Recordo un episodi de la Mafalda on la Libertad anava corrent cap on eres el seus amics i els deia tota emocionada: ¿Y si agarramos y nos ponemos todos contentos sin preguntarnos por qué? I jo sempre he admirat aquell entusiasme. Així que ara us ho pregunto a vosaltres: Què? Ens hi posem? Decidim estar tots contents alhora? O seguirem derrotats i espantats?

El món se’ns ha acostat massa, la informació és moltíssima més de la que podem absorbir i entendre, els problemes llunyans de cop i volta també són problemes nostres, i les decisions que es prenen a milers de kilòmetres d’aquí cada cop ens afecten més i més punyentment. Vivim en l’època del terror i la paranoia. I iniciatives que ens donaven esperances, com l’affair Wikileaks, es poden girar en qualsevol moment i convertir-se en una amenaça. Tot està programat perquè sigui així. Però i si els despistem? I si passem de llarg i no fem cas a totes aquestes persones que ens volen vendre por, inseguretat i ràbia? I si mirem una mica més enllà i ens alegrem de ser vius un any més? I si pensem que hem sobreviscut a molta gent que ha mort aquest darrer any i hem sobreviscut a malalties i tristeses i misèries i a aquesta por social terrible que ens estan ficant al cap? Què dieu? I si ara sí que fem bondat i nos ponemos todos contentos sin preguntarnos por qué? Ho dic perquè aquest sí que seria un bon començament d’any: Treure’ls les nostres emocions als qui es pensen que en poden fer el que en vulguin i posar-nos contents a pesar d’ells. A pesar de nosaltres i els nostres fracassos. A pesar de les morts i les pèrdues i les crisis i les amenaces. I si ho fem? I si per un moment ens posem tots contents? I si ens atrevim a ser més lliures i tenir més esperança? A no tenir-nos tanta por? Què? Som-hi? Els despistem?