La Marta va saber que les flames estaven a la porta de casa seva cap a les 11 de la nit. Era diumenge, i els seus pares havien passat el dia fora del seu poble, Chaín (Pontevedra). Es van trobar la carretera tallada, i no hi havia ningú a casa per aturar el foc que s'estenia a pocs metres del mur que delimita el seu jardí. Van trucar la Marta que, alhora, anava rebent fotografies i vídeos de flamarades i fum que li enviaven amics seus. Mirava les últimes notícies per internet i moltes informacions -algunes falses- li arribaven per les xarxes socials. Hi havia incendis per tot arreu. No podia estar segura de quins familiars o amics seus estaven en perill, i quins no. Més tard, els seus pares li van dir que els veïns havien pogut aturar l'incendi del seu poble, i que casa seva estava bé. No hi havia arribat cap bomber en tota la nit. Va penjar el telèfon i no parava de rebre més missatges. La seva única via de contacte des de Barcelona, a quasi un miler de quilòmetres de Galícia, era el seu telèfon mòbil. No va deixar de sonar durant tota la nit.

''Era molt angoixant, quasi no vaig dormir, tota la estona estava trucant, veient notícies, mirant fotos, preguntant a tots els meus coneguts… estava desesperada, sobretot per la distància'', m'explica per telèfon. El dia següent, de camí a les seves classes de medicina -porta sis anys a Barcelona estudiant la carrera- no va deixar de mirar vols, trens i autobusos de tornada per internet. ''La meva mare em va frenar i tranquil·litzar, em va dir que tot estava bé'', m'explica. Però també em diu que la seva mare va passar tot el trajecte en carretera des de Vigo al seu poble plorant, veient el paisatge devastat que tenia davant. El camí -''súper verd''- que havien recorregut tants cops ara estava gris i calcinat. Cases antigues i llocs on guardaven els animals estaven arrasats pel foc. La hípica on anava des de petita es va incendiar. Diversos cavalls van fugir i altres es van cremar, amb ferides molt greus. ''Al veure les fotos em volia morir''.

Flames a la pantalla

Molts gallecs que treballen i viuen a Catalunya van patir una situació similar: tota la nit de diumenge desperts, amb el mòbil bombardejat de informacions i missatges, i amb la incertesa de com es trobaven les seves famílies i amics. ''Tot era angoixa i por. Vaig dormir tres hores. Mirava els grups de Whatsapp, i la gent no parava de dir que als seus pobles no arribaven els bombers, o que les flames cada cop estaven més a prop. Tenia una amiga que les tenia a pocs metres, i ens escrivia que no sabia si havia de sortir o no de casa'', m'explica la Uxía -fotògrafa d'Arnoia (Ourense), any i mig a Barcelona-. Ella anava buscant informació per Twitter sobre on hi havia els incendis, i la reenviava als grups de xat. Molts dels seus amics coneixien abans les novetats per ella que per la televisió o la ràdio. No podia dormir: ''Potser m'aixecava el dia següent i el meu poble s'havia cremat''.

La vil·la de Pablo, Baiona, va ser un dels exemples d'organització ciutadana que han aparegut a les pantalles dels telenotícies: ''El poble es va entregar molt. Van haver d'actuar majoritàriament els veïns, ja que la zona està mal coberta pels serveis d'emergència. Es van crear grups per portar aigua, realitzar transports…''. La sensació de descontrol i caos era més forta vivint-la des de Barcelona, on ja porta dos anys vivint: ''Jo tenia encara més impotència que la gent que estava allà. Em preguntava quina ajuda podia donar jo des d'aquí, quina ajuda física més enllà de les xarxes socials i internet. Tinc ganes de tornar quan abans millor, ho necessito''.

L'Iris va seguir els incendis viatjant en autocar mentre tornava del País Basc, on havia estat de vacances. Tenia planejat estar uns dies a Galícia per acomiadar-se de la família i després passar per Catalunya, abans de marxar a treballar a la seva nova feina a Irlanda. Parlem per telèfon un dia abans que viatgi de Barcelona cap a l'estranger, acabada d'arribar de Vigo, la seva ciutat, on les flames van envoltar tot el nucli urbà. Va passar quasi tot el viatge nocturn en bus -de Vitoria a Vigo- enganxada al mòbil.

''Estava aclaparadíssima, amb una angoixa horrible i sensació d'impotència. La situació era caòtica, no parava d'arribar-me informació. Vigo estava rodejada per les flames i no hi havia manera d'entrar a la ciutat''. M'explica com una amiga seva que viu a un dels barris més afectats va veure les flames a pocs metres del seu pis. O com a la ciutat van proliferar petits incendis que alguns piròmans o vàndals feien a parcs o descampats: ''El meu barri no es va veure afectat, però tenim una petita muntanya que podia ser un focus d'incendi. Els meus veïns es van organitzar en brigades per detectar piròmans o focs inicials''.

Per què es produeixen els incendis?

La gran pregunta que es fan tots ells és com aturar aquesta plaga que any rere any arrasa la seva terra. ''Hi ha temes econòmics darrere, no és només cosa de piròmans'', em diu el Pablo, que també m'explica que un oncle seu és auxiliar de bomber, un cos que ja va realitzar manifestacions i queixes per falta d'efectius. Però la successió d'incendis no té una sola causa. Es critica la falta de cura del terreny -on és fàcil que es propaguin els incendis-, l'escassetat de mitjans i de prevenció de la Xunta, o la legislació i els interessos econòmics d'empreses vinculades a la cel·lulosa i al monocultiu de l'eucaliptus, entre d'altre motius.

''La gent està molt enfadada. Sembla que Galícia hagi de cremar-se sempre, i no és així. No hi ha autocrítica del govern gallec, i no s'investiguen les causes. No hi ha prevenció d'incendis: la gent ha hagut de salvar les seves pròpies cases. No és cosa de quatre piròmans bojos'', m'explica la Uxía. Creu que ''hi ha hagut indignació per Twitter, però s'ha de traduir en una protesta real''. M'explica que va estar a punt de comprar bitllets d'avió per anar a les manifestacions que hi ha programades pel cap de setmana, però els seus amics li van recomanar que no ho fes, ja que gairebé ningú s'estava mobilitzant per anar-hi.

''A la manifestació (de Vigo) la mitjana d'edat era de 22 anys'', m'explica l'Iris, que va poder protestar abans de tornar a Catalunya: ''No veig gaire clar que hi hagi una organització de la protesta. Els mitjans ho venen com un problema penal, no polític. La gent ho assumeix com 'és el que hi ha' i no protesta.'' M'explica que al arribar a Barcelona els seus amics catalans es van preocupar per la situació, però que molts d'ells tenien un important desconeixement del tema. Troba preocupant la informació que es difon sobre els incendis: ''He rebut molta solidaritat, però també crec que hi ha molta desinformació. Els mitjans no entren en profunditat sobre el tema. Hi ha un desconeixement de la realitat política i social de Galícia. Es repeteix la frase de 'pobrets els gallecs amb els incendis, però tornaran a votar el PP'''.

La Marta em diu que, en general, s'ha trobat amb ''molta empatia'' dels seus coneguts catalans. Però no creu que sigui la primera preocupació de la gent de Barcelona, donada la situació política. ''Tenen el seu cap ocupat en altres coses, en altres prioritats'', em diu amb certa resignació.