Cap de llista per Barcelona de la CUP a les eleccions generals del 23 de juliol, Albert Botran (1984) és un dels dirigents de la formació de l'Esquerra Independentista que acumula una major experiència institucional, després d'haver estat regidor a Molins de Rei -el seu municipi-, diputat al Parlament i diputat al Congrés la darrera legislatura, càrrec que aspira a revalidar. L'entrevistem per analitzar l'actual context polític i, sobretot, per parlar dels objectius amb els quals la CUP concorre als comicis estatals.

Deixa clar que només es plantejaran votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez si té un compromís amb un referèndum d'autodeterminació, es mostra crític amb l'estratègia negociadora d'ERC –"de la taula de diàleg no n'ha sortit res"-, considera que la millor forma de plantar cara des de Catalunya a un hipotètic govern de PP i Vox és "passar a l'ofensiva" i opina que Sumar "suposa un rebaixa de plantejaments" respecte a Podemos i és un projecte "molt més centralista".

Tenint en compte els estàndards de la CUP, en aquesta ocasió les seves bases van decidir de manera relativament clara tornar a concórrer a les eleccions generals. Amb quin objectiu volen anar a Madrid?

Per una banda, pensem que hi ha unes veus que si no hi som nosaltres no estan representades. Representem una idea d'independència radical, un independència per canviar profundament qüestions socials i econòmiques, donem veu també a un anticapitalisme molt necessari. Veiem el capitalisme com un sistema fallit des d'un punt de vista tant social com ecològic, socialment la pobresa no disminueix i la riquesa es concentra i ecològicament veiem com la mitigació del canvi climàtic no està sent possible amb les economies capitalistes, que necessiten créixer cap a l'infinit. D'altra banda, també portem una proposta que volem fer extensiva al conjunt de l'independentisme sobre la necessitat de recuperar la idea del referèndum d'autodeterminacio i fer-la valdre.

Que hagin decidit tornar-hi vol dir que fan un balanç positiu de la tasca desenvolupada al Congrés?

Sí, pensem que ha estat un altaveu, dins de les limitacions que té la lluita institucional. Ens ha servit per tenir posicionaments crítics al voltant de qüestions que de no ser-hi nosaltres haurien passat sense aquesta crítica. Penso, per exemple, en la situació de la guerra d'Ucraïna i l'augment del pressupost militar i altres incompliments o insuficiències d'aquest anomenat govern més progressista de la història.

En clau estatal, les eleccions del 23 de juliol en principi es plantegen com una dicotomia entre un possible govern de PSOE i Sumar i un del PP i Vox. Si la CUP obté representació i els seus vots són decisius, estaria disposada a facilitar la investidura de Pedro Sánchez?

Mai votaríem un govern de PP i de Vox ni ens abstindríem al respecte, sempre hi votaríem en contra. Pel que fa a un govern continuista, el que faríem valdre és aquesta reivindicació majoritària dintre de la societat catalana de poder celebrar un referèndum d'autodeterminació, el mateix que vam posar el 2019 damunt la taula. En aquell cas vam acabar votant en contra, tot i que s'havia creat una mena de succedani de la reivindicació nostra d'autodeterminació que era la taula de diàleg.

Ens la vam mirar amb molta suspicàcia en aquell moment i pensem que el temps ens ha donat la raó, és a dir, la taula de diàleg no ha servit perquè aquest reclam majoritari de la societat catalana, que és exercir el dret a l'autodeterminació, es pogués concretar. En qualsevol escenari d'investidura que passi per tenir el nostre suport, farem valdre aquesta necessitat d'un referèndum d'autodeterminació i ho fem extensiu al conjunt de vots independentistes. La força que tindria la CUP és relativa comparada amb la que podria tenir tot l'independentisme exigint aquest referèndum, que seria molt més gran.

Han estat molt crítics amb el Govern espanyol, però tenint en compte la seva pròpia correlació interna de forces, amb una preponderància molt clara del PSOE, era realista pensar que podia anar gaire més enllà en qüestions socials i econòmiques?

El que passa és que si el problema era de correlació, ara serà més o menys similar i Sumar crec que suposa una rebaixa de plantejaments amb relació a Podemos. Per tant, no sé si és tant un problema de correlació de forces com de projectes estratègics que té l'esquerra espanyola. L'esquerra del 15-M sí que va néixer amb la idea que el problema era el règim del 78 i el que calia era un procés constituent i donar suport a l'autodeterminació dels pobles, i en particular a la de Catalunya. Això s'ha anat esllanguint.

