Diputada des de les passades eleccions i exregidora a Tarragona, Laia Estrada (1982) encapçala la candidatura de la CUP als comicis al Parlament del 12 de maig. Una cita amb les urnes que, en avançar-se, arriben quan la formació de l'esquerra independentista encara no ha completat l'anomenat procés de Garbí, el llarg debat intern que va endegar per redefinir la seva estratègia després de patir diversos retrocessos electorals i perdre influència política. Tot i això, Estrada aspira a millorar els pronòstics de les enquestes i que el partit superi els nou diputats actuals.

Implicada des de fa anys en els moviments feminista, pel dret a l'habitatge o en defensa de la sanitat pública, la seva tria com a cap de llista denota la centralitat que els anticapitalistes donaran en aquesta campanya a les qüestions socials i climàtiques. Estrada, justament, ha estat una de les principals veus d'oposició al Parlament al Hard Rock, el megacomplex d'oci i del joc que va ser clau en la fallida negociació pressupostària i, per tant, en la convocatòria electoral.

L'entrevistem a la seu nacional de la CUP per parlar de les propostes de la formació, el balanç del Govern d'Aragonès o les possibles aliances post-electorals, en què descarta qualsevol acord amb el PSC però no tanca la porta a una reedició d'una entesa independentista, sempre i quan surti la suma i s'acordin polítiques per "planificar en favor de la gent".

Heu reconegut que l'avançament electoral no arriba en el millor moment per a la CUP, ja que no heu pogut completar el procés de refundació i debat estratègic engegat fa alguns mesos. Entre d'altres qüestions, justament havia de servir per abordar quin paper ha de jugar el partit a les institucions i quines aliances ha de teixir. Com afecta l'avançament al procés de debat?

Hem fet desenes de debats, la militància hi està participant i el procés ens ha permès reconnectar-hi. Això és una part positiva, perquè la contesa electoral ens agafa amb empenta. A més, les qüestions més estructurals de la formació no estan a debat, com el compromís amb la independència, amb guanyar drets i garantir vides dignes o amb garantir una igualtat efectiva per a totes les persones i combatre les violències masclistes. A partir d'aquí, hem pausat el procés de Garbí i el reprendrem un cop passin les eleccions. Les conclusions que es treguin les adequarem al context concret que hi hagi, per tal d'afinar la nostra acció política per ser el més efectives possibles per aconseguir els objectius estratègics.

La CUP ha anat perdent vots gairebé en tots els comicis des del 2015, almenys en xifres absolutes. Què ha fallat? Una part de la gent que s'hi havia apropat l'ha deixat de percebre com una formació útil?

Cada contesa electoral s'ha d'analitzar amb les seves particularitats. El 2015, per exemple, ERC i Convergència anaven juntes i això va afavorir la CUP. Però és cert que a partir d'aquí hem anat perdent vots i això ho lliguem també a una desafecció generalitzada vers la política institucional. Ho llegim amb preocupació, perquè per a nosaltres l'acció dins de les institucions sempre ha d'anar acompanyada d'una acció i una organització popular a fora. Per tant, és difícil de separar aquest context de desafecció generalitzada i, també, de creixement de l'antipolítica, amb l'extrema dreta, de la davallada de vots del nostre projecte polític.

Plantegeu el 12-M com un "plebiscit" entre "el model negacionista climàtic i d'empobriment de Foment del Treball" que, segons vosaltres, encarna el PSC i l'impuls d'un "nou rumb de país" que passi per un "canvi radical del model". Com hauria de ser aquest model?

El PSC encarna aquesta agenda de la patronal, però Junts per Catalunya la comparteix i ERC, al final, s'hi ha sumat i l'ha fet seva i l'ha desplegat, primer quan compartia govern amb Junts i després quan el PSC l'hi ha donat suport a nivell de governabilitat, també amb la complicitat dels Comuns en un primer moment. I això és decebedor, perquè precisament venim d'una legislatura en què teníem una oportunitat d'avançar en clau de polítiques d'esquerres i de sobirania, i això no s'ha fet, s'ha llançat per la borda.

Encarem les eleccions com una oportunitat per dir-li a la gent que és l'hora de decidir si vol continuar amb unes polítiques que van en contra de la majoria de la població o vol un canvi radical. Tenim una dinàmica que està fent que qüestions que haurien de ser drets s'hagin convertit en privilegis, com l'accés a l'habitatge, a una educació, a una sanitat o, fins i tot, a una alimentació de qualitat. I això és conseqüència d'unes polítiques concretes que estan al servei d'una minoria perquè es mercantilitzin les necessitats de la gent. I, alhora, tenim una situació d'emergència climàtica que és conseqüència també d'un model que està pensat perquè uns pocs guanyin molt a costa de gestionar els recursos com si aquests fossin infinits.

