Un espectre –l’espectre del comunisme– plana damunt d’Europa. Amb aquestes paraules, traduïdes directament de l’alemany pel farmacèutic i dirigent socialista Pau Cirera en els anys trenta de segle passat, comença el famós Manifest comunista de Karl Marx i Friedrich Engels publicat l’any 1847, mesos abans de terrabastall de les revolucions democràtiques del 1848 que van sacsejar les monarquies absolutes. El Manifest, al capdavall, és una glossa èpica de la capacitat revolucionària de la burgesia, que no pot existir sense transformar-ho tot, d’una manera profunda i constant.

D’ençà de l’any nou, l’espectre de la democràcia plana damunt el món àrab i la frase cèlebre de Marx i Engels s’ha palesat un cop més a la plaça Tahrir del Caire com abans ho havia fet arreu del món. Des de Sant Petersburg l’any 1917 fins a Berlín l’any 1989. I és que fins i tot els més escèptics sobre la compatibilitat entre la democràcia i l’islamisme han fet costat a un poble que ha sabut desempallegar-se del faraó. Molts ens hem reconegut en la seva lluita i en les seves vindicacions. No cremaven banderes nord-americanes o israelianes. No pregonaven tampoc cap guerra santa. Volien fer fora el dictador i un règim corrupte beneït, convé recordar-ho, pels Estats Units i la Unió Europea.

Mentre els egipcis celebraven el seu triomf, el president del Congrés dels Diputats, José Bono, encaixava la mà del dictador guineà Teodoro Obiang Nguema, tot afirmant que allò que ens uneix és molt més que allò que ens separa. Josep Antoni Duran i Lleida li feia costat fent l’egipci entre els empresaris espanyols que ensumaven petroli.