L’exconseller Toni Comín (Barcelona, 1971) viu actualment a Lovaina, ciutat universitària per excel·lència. Un enclavament en bell mig de Flandes, on la llengua parlada és el flamenc i no tant el francès. Carrers vius d’edificis barrocs. On la bicicleta no és per passejar, sinó per desplaçar-te dins la ciutat. I on el sol, per cert, hi compareix poc. Aquí és on el polític ha fet el seu cau, tot i que es desplaça cada dia a altres indrets com Brussel·les i Waterloo. Comín és el número 2 de la llista de Junts per Catalunya al Parlament Europeu, una posició que segons l’enquesta del CIS el deixaria sense escó. Tanmateix, l’enquesta es va elaborar abans de l’intent de la Junta Electoral Central d’excloure’l de la llista, juntament amb Carles Puigdemont i Clara Ponsatí.

Sospitàveu de la possibilitat que us topéssiu amb entrebancs abans de campanya?

No massa. Realment estàvem a l’expectativa de tenir problemes a l’hora de recollir l’acta. Però que ens intentessin excloure de les llistes no ho donàvem per probable. Crèiem, de fet, que per una vegada serien més llestos. Que no obririen una batalla perduda.

Pràcticament us han construït el relat electoral!

La victòria no ens l’han regalat. Ens l’hem hagut de guanyar. Amb una lluita extraordinària, en molt poques hores. Vam haver de reconstruir una llista i una estratègia electoral en una tarda. Així que no va caure del cel. Com totes les batalles que hem guanyat: Bèlgica, Alemanya... Els que diuen que ens han fet la campanya electoral no és cert, ens han fet perdre 10 dies de precampanya.

Al vostre parer, la Justícia espanyola s’ha tirat pedres contra la seva teulada?

En aquest cas, teníem l’ocasió que la Justícia europea corregís de manera immediata una decisió espanyola. Si el Tribunal Suprem condemna els companys a la presó, cosa que seria un abús, també hi ha l’opció que la Justícia ho corregeixi. Però passarà temps. No és de manera immediata. En canvi, en el nostre cas, si el Tribunal Constitucional no ens hagués donat la raó després podria haver arribat Luxemburg d’aquí poques setmanes. I impugnar les eleccions a posteriori, o fins i tot demanar una suspensió prèvia.

I això sí que hagués estat mediatitzar el conflicte.

Uf! La internacionalització del cas català hagués agafat una dimensió màxima! S’haguessin hagut de repetir unes eleccions a la Unió Europea per primera vegada en la història! Així que la ràpida actuació del Constitucional respon, crec, a aquesta possibilitat que Luxemburg hi intervingués.

Si finalment haguessin mantingut el veto a la vostra candidatura, que li haguéssiu demanat a la resta de partits, en clau solidària? Algun tipus de boicot?

Nosaltres estem molt contents de la solidaritat d’Esquerra, de la CUP, dels Comuns, com en Jaume Asens, amb una denúncia tan clara... El que és deplorable per a la democràcia és el silenci del PSOE. Però nosaltres haguéssim fet campanya igual, en la mesura que ens sentim candidats de la nostra llista, independentment del que digui un jutjat. Ens sentim amb legitimitat per presentar-nos i haguéssim demanat el vot igualment.

Carles Puigdemont ha anunciat que les coses "no quedaran així". En què consistirà?

És que hi ha un indici de prevaricació tan clar, que tenim l’obligació de no deixar-lo passar. Hem d’estudiar correctament els termes. Però hi ha un article dels impulsors de la resolució de la Junta Electoral Central de fa un any en el qual diu just el contrari, explicant que amb la LOREG vigent no era possible aquesta suspensió. I que jo sàpiga, en el darrer any no s’ha modificat la LOREG. Per tant, volem que responguin pels seus abusos administratius.

Si això fos el partit a mitja part, com veu el resultat? Com us sentiu?

Tenim sentiments contradictoris. Per una banda, estem molt satisfets d’haver guanyat. Perquè ens ho hem guanyat a pols. Però per l’altra, també estem cabrejats perquè ens han fet perdre moltes energies durant les dues setmanes que ha durat aquesta discussió jurídica. En tot cas, l’Estat espanyol va pensar que allò que no guanyava a les urnes, ho guanyaria als tribunals. I van judicialitzar el tema. Doncs nosaltres, a més judicialització, més internacionalització.