Continuem pensant que més enllà del govern que hi pugui haver, el problema de l'Estat espanyol és el règim del 78, és a dir, tot allò en què no hi ha el govern, és la judicatura, el poder dels grans mitjans de comunicació, el poder de l'Ibex, el poder de sectors molt conservadors dins de l'Església, ... I que sense la ruptura amb aquest règim del 78 les polítiques que es poden fer són molt limitades. I la força per aquesta ruptura continua estant en les nacions sense estat, en particular Galícia, Euskal Herria i Països Catalans i, especialment, Catalunya.

La idea per a nosaltres és que trencar el règim del 78 és necessari per totes les reivindicacions d'esquerres i populars i on hi ha suficient massa crítica perquè això pugui passar és a Catalunya en una primera instància. Per tant, no hi haurà cap govern espanyol, per molt d'esquerres que sigui la seva composició, que pugui escapar d'aquesta cuirassa del règim del 78.

En un context d'auge de l'extrema dreta i, sobretot, de blanquejament i normalització dels seus plantejaments, seria interessant explorar aliances àmplies amb les diverses esquerres de l'Estat?

Nosaltres amb qui tenim sintonia és amb les esquerres que són sobiranistes i independentistes, és a dir, el BNG i EH Bildu, amb qui compartim aquesta idea que la força per la ruptura es troba en els nostres respectius pobles. Amb aquestes forces ens hi podem entendre, amb altres forces, en la mesura que han abandonat molt la idea d'autodeterminació i de procés constituent, ara mateix estem més lluny que no pas en altres moments.

Quin tipus de relació pretenen teixir amb Sumar?

Ens agradaria que tornessin a la idea de referèndum i d'autodeterminació, que en el seu dia va fer que guanyessin les eleccions generals a Catalunya dues vegades consecutives. No és gaire bon senyal algunes coses que han passat en la constitució d'aquesta força. Des del moment en què posen una candidata des de dalt com a paracaigudista des de Madrid ja dona a entendre que és un projecte molt més centralista que no pas aquella idea confederal amb què els Comuns es van sumar a Podemos. No hi ha bons indicis que tornin a la idea de referèndum i autodeterminació, però nosaltres continuem estant on érem i si treballen amb aquesta idea serem aliats.

Quina opinió té del procés d'articulació de Sumar amb vetos explícits a dirigents de Podemos, com la ministra d'Igualtat, Irene Montero?

Ens sembla un error la manera en què ho han fet. Tot i tenir diferències amb la ministra Montero, perquè no vam donar suport a la llei del només sí és sí [es van abstenir], és veritat que la guerra que ha patit ha vingut sobretot de la dreta i l'extrema dreta. L'han volgut desgastar per ser una dona valenta en quan a voler dur a terme una sèrie d'avenços pel feminisme. I deixar-la caure de la manera que ho ha fet Sumar és un missatge negatiu per la batalla cultural contra l'extrema dreta i la dreta. En el sentit de voler apartar algú que ha estat al centre de les polèmiques, però que ho ha estat per ser coherent amb els avenços que volia fer. L'actitud davant de la dreta i l'extrema dreta ha de ser plantar-li cara, sabent que això implica un gran desgast per a les persones que estan al capdavant i les formacions polítiques que ho fan.

A les municipals es va posar de manifest una desmobilització, que en clau catalana va afectar tant l'independentisme com l'esquerra. A què ho atribueix?

Estem vivint la ressaca del Procés independentista i, en certa manera, també del 15-M. Són les acaballes d'aquest cicle, que va obrir moltes possibilitats i va fer que ens sentíssim protagonistes de la política, amb les idees de "volem fer els canvis que nosaltres volem" i farem processos constituents i aixecarem una república. Quan això ha patit el desgast i la repressió, principalment la repressió és un element que no s'ha d'oblidar mai que ha estat central, ha vingut més una fase de desorientació i desànim, que ens ha anat contagiant a tots. No vol dir que això sigui irreversible, sinó que hem de fer els possibles perquè d'acord amb el moment actual i les forces actuals trobar camins per continuar avançant. L'abstenció ens la prenem com una crítica i, per tant, sabem que hem de fer canvis, ho tenim claríssim.

