El pas de persones LGBTI pel sistema educatiu pot convertir-se en un mal tràngol si es troben amb la xacra de la lesbofòbia, l'homofòbia o la transfòbia. Si és així, la traducció en el dia a dia són casos d'assetjament, vexacions i agressions que necessiten un compromís ferm dels centres per aturar als agressors en sec. El problema arriba quan no troben cap empara institucional o, fins i tot, quan és la institució mateixa la que genera tota aquesta violència. Aquesta situació es pot donar, sobretot, si la línia pedagògica del centre no és clara amb la defensa dels drets de les persones LGTBI o si, directament, és LGTBIfòbica. Públic ha pogut parlar amb algunes persones que s’han trobat desemparades davant del tracte vexatori rebut a escoles concertades religioses.

El portaveu de l'Observatori Contra l'Homofòbia (OCH), Eugeni Rodríguez, lamenta que no s'hagi desenvolupat un protocol de sancions administratives clar per desplegar la llei 11/2014: "En el cas de l'Educació, només hi ha un protocol genèric al web. I dic genèric, perquè parla d'agressions per odi, i hi ha un apartat per a l'LGTBIfòbia". Considera que, tot i que l'assetjament per orientació sexual i identitat de gènere és present a tota l'escolarització, no hi ha prou fiscalització quan s'atorguen concerts a fundacions religioses per protegir els drets de les persones LGBTI: "A la pública hi ha més indicadors. S'estan donant milers d'euros a l'escola concertada sense uns indicadors claríssims perquè aquells diners es tradueixin en objectius concrets. La Generalitat hauria d'actuar abans, en això consisteix la prevenció".

Mobbing per ser lesbiana al col·legi Singuerlin

"A principi de curs es van assabentar que jo estava amb una noia, i de sobte els va començar a molestar que parlés de feminisme a les aules... I tot es va començar a complicar", explica la Cristina (nom fals), exdocent del Col·legi Singuerlin de Santa Coloma de Gramenet. Aquest curs era el segon que hi treballava, però tot es va començar a torçar només iniciar les classes. La Cristina va decidir dedicar una tutoria a parlar d’homofòbia després que dues noies lesbianes de la seva classe rebessin insults, i va ser llavors quan va decidir explicar als seus alumnes que ella també ho era: "Jo vaig parlar de la meva experiència com a dona lesbiana i dels episodis lesbòfobs que havia patit. I això sembla que va arribar a direcció".

La Cristina va començar-ho a sospitar quan va rebre un mail on se li comunicava des de la direcció que li traurien les tutories: "Deien que anava en contra de l’ideari del centre". I no només això, sinó que també van dir-li que a partir d’aquell moment faria un reforç docent a l’assignatura de religió: "Vaig contestar que potser era millor fer aquest reforç a assignatures troncals on sí que necessitaven ajuda, com ara a català o anglès, però mai em van contestar. Simplement em van enviar un horari on constava que aniria a la classe de religió". Quan la Cristina va consultar-li al professor de religió si efectivament necessitava aquest reforç, ell li va dir que no: "Deia que eren ordres de direcció. Volien que hi anés com a oient, vaja". Els alumnes de 4t de l’ESO del curs de religió es van haver de confinar i la Cristina no va haver d’anar-hi mai: "Per sort".

A partir d’aquest moment, la Cristina va viure una escalada d'hostilitat envers ella: intervencions de l’equip directiu als alumnes per valorar si "discriminava els homes" o "només atenia les noies", l’allunyament de la resta de docents i, fins i tot, l’espionatge de la seva feina. "Vaig assabentar-me que un treballador havia estat passant informes a la direcció del que deia a classe aprofitant que entrava a les classes. M’ho va dir ell mateix. Érem amics, però tothom estava cagat de por". Va parlar amb una altra treballadora del centre qui li va reconèixer que veia "assetjament laboral", però alhora li va recomanar que no parlés obertament de la seva sexualitat: "I una companya també em va reconèixer que a la direcció sabien que jo era lesbiana".

La voluntat del centre de fer que la Cristina marxés era òbvia, fins al punt que van penjar la seva plaça a la borsa educativa, tot i que encara hi treballava. Finalment, la docent es va agafar una baixa per ansietat, durant la qual la direcció no va parar de comunicar-s’hi per whatsapp, per trucades i per mail. El 6 de novembre va rebre el burofax amb la carta d’acomiadament disciplinari en la qual, per sorpresa de la Cristina, l’escola li retreu que "vingui fomentant comentaris feministes" com ara que els alumnes s’hi refereixin com a "profe" en comptes de "senyo", o que a la classe de 2n d’ESO celebrés una "Binga de paraules" en comptes d’un bingo, a banda de no haver saludat la directora pel passadís o de fer reclames horàries atenent-se al conveni. "El que no diran mai és que m’han fet fora per lesbiana, perquè és molt difícil de demostrar, però els fets diuen una altra cosa".

