La població de les Terres de l'Ebre va viure un dels moments de màxima mobilització ciutadana entre els anys 2000 i 2004, quan va tenyir Catalunya de blau i va protagonitzar manifestacions multitudinàries per clamar contra el projecte de transvasament del PP i per reivindicar que "lo riu és vida". Més tard, el PSOE va pujar al poder i va frenar el projecte; i, en canvi, ni el delta està salvat, ni la població no està desmobilitzada. Ben al contrari, diumenge passat, 30 de maig, milers de persones van retornar el blau als carrers de Barcelona i les accions de protesta van ressorgir de nou a les poblacions ebrenques.

El motiu d'aquest reflux és l'exigència que l'Estat espanyol apliqui la Directiva Marc de l'Aigua (DMA), una normativa que aquí porta un retard considerable respecte als terminis fixats per la Comissió Europea (CE). En termes genèrics, la DMA busca un canvi en la forma de gestió de l'aigua, per tal d'assegurar la seva qualitat i la sostenibilitat dels rius europeus. La nova legislació marca un enfocament nou, segons el qual la planificació hidrogràfica s'ha de realitzar tenint en compte les possibilitats dels rius, en lloc de les demandes d'aigua per proveir poblacions, indústries i regadius.

Europa exigeix un cabal mínim que impedeix treure més aigua

Les organitzacions ecologistes veuen en aquesta directiva una fórmula que ha de permetre garantir la pervivència i la biodiversitat del delta de l'Ebre, un parc natural amb una superfície més de tres vegades superior a la de la ciutat de Barcelona i que actualment està amenaçat pels plans de gestió vigents. Un dels objectius que persegueixen i que la normativa exigeix és la fixació d'un cabal mínim per al riu, per sota del qual no es podria extreure aigua.

Tanmateix, el Govern espanyol no té cap pressa a l'hora de fer complir la legislació europea, vigent des de l'any 2000. Després de fer l'anàlisi pertinent i la recollida de pro­postes per a cada conca de riu, a finals del 2008 s'havien de fer públics els projectes de plans hidrològics de cadascuna d'elles, per poder presentar-hi al·legacions durant els sis mesos següents, aprovar-los definitivament i enviar-los a la CE fins al 22 de març d'enguany. A hores d'ara, ni tan sols s'ha fet públic el pla de la conca de l'Ebre (ni de la majoria de conques) i els esborranys mostrats no satisfan ni les organitzacions ecologistes ni les institucions comunitàries. Entre les mancances principals destaquen que no s'hi defineix un cabal mínim i que la quantitat de noves hectàrees de regadiu que s'hi preveu està molt per sobre de les possibilitats del riu.

El Ministeri de Medi Ambient espanyol ha defensat en diverses ocasions que aquesta normativa no es pot aplicar als països mediterranis a causa del seu clima sec, però la institució europea li ha replicat que no acceptarà excepcions motivades per aquesta qüestió, alhora que li ha assegurat que no entén com a Espanya no poden arribar a acords entre les comunitats autònomes per aprovar un pla de conca i, en canvi, en el cas del Danubi, que passa per 17 Estats, l'acord va ser possible i el pla es va presentar dins el termini fixat, que s'esgotava el passat mes de març.

El Govern central no té pressa per fer complir la legislació europea

Manolo Tomàs, portaveu de la Plataforma en Defensa de l'Ebre, assegura que, "sense cabals, el futur de l'Ebre és negre" i denuncia que l'Estat espanyol prefereix pagar les sancions que li pugui imposar la Unió Europea a complir la normativa. Segons Tomàs, la seva estratègia pot ser "agilitar la construcció de les obres més conflictives", com alguns embassaments, mentre s'ajorna l'aprovació del pla de conques.

Des de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre, organisme dependent del Ministeri de Medi Ambient encarregat d'elevar la proposta de pla de conca, s'assegura en canvi que el seu esborrany s'està elaborant segons els terminis que es van marcar, que s'han realitzat més de 3.000 entrevistes per recollir propostes i que el ministeri ja ha enviat algunes de les informacions a la CE. També afirmen que, una vegada es fixin els cabals mínims, aquests "evidentment" garantiran la pervivència del riu i del seu delta.