Aquest doble cicle, del Procés i el 15-M, en certa manera anava lligat a horitzons d'esperança, allò que alguns anomenaven les "utopies disponibles". Sense un horitzó d'esperança, aquests espais ho tenen molt més difícil per mobilitzar que no pas els espais reaccionaris?

Sí, hi ha una frase que em sembla que és de Gramsci que ve a dir que el feixisme triomfa allà on la revolució ha fracassat. Crec que aquí no vam arribar a estar en un estadi de revolució molt avançat, però tenia un germen revolucionari. L'octubre del 2017 és quan arribem més enllà i arriba un punt on l'Estat ja no controla molt el que passa a Catalunya i es fa un referèndum i una vaga general dos dies després i allò estava aglutinant forces que anaven més enllà de l'independentisme tradicional. Tenies un gruix de la societat amb posicions constituents i insurreccionals i no haver pogut culminar això fruit de diversos elements és el que ha provocat el pèndol contrari. I ara s'envalenteixen les posicions d'ultradreta, que neguen els valors democràtics, la diversitat, que el feminisme hagi servit per avançar...

Amb les excepcions de les comarques gironines, a les municipals hi va haver un retrocés generalitzat de la CUP, que no va obtenir representació a Barcelona, Lleida i Tarragona, ni a les principals ciutats metropolitanes. En un context de dificultats materials, sembla que el seu missatge no arriba bé. Què falla?

La situació global no ens acompanya, érem una opció radical tant des del punt de vista social com nacional dins el bloc independentista, en el moment en què aquest bloc està reculant, fent-se petit i perdent suport, nosaltres anem en consonància. Quan no hi ha un horitzó d'anem a guanyar la independència i anem a guanyar el procés constituent se'n ressent tothom i especialment nosaltres, perquè mai hem sigut un partit de gestió de la institució vigent.

Venim de molt enrere i hem tingut alcaldies de fa molt, però el creixement ha vingut en el moment en què s'obre el mapa polític. Ara que la direcció és la contrària, l'espai es fa petit, però és veritat que aguantem bastant bé allà on el projecte està molt arrelat. En la majoria de llocs on hem estat a govern, els resultats són bons. Hi ha un nucli dur que és fort, en particular a la ciutat de Girona, la comarca del Gironès i la demarcació nord-oriental el projecte demostra que està molt ben inserit socialment i arrelat i, malgrat la conjuntura, allà s'aguanta i, fins i tot, es creix.

De cara al 23-J, s'estan fent crides a l'abstenció per part de certs sectors independentistes, de l'entorn de l'ANC. Serveix per alguna cosa o alimenta el risc de l'antipolítica?

Entenc l'abstenció del desencís i de la crítica cap a nosaltres. Nosaltres mateixes l'hem defensat en més d'una situació política anterior. El que dubto és que d'això ara mateix en pugui sortir una regeneració independentista o una estratègia per si sola. Regalar els espais institucionals al PSOE, el PP o a qui sigui castigant l'independentisme, no farà que aquesta regeneració i aquesta nova estratègia sorgeixin ni més ràpid ni millor.

Deia abans que el temps us ha donat la raó amb la taula de diàleg, en el sentit que no ha servit per resoldre el fons del conflicte polític amb l'Estat. Però per on passaria una possible alternativa?

El problema de la taula de diàleg primer és que només se la va creure un partit, no s'hi anava com a país ni com a moviment, s'hi anava com un partit que és el que l'ha defensat des del principi i fins al final. L'altre problema és que no va anar acompanyada de mobilització i això en l'a, b, c dels conflictes polítics, socials i laborals saps que sense la capacitat de mobilitzar, fer vagues o el que sigui el que poses sobre la taula de negociació té molta menys força. I és el que he acabat passant, d'aquesta taula no n'ha sortit res perquè l'independentisme hi anava sense força.

L'Estat no té cap intenció de refundar-se, això és fonamental, però a banda l'independentisme hi anava sense força. L'Estat no se sentia pressionat per reconèixer aquest clam majoritari que hi ha a Catalunya d'exercir el dret a l'autodetemrinació. En certa manera la taula és filla d'un escenari de mobilització, d'una banda els vots independentistes són necessaris per a la investidura però el que també porta a crear-la és una situació de conflicte evident [el 2019 amb les protestes contra la sentència del Suprem en el judici de l'1-O], en el moment en què aquest conflicte es desmobilitza la taula queda sense efectes.

Per tant, el primer pas per negociar una resolució passaria per recuperar aquesta pressió cap a l'Estat?

