Anys enrere, el Barça acos­tumava a consolar-se mirant-se el melic i dient que havia estat el campió moral. La Lliga d'enguany, com les sis copes del 2009, contribueix a desterrar de soca-rel aquests condols col·lectius. El Barça és un equip gran i sense complexos perquè ha trobat un estil de joc característic amb gent de casa que el fa més perdonable a les derrotes, i perquè ha desenvolupat una identitat, catalana i universal alhora, que ha actualitzat el concepte Més que un club amb el vessant solidari.

Els èxits de l'equip de futbol han comportat la desaparició de l'entorn tòxic i corrosiu. Només cal constatar que les properes eleccions a la presidència seran bàsicament una baralla nascuda dins del laportisme, sense clans ni famílies colpejant-se per accedir a un càrrec de projecció i prestigi.

Pep Guardiola s'ha consolidat com la figura estabilitzadora del club i aspira a ser el personatge més rellevant de la història moderna de l'entitat. El tècnic ha estat present en gairebé la meitat de Lligues (vuit) i en dos terços de les Copes d'Europa (dues) del club, ja sigui com a jugador o com a entrenador. Encara més important, Pep Guardiola ha sabut recollir les virtuts de tècnics precedents com Cruyff, Rexach, Van Gaal o Rijkaard, i afegir-li el perfeccionament i l'obsessió pel treball tàctic i estratègic, i la fidelitat a un estil estètic i equilibrat.

La gran virtut de Guardiola, però, és simbolitzar el perfil del nou culer que ja no busca excuses a les derrotes. El seguidor, que ja no ha d'esperar deu o quinze anys per una Lliga, se sent identificat amb l'equip, i sap que els jugadors s'hi deixaran la pell i que, al final, el futbol és un joc en el qual es pot perdre.

De manera poètica, el Barça pot haver guanyat aquesta Lliga del rècord de puntuació, a banda de les raons futbolístiques, perquè era conscient que, tot i ser el millor equip, la podia perdre i sabia que, si això passava, les conseqüències serien molt menors en comparació a èpoques anteriors.

Davant l'Inter, Mourinho va aconseguir que molts barcelonistes, obsessionats a guanyar la Champions al Bernabéu, tornessin a les excuses històriques. Guardiola va ser clar. L'Inter els va eliminar perquè el Barça no va saber com atacar-los. I prou. L'entrenador també va posar al seu lloc Pellegrini, l'entrenador del Reial Madrid, quan va dir que els blancs van merèixer guanyar el partit del Camp Nou a la primera volta i que amb aquest triomf ja serien líders. Sembla que els castells en l'aire els fan altres, ara. I que també cerquen excuses i consols.

El Barça és ara un equip gran i hegemònic, amb un entorn més enriquidor que tòxic, que guanya perquè està convençut del que fa i ofereix, i perquè sap que la derrota ja no sacseja tant la institució.