Per a nosaltres, és l'hora de començar a planificar en favor de la gent, perquè hi ha alternativa. En clau de redistribució de la riquesa, d'un control directe dels serveis essencials i els sectors estratègics, de reindustrialització en termes respectuosos amb els drets laborals i el medi ambient. Hi ha alternativa per construir un model basat en la transformació ecologista, perquè estem arribant a un punt de no retorn, tant en clau ambiental com social.

Una de les potes principals d'aquest model és el desplegament del que anomeneu Nova Economia Catalana. Quins eixos tindria?

El que plantegem és planificar en favor de la majoria, controlar allò que produïm perquè tingui per objectiu satisfer les necessitats de la població i fer-ho a través de la redistribució de la riquesa i d'una reindustralització respectuosa, tenir el control dels sectors estratègics i els serveis essencials... Això és el que conformaria una nova economia catalana, que després podem bastir de diferents maneres, com una distribuïdora pública per controlar els preus i garantir que a la pagesia se li compren els productes a uns preus dignes; o una energètica pública que vagi més enllà de posar plaques solars als edificis públics, que és el que ha fet ERC reduint una proposta ambiciosa. Però podem parlar també de la renda bàsica universal (RBU) o garantir l'habitatge per al conjunt de la població expropiant pisos, posant límits efectius al preu del lloguer o garantint que els contractes de lloguer siguin indefinits. Són diferents propostes i totes tenen en comú la idea de planificar els recursos i gestionar-los per posar-los al servei de la població.

A nivell d'habitatge, per exemple, voleu mobilitzar més de 400.000 pisos buits i de grans tenidors per garantir l'accés a les persones d'entre 20 i 35 anys. Com es faria?

A Catalunya hi ha un milió d'habitatges que no s'estan destinant a ús residencial, que són una quarta part del total, una barbaritat. I d'aquests n'hi ha 400.000 que estan desocupats permanentment. Tenim una llei catalana d'habitatge del 2007 que preveu l'expropiació dels pisos permanentment desocupats, però no s'aplica. Això s'ha d'abordar ja, perquè tenim la meitat de la població que ens està dient que té problemes per arribar a finals de mes i gairebé la meitat dels ingressos d'una casa s'han de destinar a pagar l'habitatge. Els joves són els que pateixen amb més impacte la vulneració d'aquest dret i amb el pla Independitza't el que preveiem és aprofitar aquesta llei que ja tenim i mobilitzar aquests 400.000 pisos buits per posar-los al seu servei.

Sobre la Renda Bàsica Universal, dieu que es podria finançar a través d'un impost a la riquesa, però això va més enllà de les competències fiscals d'un govern autonòmic. A més, partits com Junts i el PSC la refusen. Com es podrien superar aquests obstacles?

La majoria de les propostes que s'emmarquen en el que anomenem nova economia catalana tenen un consens social molt ampli, però aquests consensos no queden recollits per l'arc parlamentari. És alarmant que no els recullin formacions que s'autodefineixen com a progressistes com el PSC, tot i que per a nosaltres fa molt de temps que no té res d'esquerres ni de progressista. També és sorprenent que Junts no estigui entenent que per fer avançar el procés d'autodeterminació necessitem recuperar una agenda social i nacional pròpia i posar-la a disposició que la gent tingui més drets, perquè és la forma més efectiva de confrontar-nos amb l'Estat, alhora que sumem molta més gent al projecte independentista. I decep que Pere Aragonès no aprofités que vam començar la legislatura amb una majoria independentista del 52% i amb una majoria d'esquerres dins d'aquest bloc per desplegar una agenda social i nacional pròpia, legislar en favor de la gent i confrontar-nos a l'Estat sempre que fos necessari per defensar els drets de la gent.

Que aquests consensos socials no es reflecteixen al Parlament també pot veure's com conseqüència d'errors dels partits d'esquerra, que no són capaços d'arribar a la gent.

Per descomptat que sempre podem fer les coses millor. Ara, sistemàticament posem sobre la taula propostes com la necessitat d'aturar els desnonaments, desplegar una energètica pública que distribueixi i comercialitzi l'electricitat o l'RBU i ens trobem amb altres majories que les bloquegen. A partir d'aquí la resposta quina és? Limitar-nos a negociacions entre despatxos o reactivar el carrer i, per tant, acompanyar aquestes reivindicacions de mobilitzacions populars? Per a nosaltres, el segon és més efectiu.

Hi ha una centralitat molt clara en la vostra campanya de les qüestions materials i climàtiques. Teniu la sensació que la irrupció de Puigdemont pot fer-ne canviar el relat global, amb discursos i promeses que ressonen a fa sis o set anys i que no semblen realistes en el context actual?

Per a nosaltres avançar en el procés d'autodeterminació va de la mà d'afrontar els reptes de l'emergència climàtica i de garantir drets de la gent, coses que no podem fer en el marc del règim del 78. Ara bé, el que pot succeir és que es pretengui que aquí no ha passat res des del 2017. Carles Puigdemont va marxar com a president a qui es forçava a anar a l'exili i torna com a candidats d'un partit, Junts per Catalunya, que ha fet unes polítiques concretes, que s'està dretanitzant d'una forma claríssima, que fins i tot està recollint discursos racistes de l'extrema dreta, que està combatent un impost com el de successions que només afecta la gent més rica del país,... Tot això no ho podem obviar, no estem en un escenari de restitució com el de les eleccions del 2017.