Exactament, això és el que hem estat també dient molt a Catalunya. Més enllà d'escenaris d'investidura, el que necessita l'independentisme per fer valdre la seva força és actuar a Catalunya i guanyar suport a la independència dintre de la societat catalana. La força que pugui tenir al Congrés és un a més a més, però l'important és la batalla que es dona al si de la nostra societat. I el que he fet Esquerra liderant l'independentisme d'uns anys cap aquí li ha restat força i això ho veiem. Ha anat baixant a les enquestes i ara a les municipals s'ha concretat també aquesta baixada i tenir la Generalitat en mans d'una força independentista, una força republicana, i que ho va anunciar des d'una intenció històrica, no s'ha notat pas res.

Els projectes econòmics que tenim sobre la taula són pur continuisme amb els models anteriors, des del Hard Rock, que vol dir més turisme i més precarietat, fins a uns Jocs d'Hivern sense neu, pel canvi climàtic, o el Quart Cinturó. Això no són projectes que facin mobilitzar, no tenen res a veure aquests objectius de país amb el que va portar al 2012 a iniciar el Procés, que era la idea de fer una república, un procés constituent, decidir coses molt més profundes i portar un model nou, això és en el que ens fa guanyar adhesions. Sense apuntar cap aquest model nou, la mobilització és molt més difícil.

A què atribueix que aquest tipus de propostes si vols 'desarrollistes', més pròpies dels anys 80 i 90 que no pas del 2023, en plena emergència climàtica, hagin recuperat centralitat? L'establishment ha recuperat posicions?

Correcte, és ben bé això. En el moment que defenses un model econòmic alternatiu saps que qui apuntarà cap a tu seran els principals mitjans de comunicació, els creadors d'opinió, aquests lobbies que estan tan inserits a la societat, malgrat que semblin invisible. O hi contraposes una alternativa que mobilitzi la teva gent o la tendència a fer el que ells volen és molt gran. I en el cas de Barcelona també s'ha vist. Malgrat que en algunes qüestions els Comuns tenien un model diferent, en altres han acabat passant per l'adreçador i en la qüestió dels creuers és molt clara. O plantes cara i sumes forces per fer-ho, o la tendència d'aquests lobbies és a seguir manant i a fer valdre els seus interessos econòmics hi hagi que hi hagi.

Si realment de les generals en surt un govern del PP i Vox, com s'hi hauria de respondre des de Catalunya, tenint en compte que podria comportar atacs a l'autogovern?

Tant al País Valencià com a les Illes ja estem veient de què va la història. Contra el que va dir en el seu dia Pablo Iglesias que l'independentisme havia despertat el feixisme, el que li molesta al feixisme no és només la independència, sinó la simple existència d'una nació diferenciada. No ho diuen així, però és així, el que els hi molesta és que el català encara tingui espais públics o que hi hagi gent que no ens sentim espanyols i això ho volen erradicar. Al País Valencià i a les Illes, on no hi ha cap procés independentista en marxa ni hi ha sigut recentment, estan anant a atacar els mitjans de comunicació en català i l'ús del català a les administracions públiques. El que neguen ja no és el nostre dret a la independència, sinó la pròpia identitat.

Davant d'un eventual govern espanyol de PP i Vox el que hauríem de plantejar seriosament és exercir l'autodeterminació per tots aquells que Vox vol a la paperera. La república catalana és l'antídot a la paperera de Vox, serà la república de tots aquells col·lectius vol retornar a ser dominats políticament, com les dones, el col·lectiu trans, els migrants, la població catalanoparlant... Tot això és la diversitat en què hauria d'estar basada el nostre projecte de república.

És evident que amb un govern així un referèndum acordat seria del tot inviable, però no sé si veu bé la idea de materialitzar d'alguna manera un "front democràtic sobiranista" que va plantejar el president Aragonès?

L'únic que podem dir és que la millor defensa és un bon atac, situar-nos únicament a la defensiva per protegir el que tenim ja és un error. Per exemple, el català a l'escola està malament encara que Vox no hagi tocat ni una quota de poder i està malament perquè no s'ha volgut fer polítiques actives de promoció de la immersió lingüística, no s'ha continuat a l'ofensiva. Es tractaria de no limitar-nos a frenar aquests atacs, sinó de desplegar les nostres pròpies ofensives. L'independentisme té i ha de tenir un projecte per les majories, però ha de connectar-hi i rebutjar el que vingui imposat per un govern de dreta i d'extrema dreta.