Quan jo era petita al meu poble hi havia una família de qui tots sempre parlaven i que estaven totalment estereotipats. Anys més tard una de les filles es va fer policia municipal al poble del costat del meu i va posar, a tota la gent del poble que havia malparlat de la seva família, una multa. Van passar uns mesos des que va començar la feina fins que els va haver multat a tots, i ho va fer com si no ho tingués planejat. Però ningú no es va escapar d’aquella silenciosa i lenta venjança. I jo, en aquell moment, vaig tenir la sensació d’entendre-ho. Però, tot i així, aquella anècdota del meu poble no em va permetre entendre altres coses. I mai he pogut resistir l’actitud altiva i l’abús lingüístic de les autoritats. És una de les coses que m’irrita més profundament. Perquè em rebenta quan algú abusa del seu poder i et fa saber que ho està fent i que tant li és que tu t’ho hagis d’empassar. Em molesta que algú té dret a parlar i tu estàs obligat a escoltar-lo. De fet: és el que més molesta de la gent que viu sota la penombra del poder. Molt més que els robatoris i que els tràfics d’influèn­cies, em molesta que facin sentir, a qui tenen al davant, que ells poden fer algunes coses que la resta no podem fer. És una mena d’abús del qual se’n parla poc però que és punyent i irritant com un d’aquells guixos que van a l’inrevés en una pissarra. Perquè a tots ens indigna quan algú roba una institució cultural o abusa del seu poder per aconseguir vestits fets a mida, per posar dos exemples. Però jo sempre he pensat que abusar del poder en profit personal és ser un malparit, però que abusar del poder humiliant l’altre i mirar-lo a la cara mentre ha de fer allò que no vol fer, és profundament inhumà. I em sorprèn molt més l’absència de vergonya i de decència en situacions com aquesta.