L'illa de Buda perd cada any 12 metres de terra en favor del mar

La situació actual del delta de l'Ebre, però, és crítica, segons els ecologistes. Susanna Abella, de la Plataforma en Defensa de l'Ebre, assegura amb dades del Ministeri de Medi Ambient que en els darrers 50 anys el cabal del riu s'ha reduït a la meitat, a causa dels embassaments i els canals construïts, fins al punt que actualment no s'arriba als 9.000 hectòmetres cúbics al pas per Tortosa. El transvasament frustrat cap al sud comportava extreure'n 1.500 hectòmetres cúbics, però les entitats de l'Ebre denuncien que ara els canals i les zones de regadiu previstos a l'esborrany del pla de la conca poden requerir el doble de quantitat d'aigua i deixar el cabal per sota dels 6.000 hectòmetres cúbics, una quantitat "clarament insuficient", segons Abella.

Al contrari del que afirmen algunes veus, l'aigua del riu no es "perd" al mar, sinó que, ben al contrari, és un element clau per a la població resident al voltant del darrer tram de l'Ebre. Una quantitat d'aigua menor provoca més concentracions d'elements contaminants (provinents d'empreses properes al riu i de les zones de regadiu), més salinitat i menys oxigen a l'aigua. Això perjudica l'ecosistema del delta, "un dels espais amb més biodiversitat de la Península i d'Europa", segons Quim Pérez, d'Ecologistes en Acció.

L'arribada de sediments necessita un cabal mínim i és bàsica per mantenir el delta, en clar retrocés. Segons dades del Ministeri de Medi Ambient, hi ha zones, com l'illa de Buda, que cada any perden 12 metres en favor del mar, que inundarà zones urbanitzades l'any 2047 si el canvi climàtic i la reducció dels cabals no ho acceleren.

Els ecologistes: "La situació del delta de l'Ebre és molt crítica"

De la mateixa manera, en termes econòmics l'Ebre i la seva aigua són un element clau, ja que permeten el conreu dels camps, la cria de musclos i l'activitat pesquera, just a la desembocadura.

Aquesta situació es pot agreujar si es compleixen els temors de les entitats ecologistes, motivats per l'esborrany del pla de conca i per diversos projectes hidrogràfics, que preveuen 424.700 noves hectàrees de regadius al voltant del riu pels anys vinents, a la vegada que planifica per al 2027 un canal del Segre fins a Barcelona i un altre de reversible des de la capital catalana fins a la dessalinitzadora de Cunit (Baix Penedès). Aquest darrer es podria unir al canal que uneix l'Ebre amb el Camp de Tarragona i esdevenir el frustrat transvasament entre Barcelona i el riu.

Pel sud, el canal Xerta-Sénia està previst que arribi fins a la frontera amb Castelló, però Susanna Abella avisa que les característiques de la construcció fan témer que finalment s'acabi connectant amb el País Valencià.

Si la quantitat d'aigua és menor, la contaminació és més alta

Annelies Broekman, agrònoma i membre de la Xarxa per una Nova Cultura de l'Aigua, alerta que les previsions del pla de conca són desencertades i poc realistes. Assenyala, per exemple, que les necessitats de Barcelona es marquen segons la previsió del seu pla territorial metropolità, que preveu 800.000 nous habitatges, quan actualment n'hi ha molts de buits. Igualment, censura que es vulgui fer creure que els canals de regadiu serviran per als agricultors, quan el cert és que cada dia es redueix el nombre de treballadors del sector.

Segons Broekman, qui es beneficia d'aquests nous terrenys destinats al conreu són les grans empreses, que es concentren per produir per a l'exportació. De la mateixa manera, Quim Pérez critica que s'alterin els canals perquè "grans empreses, com ara Agbar, facin negoci amb l'aigua". Borekman el secunda i afegeix que amb polítiques alternatives que ja s'han impulsat a Catalunya, com la recuperació de pous o la construcció de dessalinitzadores, es podria garantir l'aigua de boca per a la població.

Les mobilitzacions a les Terres de l'Ebre podrien veure el final amb l'ajuda d'Europa, sempre que el Govern central compleixi la normativa.