Els polítics continuen mirant d’enfrontar-se a la crisi des de la lògica dels conceptes i les certeses apreses temps ençà. I, per tant, segueixen entenent l’exercici de la política des de la lògica del drama, és a dir, d’una història composta per inici, nus i desenllaç. Una política entesa com a mecanisme que relaciona el que és amb el que hauria de ser.

En canvi, la gent, cada dia que passa, viu més la crisi en termes de tragèdia. A la tragèdia no hi ha un final feliç, no hi ha desenllaç desitjable. La tragèdia avança, es viu, i en ella es busquen els espais on respirar, els instants on artesanalment puguis celebrar que segueixes lluitant. No busquen el que hauria de ser, més aviat volen

poder ser.

Els polítics, molts polítics, segueixen agitant futuribles que sonen més a antiguitats que a perspectives creïbles. Tots plegats som conscients que els temps passats no tornaran, i que per tant ens hem de treure de sobre vells conceptes i velles pràctiques. Creix l’escepticisme sobre els polítics i les institucions. Augmenten les mirades més laiques, menys esperançades sobre les possibilitats reals d’un canvi transformador des de les institucions.

No es pot separar la política de l’economia, no es pot separar la política de la vida, no es pot parlar de transformacions globals si no es comença canviant el que cadascú fa per poder ser qui vol ser, per poder ser qui volem ser. La barreja de retallades i congelacions amb converses obscenes entre polítics, ex­polítics i empresaris disposats a fer caixa sigui com sigui no és precisament un incentiu moralitzador per tornar a creure.