Aquest diari s’ha posat en contacte amb el col·legi Sínguerlin, "d’inspiració cristiana", del qual Enric Grau Martín n'és el titular. Fonts de l’equip directiu asseguren que l’escola no discriminaria mai a una docent per ser LGTBI i destaquen la seva implicació en les activitats municipals en el marc del 25-N. Preguntats sobre si defensen els drets de les persones LGTBI, responen que "defensen la dignitat humana" i sobre si accepten treballar amb docents que tenen perspectiva de gènere, afirmen "que depèn del que defensi aquesta persona": "Però no deixaríem d’admetre un professor perquè sigui LGBTI".

"Potser no serveixes per ensenyar"

En una situació molt similar es va trobar el Miquel el 2010 quan treballava al col·legi Mare de Déu de la Mercè de Sant Feliu de Llobregat a mitja jornada i va posar un peu a una altra escola religiosa del municipi. Es va posar en contacte amb el col·legi religiós concertat Verge de la Salut, on també va començar a treballar simultàniament. A final de curs, es va trobar entre un grupet de docents a la sala de professors on va sentir dir que "els bisexuals eren uns viciosos": "Jo sóc gai, no bi, però la bisexualitat és normal i no té per què estar estigmatitzada", va respondre, certificant la seva sortida de l’armari entre els treballadors.

A l’inici del següent curs va començar a notar coses estranyes: "Em van donar un horari força dolent, per no dir el pitjor. Però bé, no li vaig donar més voltes, llavors". Més endavant, però, el capellà del centre el va citar al despatx per parlar amb ell: "Em va dir que potser no servia per ensenyar, que no encaixava a l’escola i que hi havia queixes de pares que mai em va voler ensenyar". Aquesta situació es va repetir un parell de cops. Li deia el mateix capellà que assetjava sexualment altres companyes de feina: "Jo era representant sindical i recordo que companyes deien que se sentien incòmodes. Vam parlar que anirien sempre acompanyades al seu despatx i tot". El Miquel va portar el seu cas als tribunals, però sabia que si guanyava, els tribunals obligarien a l'institut a garantir la seva estada al centre, quelcom que no resultava gens reparador per a ell: "Vaig acceptar l'acomiadament improcedent, encara que fos fals que jo era un treballador negligent, i la indemnització econòmica. Al final, jo ja sabia que com més temps estigués al centre, menys a gust estaria".

Aquest diari s'ha posat en contacte amb el col·legi Verge de la Salut, actualment propietat per la Fundació Narcís Jubany, però gestionada per la Congregació de Sant Pere ad Víncula quan el Miquel era al centre. Fonts de l'equip directiu que eren presents quan va passar tot plegat asseguren que el docent va ser expulsat per negligències laborals i certifiquen que així ho avala l'acord judicial i el comitè d'empresa. "Els del comitè estaven molt acollonits", recorda en Miquel, qui, com a sindicalista, s'acollia als drets dels treballadors per exercir de representant i qui va ser l'únic que va exercir el dret a vaga: "La resta també van venir amb mi, però es demanaven hores sindicals per anar a les mobilitzacions".

Explica que mai van dir en veu alta que el volguessin fora per ser gai, tal com afirma la direcció del centre a aquest mitjà: "Hi ha altres docents gais i no hi ha hagut cap problema amb ells". Tot i això, el Miquel està convençut que el punt d’inflexió va ser la seva sortida de l’armari: "Llavors, de primeres, vaig optar per no dir res d’entrada i fer-ho ordenadament, primer que ho sabés l'equip docent i després l'alumnat. Tenia por de dir-ho als alumnes i que m’acusessin de res estrany. Però aquesta estratègia l’he descartat per sempre. Jo sóc homosexual, i tinc un fill, i si m’amago el perjudico a ell". Actualment treballa a l'escola pública, sent obertament un docent gai i afirma que vetlla perquè els centres siguin llocs amables per als infants i adolescents LGTBI.

L'educació del Dani, truncada per l'assetjament

L’assetjament laboral que viuen els docents LGTBI a l’escola també el reben els alumnes LGTBI. Sovint fan malabarismes per aconseguir la protecció dels adults, que no sempre arriba. És el cas del Dani, de 19 anys, que abans de sortir de l’armari com a noi trans va sortir de l’armari com a noia lesbiana al seu institut, el FEDAC Horta. "A primària em vaig fixar en la noia popular del cole i ja vaig començar a tenir problemes. Però a primer d’ESO, tothom es va començar a posar en contra meu". El Dani relata com li llençaven objectes, material escolar: "Vaig aconseguir sortir de classe. El pitjor de tot és que recordo com el cap d’estudis ho va veure i no va fer res". De fet, explica com va provar de parlar amb ell, però no va rebre resposta: "Crec que el director el va collar i no va fer-ne res al respecte". Aquest diari no ha pogut parlar amb FEDAC Horta, que pel volum de feina generat per la Covid-19 no ha pogut atendre la petició del mitjà.