Són victòries, però sempre a la defensiva. Per evitar l’extradició, per evitar la suspensió, per evitar...

També hem fet accions a l’ofensiva. La demanda civil contra Llarena n'és un exemple. O la iniciativa popular europea que vam presentar la setmana passada. I si finalment acabem presentant la querella per prevaricació, doncs també ho serà. Perquè amb l’advocat Gonzalo Boye vam acordar, des del minut u, que féssim una estratègia de defensa que tingués un capítol ofensiu.

I el judici als presos a Madrid?

Aquí intentarem activar el que col·loquialment anomeno Operació Rescat. Té a veure amb una qüestió prejudicial, que han de presentar els presos abans que Marchena dicti sentència. El ‘rescat’ vol dir triangular a través dels tribunals europeus que els nostres èxits judicials, a fora, impactin en les decisions dels jutges de dintre. I com que ja tenim una resolució, del jutjat alemany, això pot ser aprofitat pels advocats de la defensa per intentar condicionar la sentència del tribunal Suprem. Però s’ha de fer triangulant amb el Tribunal Europeu de Justícia, a Luxemburg.

És un recurs que tenien amagat?

No l’hem explicat gaire, perquè no tocava. Però ara ja ho podem dir i se’n començarà a parlar aviat. A més a més, no és pas un tema menor. Ha estat sempre, des de l’1 de novembre de 2017, una de les prioritats de la nostra estratègia. Que hem discutit amb el Gonzalo Boye molt a fons, plantejant aquesta possibilitat. Perquè cada victòria nostra, no és una victòria individual sinó col·lectiva. De tot el moviment independentista i de qui vol construir República.

Toni Comín, a Lovaina. RON MORIA

Darrerament predomina a Catalunya un relat en el que, dit de forma simplista, ERC són els pragmàtics i negociadors. Mentre que Junts per Catalunya (i més concretament tothom que esteu a Brussel·les i Waterloo), sou els intransigents. 

Home, que hi ha aquest relat és evident. Perquè l’Estat està convençut que la capacitat que té per fer xantatge als que estan a l’interior és més alta que la que tenen sobre els que estem a l’exterior. A nosaltres la llibertat ens blinda més del xantatge de l’estat. Però no és un tema personal, és un tema objectiu. Les condicions subjectives fan que nosaltres no podem ser tan fàcilment sotmesos al xantatge. I en canvi la situació dels presos i dels partits a Catalunya fan que siguin més vulnerables al xantatge. És objectiu. No és un tema de mèrit personal. Insisteixo: no és un tema de valor o de coratge. És per les condicions de cadascú.

Vostès, doncs, són els que ara per ara poden fer més mal?

Nosaltres som la bèstia negra de l’Estat. Sí. Evidentment, Per què? Perquè saben que som els que els podem derrotar. Per això ens volen debilitar als que estem a l’exili perquè som els que podem vèncer i fer-ho pacíficament. Una manera de debilitar és intentar dividir exili i presó. Intentar allunyar l’exili de la presó i intentar fer aparèixer uns com els raonables i els altres com els insensats.

La unitat hi és?

I tant, absolutament.

Parafrasejant aquest relat mediàtic: llavors, vostès també són ‘raonables’ i volen dialogar amb l’estat?

Nosaltres també volem dialogar amb l’Estat. Però sense enganyar la gent. Estar a la presó o a l’exili no ens dóna permís per enganyar la gent, de cap de les maneres. I menys ara. I el que li hem de fer saber a la gent és que l’Estat dialogarà, però sense permetre que la qüestió del referèndum formi part de la conversa. I a partir d’aquí hem de decidir que fem. En tot cas, que la bèstia negra de l’Estat és l’exili, està claríssim. És una evidència palmària.

Una darrera qüestió, més personal. Com viu la llunyania amb Catalunya? Li fa por que l’exili vagi perdent intensitat en l’imaginari col·lectiu de la gent?

No ens importa quedar-nos aquí, sinó que l’independentisme perdi. L’objectiu principal és guanyar la República. Així que no em doldria que la gent s’oblidés de l’exili, si realment fem una República.