L'Observatori Contra l'Homofòbia (OCH) ha registrat 189 incidències contra persones LGBTI el 2020 a Catalunya. Es tracta d'un augment del 25% respecte al 2019 i és la xifra més alta dels últims cinc anys. Per a diversos membres del col·lectiu, aquests números no demostren necessàriament que hagi augmentat la LGTBIfòbia durant la pandèmia, però sí que posen de manifest dues idees clau: que ha crescut la sensació d'impunitat per perpetrar aquest tipus d'actes a causa del blanquejament de l'extrema dreta i que el col·lectiu s'ha sentit més empoderat per denunciar les agressions.

Per al director del OCH, Eugeni Rodríguez, la violència contra les persones LGTBI "és estructural", i lamenta que la víctima que pateix una agressió no sempre té les eines per denunciar-ho. A l'OCH fa cinc anys que atenen aquests casos a Catalunya, encara que Rodríguez reconeix que a la província de Lleida és més difícil obtenir denúncies. Per fer un pas endavant, la setmana passada l'Ajuntament de Lleida va aprovar el primer Pla Municipal de Polítiques LGTBIQ+.

Xavi Tellón, activista del 28J-Autònom, considera que "hi ha el mateix odi de sempre, però els gais i les dones trans s'animen més a denunciar", detalla. En aquest sentit, les dones lesbianes, els homes trans o les persones bisexuals no denuncien amb la mateixa freqüència. Una de les possibles explicacions, segons Alba Medrano, activista del col·lectiu la SAL (Suport i Autodefensa Lesbofeminista), és que normalment la violència cap a homes gais i dones trans és física, i per tant, més visible, encara que això no sigui garantia que la denúncia prosperi en un judici. "Els atacs contra lesbianes, bisexuals o homes trans són més verbals o ideològics, per la qual cosa ni et planteges denunciar", explica. Tellón afegeix que per a una dona lesbiana pot ser molt més agressiu anar a denunciar del que ja és per a qualsevol altra persona. "Si per a un home ja és difícil que et qüestioni un altre home, una lesbiana ni s'acostarà a una comissaria per rebre violència pregunta rere pregunta", remarca.

D'altra banda, l'activista insisteix que la xifra que es registra és "mínima" enfront de les agressions que pateix el col·lectiu diàriament. La falta de coneixement per part de les institucions fa que les violències LGTBIfòbiques també es trobin en els àmbits de salut, educació, en els jutjats, i també en l'àrea laboral. "No tenir treball és una violència molt gran per a les dones trans", reclama. Segons dades del 2019, més d'un 80% de les persones trans està a l'atur a l'Estat espanyol.

L'auge de l'extrema dreta i de la conscienciació

Una altra de les causes que podrien explicar la LGTBIfòbia a Catalunya és el blanquejament de l'extrema dreta. En aquest sentit, Medrano opina que la polarització de la política està donant més ales als discursos d'odi. "Com més visible és l'ultradreta, més creix la seva sensació d'impunitat i més s'atreveixen a agredir", adverteix. El mateix considera Rodríguez, qui apunta que amb l'aparició de VOX al Congrés dels Diputats, i la seva possible entrada al Parlament, "s'ha ampliat el discurs feixista", i, en conseqüència, s'han posat en debat drets com els de les persones trans. En aquest sentit, alarma que molta gent jove, sobretot a través de les xarxes socials i d'organitzacions ultraconservadores com HazteOir, han legitimat els discursos LGTBIfòbics.

Però no tot és fosc. La regidora i quarta tinenta d'alcaldia i directora de l'Àrea de Drets Socials, Justícia Global, Feminismes i LGTBI de l'Ajuntament de Barcelona, Laura Pérez, assenyala que els membres del col·lectiu estan reivindicant més els seus drets i per això hi ha més denúncies. A la ciutat, en el primer semestre del 2020 va haver-hi 28 situacions de discriminació. Ara bé, durant la pandèmia hi ha hagut més atacs en les comunitats de veïns o familiars, fet que també s'ha traslladat en altres discriminacions com el racisme o la islamofòbia. "La violència s'ha traslladat de la porta de la discoteca a la porta de casa", denúncia Rodríguez. La LGTBIfòbia suposa el 26% de les denúncies per crims d'odi a Barcelona, i el 52% d'aquestes són per atacs a la integritat moral.

