Els arbres de la plaça de Catalunya de Barcelona despertaven ahir alleugerits de pes. Les seves branques tornaven a ser refugi de coloms i cotorres que, ufanes, les gaudien en soledat. I des de les copes, el mosaic que durant les darreres setmanes ha marcat samarretes, pancartes i fins i tot braços, lluïa lliure de tendes de campanya, casetes i djembés. Enrere quedaven 45 dies d'ocupació, milers de mans enlaire desafiant la prohibició de la Junta Electoral, una operació neteja que va donar ales a la indignació, i la degradació progressiva del centre neuràlgic de la protesta catalana que amenaçava d'enverinar l'aire fresc del 15-M i desembocar en un nou episodi violent. No va ser així.

Prop de 200 persones restaven a la plaça dimecres a la nit. L'acampada havia refusat aquella tarda el pacte amb l'Ajuntament i s'havia negat a desmuntar el campament a canvi d'un punt d'informació. Amb la negativa, s'esfumava l'últim intent de sortida dialogada a una ocupació que ja havia perdut el suport de gairebé tothom. Fins i tot dels que un 15 de maig van iniciar un moviment que va assaltar portades i va empetitir el discurs polític a les portes d'unes eleccions municipals. Per això, passada la mitjanit gairebé ningú dubtava que la policia era a punt d'arribar.

Passada la mitjanit, gairebé ningú dubta que la policia és a punt d'arribar

Una noia arribava esverada a la plaça en bicicleta: 'Us mataran!', cridava. Venia de la plaça Espanya. Allà, un exèrcit de més 500 policies esperava l'ordre per enfilar Gran Via avall. Hi va haver qui va preferir no esperar-los. Carregats amb les motxilles i amb el gos lligat abandonaven la ratera en què era previsible que es convertiria el centre de la plaça. Desenes de periodistes, càmeres i fotògrafs esperaven una operació que ja coneixia tothom. Mentrestant, la calma tensa només es trencava per incidents aïllats. Una noia afectada per un brot a causa de les drogues era víctima de violents espasmes i havia de ser subjectada per dos sanitaris del SEM i alguns dels seus companys, que se l'enduien a l'ambulància. Poc després, dos energúmens s'esbatussaven a cops de puny i una desena d'acampats corrien a separar-los. El rebuig a la premsa emanava agressivitat entre alguns dels concentrats, i el comentari més escoltat era: 'Ens apallissaran'.

I, de sobte, ressona un crit: 'Ja vénen els mossos!'. A les dues en punt de la matinada, furgonetes i més furgonetes dels Mossos d'Esquadra irrompien sobtadament a la plaça rodejant-la completament. Les portes s'obrien i alliberaven un reguitzell d'agents de la Brigada Mòbil que s'afanyaven que ningú escapés al cordó. Llavors va sonar el megàfon: 'Atenció! Amb data 28 de juny, l'autoritat competent, amb motiu de la situació de la plaça de Catalunya, i en compliment amb les ordenances municipals vigents...'. La policia donava 15 minuts als acampats perquè recollissin les seves coses i marxessin. 'Estem rodejats!', avisava un jove al seu company, assenyalant la multitud de llums blaves que apareixien allà on es fixés la mirada. Dos nois encara tenien esma per posar-se a tocar els timbals. Algunes noies ploraven, amb una barreja de ràbia i frustració per una experiència que arribava al final.

A algú si li va acudir activar els altaveus i va començar a sonar Si em dius adéu. Una cinquantena romanien al mig de la plaça, en un connat d'assemblea que ràpidament queia en l'evidència que no hi havia res a fer. Els mossos s'emportaven els primers acampats fora del cordó policial, on un per un eren identificats i posats en llibertat. La següent hora va transcórrer sense incidents. Els més esverats eren tranquil·litzats per la resta, entre ells una noia armada amb una paella que amenaçava de llençar-la al cap d'algun periodista. Gairebé 30 camions de neteja començaven a desmuntar les infraestructures, aixecar les tendes de campanya i regar el terra. Operaris enfilats sobre les grues municipals s'enlairaven fins als arbres per lliurar-los de les cabanes, matalassos, cordes i pancartes.

Els concentrats, de mica en mica, abandonaven pel seu propi peu el que des de feia setmanes havia esdevingut casa seva. Un francès amb la cama enguixada tractava d'avançar sobre una cadira d'escriptori amb rodes empès per un company. Una parella somreia a les càmeres i assegurava que tornarien.

Tocades les tres, més de la meitat del campament ja no hi era. Amb prou feines quedaven 15 acampats sobre l'estrella central. L'últim reducte dels irreductibles. Es van abraçar. Un d'ells feia 20 minuts que tenia la mirada perduda, immòbil. Policies de la Guàrdia Urbana s'apropaven a ells i els convidaven a marxar. Un noi amb el cabell llarg agafava el seu megàfon: 'Tornarem a estar aquí. Això és una cosa molt gran'. Quan el darrer va travessar el cordó policial, posava punt final oficialment a l'acampada de Barcelona.