar això per no molestar el PSUC. Als anys 90, la Fundació Andreu Nin va aconseguir que es canviés", narra Durgan davant de la primera placa. Al costat, damunt del Cafè Moka, destaca que allà hi havia els antics estudis de Ràdio Barcelona, que durant la revolució va passar a ser Ràdio POUM. "Tenia emissions especials en diversos idiomes. En aquell moment la ràdio era un instrument de propaganda molt novedós", narra.

Acabem la ruta a plaça Catalunya, amb l’episodi que dona peu a l’explosió de violència dels fets de maig del 37: l’intent d’assalt a l’edifici de Telefónica. "Durant el 1936, el 80% de la indústria i els serveis van ser col·lectivitzats pels sindicats de la CNT i també de la UGT, i estaven controlats pels treballadors. Però durant la primavera del 1937, hi ha un procés per treure poder a la revolució, i per això la guàrdia d’assalt de la Generalitat intenta ocupar la seu de Telefónica, que havia estat col·lectivitzada per la CNT un any abans. Hi ha resistència armada i no ho aconsegueixen, però quan corre la notícia, els comitès de barri anarquistes de tota la ciutat van sortir als carrers a posar barricades i hi va haver cinc dies de lluites al carrer. Simbòlicament, és la fi de la revolució i el triomf de les forces reformistes de la República", apunta l’historiador. "És una pena que no quedi gaire rastre de la memòria històrica d’aquest any als carrers", conclou.