El sexili

Davant de l'augment de l'extrema dreta, Pérez defensa que a Barcelona no hi ha la impunitat social que hi hauria en altres territoris, i això la fa més segura per al col·lectiu. "A Barcelona la impunitat social no existeix. Hi ha un suport massiu també a través de les institucions", celebra la regidora. Aquesta situació canvia als pobles o ciutats més petites, i això provoca que moltes persones marxin a les grans urbs per sentir-se més segures i poder expressar la seva identitat amb llibertat i normalitat.

"Jo al meu poble segurament em sentia menys segura pel carrer sent lesbiana que per Barcelona. No és una crítica al poble, ni una glorificació a Barcelona: la gent no normativa sol intentar fugir a les grans ciutats per trobar una major comunitat", relata Medrano. "Has d'anar-te'n del nucli d'on ets conegut per fugir d'aquesta sensació de sentir que t'estan jutjant", afegeix Rodríguez. Laura Pérez remarca la gran feina que fan ajuntaments i petites entitats del territori, i afegeix que el centre LGTBI de la capital catalana té la voluntat de ser "un centre de país" i atendre a tota la població de Catalunya.

Combatre l'odi més enllà de la Llei 11/2014

Encara que la Llei 11/2014 contra la LGTBIfòbia ha estat un pas endavant celebrat per les entitats, el director de l'Observatori Contra l'Homofòbia, Eugeni Rodríguez, remarca que encara no s'ha aplicat de manera integral. La part dels protocols a les escoles, dispositius policials, i la visibilització del col·lectiu sí que s'està complint, però no s'ha creat una organització independent per atendre aquests casos i el treball continua recaient en les entitats. A més, l'infrafinançament i retallades econòmiques imposades per les institucions a causa de la pandèmia posen encara més dificultats a la seva labor. D'altra banda, remarca que la part sancionadora "es va descafeïnar al màxim" durant l'elaboració de la llei, feta durant el mandat d'Artur Mas.

"Aquesta llei no evita que la gent deixi d'agredir perquè no funciona: no s'està aplicant perquè fer-ho és molt complicat", denúncia Alba Medrano. Per a la regidora de l'Ajuntament de Barcelona, Laura Pérez, "no tot passa per la llei i el codi penal". "Els canvis d'imaginari s'aconsegueixen des de l'alegria, des de generar complicitats", conclou.

Per a Xavi Tellón, una de les eines principals per acabar amb la LGTBIfòbia és l'educació. "Si des de petit veus la diferència, ets més capaç d'entendre-la i no d'exercir violència contra ella", defensa. Malgrat això, insisteix a formar també a metges, jutges, i la resta de professionals perquè els drets del col·lectiu siguin respectats en qualsevol part de la seva vida.

Per part seva, Medrano defensa la via de l'autodefensa. "Ens hem de protegir a nosaltres mateixes, creant xarxes de suport i impedint aquestes agressions", desenvolupa. Malgrat això, reconeix que com que no hi ha una estructura sòlida per a aquesta autodefensa és difícil exercir-la, però això no atura l'organització d'una resposta col·lectiva contra atacs a la comunitat.

Aprofitant les pròximes eleccions al Parlament, l'Observatori Contra l'Homofòbia presentarà un compromís a tots els grups parlamentaris contra les violències LGTBIfòbiques. Una les demandes és que es comprometin a què la llei serveixi perquè la persona que denunciï no sigui revictimitzada, que tingui un itinerari clar i que sigui un organisme independent qui atengui el cas. També reclama reforçar el protocol policial i de salut, així com potenciar polítiques laborals que decretin una quota de persones trans en les administracions públiques.