Pel que fa al conflicte territorial, no compartiu la idea de buscar el referèndum acordat, amb l'argument que no s'assolirà, però sí que plantegeu la necessitat de fer un nou referèndum. Com es pot aconseguir per garantir que no sigui un altre 1-O?

Diem que no creiem en aquesta proposta de Pere Aragonès perquè ja l'hem vista, ja es va demanar un referèndum acordat fa 10 anys. Ja sabem que a l'Estat espanyol, governi qui governi, la unitat del regne no es discuteix. I el que diem és que el nostre conflicte s'acabarà resolent en última instància en un referèndum d'autodeterminació. Ara bé, l'Estat espanyol només s'avindrà a reconèixer-lo quan no li quedi una altra opció i probablement sigui resultat d'una mediació internacional que el forci a fer-ho. Però això no passarà perquè sí, sinó que succeirà recuperant aquesta agenda nacional i social pròpia i recuperant un moviment popular independentista que sigui ampli. No hi ha receptes màgiques i l'única manera d'avançar és que les millores socials i l'avenç nacional vagin de la mà.

Tenint en compte que descarteu qualsevol suport al PSC, la CUP contempla investir Pere Aragonès o Carles Puigdemont?

Posarem sobre la taula programa i objectius en el context concret en què estem, amb l'emergència climàtica, l'empobriment de la meitat de la població i el retrocés a nivell nacional. A partir d'aquí és molt difícil que amb el PSC ens puguem entendre, perquè és el partit del negacionisme climàtic que defensa projectes que no tenen sentit en l'actual context, com el Hard Rock, el Quart Cinturó o l'ampliació de l'aeroport. També és el partit de la patronal que es carrega l'oficina de l'RBU i a nivell nacional ha dit per activa i per passiva que no reconeix el nostre dret a l'autodeterminació.

Pel que fa a ERC i Junts, com hem dit Pere Aragonès ha llançat per la borda la legislatura i ha estat absolutament decebedor i Junts s'ha fet seva l'agenda de la patronal i comparteix model econòmic amb el PSC. Però en altres ocasions sí que hem vist aquestes dues forces al servei de legislar en favor de la gent. El plantejament que posem damunt la taula és molt senzill: ha arribat el moment de planificar en favor de la gent, de controlar el que produïm i com ho fem de manera que satisfem les necessitats de la població, que exercim un control directe sobre els sectors estratègics del país, ... Volem debatre en base a les qüestions concretes i a partir d'aquí mirar si és possible arribar a acords.

Les propostes d'ERC a priori són molt més pròximes a les de CUP que no pas les de Junts en matèria social i econòmica.

Les mesures que ha portat a terme ERC no són suficients en cap cas i tenim la sensació que funcionen més a nivell electoralista i propagandístic que una altra cosa. Veiem més voluntat de rentar-se la cara aprovant qüestions o polítiques que no van a tocar privilegis que no una altra cosa. No parlem d'un canvi de model en cap cas. Per exemple, no s'han fet polítiques concretes que haurien d'haver estat relativament senzilles de tirar endavant, com internalitzar el transport sanitari o el 112, o haver recollit les reclamacions de les treballadores sanitàries...

Hem tingut un Aragonès que va començar dient que s'havia de fer una revolució verda i hem acabat amb una convocatòria electoral perquè no tenia majoria per aprovar els pressupostos perquè s'ha negat a posar punt i final al Hard Rock. Teníem un Pere Aragonès que havia d'enfortir els sectors públics i hem acabat la legislatura amb el rècord de mobilitzacions de les treballadores públiques dels darrers temps. Per tant, una cosa és el que es diu i una altra cosa el que Aragonès acaba fent, no té res a veure.

Les enquestes oscil·len entre un manteniment del suport actual de la CUP i una lleugera tendència a la baixa amb relació als nou diputats actuals. Amb quin resultat et donaries per satisfeta?

Doncs augmentar la representació que tenim, lògicament és el que voldríem. Quan la CUP és forta passen coses. És innegable que la irrupció de la CUP al Parlament el 2012 permet que s'hi introdueixin una sèrie d'idees, que ara són hegemòniques, com el feminisme, l'ecologisme, la denúncia dels abusos policials... Ningú dubta del paper que va tenir la CUP en el Procés d'independència, facilitant que fos Carles Puigdemont qui presidís la Generalitat i situant el referèndum sobre la taula com a condició per aprovar els pressupostos. I en aquesta darrera legislatura la CUP ha estat imprescindible per situar eines clau per afrontar la situació actual, de les quals gairebé no se'n parlava, com l'RBU, l'Energètica Pública, la limitació del preu dels lloguers o l'expropiació dels pisos buits per garantir el dret a l'habitatge.