La situació del Dani va anar empitjorant a mesura que passava el temps: "Ningú volia seure al meu costat. Jo feia fàstic". Va ser llavors quan va entrar en depressió i va provar de suïcidar-se. "Quan era a l’hospital, els professors van decidir directament que era millor que repetís. Però allò va ser pitjor, perquè ja no estava ni a la meva classe". Aquell any va acabar ingressant a la unitat de psiquiatria de l’hospital Sant Joan de Déu unes dues setmanes, i quan va tornar al centre la reacció encara va ser pitjor: "T’hauries d’haver mort, em deien. Són coses que no hauria d’haver viscut amb 12 anys". Llavors, va començar a estudiar en una Unitat d’Escolarització Compartida i va continuar els seus estudis: "Em van tornar a fer bullying perquè vaig dir que era trans. A la meva classe hi havia tant nens amb depressió com nens que havien pegat professors", explica.

Als 16 anys el Dani en va tenir prou i va abandonar la secundària. Fa poc ha provat de tornar-hi en una escola d’adults, però amb la pandèmia pel mig ha hagut de deixar-la de nou: "Ara estic buscant curro, tot i que sense l’ESO és més difícil". De tant en tant, encara es troba alguns dels seus excompanys de classe pel carrer: "És graciós perquè ara la majoria de la classe diuen que són bisexuals. Encara cau alguna miradeta, però bé, ja maduraran".

Sexili per allunyar-se de les agressions

"Jo vaig sortir de l’armari molt jovenet, a 2n de l’ESO. I clar, va ser una bomba", explica el Carles (nom fals), de 24 anys. Ara viu a Barcelona, però ell va estudiar a la Salle Manresa: "Als pobles és molt més fort. Hi ha gent de Barcelona a qui no els han pegat mai. Jo tinc col·legues que a Barcelona estan molt fora de l’armari, però al poble no són gais". D’adolescent, quan va dir públicament que era gai, tothom se'n va assabentar: "De sobte tot l’institut sabia que era maricón", també els professors. Aquí van començar una espiral d’insults i vexacions que ningú va aturar, tampoc els docents. De fet, no només no van seure als seus assetjadors, sinó que el van citar a ell mateix: "La meva tutora em va portar al despatx i em va preguntar que si anava dient que era gai, que era una moda, que se’m passaria i que això era cosa de les dues bolleres de dos cursos més que jo que ho estaven escampant. Em vaig quedar de pedra". Quan en Carles va deixar l’escola, aquesta professora encara impartia classes.

Tampoc va rebre suport del professorat més jove. De fet, només en va rebre de les dues lesbianes d’uns cursos més que ell i els seus amics, tot i que en Carles afirma que ell no tenia "ploma", però un altre company de la seva classe sí: "Es fotien més amb ell perquè li atribuïen actituds i comportaments femenins. Com més t’amaguis, més segur estàs, era aquesta la màxima". Recorda que aquest noi va arribar fins a un punt límit cursant el batxillerat, quan el Carles ja havia marxat: "Va petar. Va petar fins al punt que va agafar el màxim assetjador, que era un noi molt baixet, el va pujar a la finestra i el va orientar cap avall. ‘Com em tornis a dir maricón et tiro’, va dir". "El va haver d'amenaçar de mort per aturar-ho tot". Fent l’entrevista, recorda que no eren els únics que van rebre atacs per ser gais: "De fet hi havia un profe a qui els alumnes li feien bullying perquè semblava marica i ningú va fer res tampoc".

Fonts de l'equip directiu de la Salle Manresa lamenten els fets: "Evidentment, aquesta no és una forma d'abordar l'assetjament. Ni fa 10 anys, ni avui. És de sentit comú", diuen. Asseguren que l'escola treballa per fomentar "l'autoestima i l'autoconeixement de les persones", així com el respecte mutu: "Si una persona pateix assetjament, s'ha d'atacar el problema, sigui quin sigui l'origen d'aquest: orientació sexual, tendència cultural, formació religiosa o color de pell". Les fonts consultades asseguren que alumnes LGTB actualment al centre "són totalment feliços" i lamenten els fets esdevinguts: "Em sap greu que hi hagi alumnes que no hagin sigut feliços al centre. Em sap greu, i em dol. I si ens hem de disculpar o reconèixer-ho, ho fem".

Amb 17 anys en Carles va marxar corrents cap a Barcelona: "Jo vaig fer sexili". Després de passar unes setmanes a casa de la seva tieta i de treure una nota baixa a les PAU per "situacions d’agressions homòfobes", va decidir seguir estudiant a Barcelona i ocupar un pis fins als 18 anys: "I quan vaig tenir una mica d’estabilitat em vaig agafar un lloguer baratet". Quan torna a Manresa, encara es troba alguns dels seus agressors: "Hi ha diverses persones que m’han demanat disculpes. Se'ls cau la cara de vergonya".