A mesura que avancem en aquest segle ens adonem que molts dels paràmetres en què s’estructurava el conflicte polític van variant, amb nous temes sobre els quals encara no tenim clares les coordenades. L’eix dreta-

esquerra funciona sobretot quan es tracta de situar el conflicte en relació amb els temes d’igualtat i el grau d’intervenció dels poders públics. L’eix centralisme-

autonomia ha estat i és un clàssic diferenciador de posicions polítiques. La cosa es va començar a complicar amb temes com el divorci o l’avortament, que van generar fractures a l’inte­rior dels grups polítics i parlamentaris. Ara tenim temes ja molt madurs, com el mediambiental, de què ja parlen tots els partits, però que cada cop influeix més en espais com l’econòmic o el laboral, i genera contradiccions. El decreixement, l’autosuficiència local o regional, el fet de sotmetre qualsevol actuació al filtre del seu impacte en el canvi climàtic... són temes que avui generen tensions internes a tots els partits.

Si recordem el debat dels toros al Parlament i la fragmentació de vot que va generar als grans partits, veurem com l’animalisme no és precisament un tema pacífic a l’escenari polític. I el mateix passa amb els temes vinculats a la identitat de gènere i els efectes en la convivència diària. Fins i tot l’adequació del sistema al canvi tecnològic genera molta confusió a l’interior dels partits més consolidats en temes com les descàrregues o els intercanvis d’arxius.

A poc a poc hauríem d’assistir a reconfiguracions de l’escenari polític institucional, ja que, si no és així, augmentarà encara més la distància entre agenda social i agenda política.