Público
Público

Gemma Ruiz: "Les lleis que deroga l'extrema dreta impacten en l'autonomia de decisió sobre els nostres cossos"

Gemma Ruiz
La periodista Gemma Ruiz, durant l'entrevista al Palau Robert. Público

Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975) és periodista i escriptora. Actualment ocupa el càrrec de sotscap de continguts editorials en els serveis informatius de TV3, una feina que compagina amb l'escriptura. Fins ara, Ruiz ha publicat tres novel·les: Argelagues (2016), Ca la Wenling (2020) i Les nostres mares (2023), aquesta última guardonada amb el 63è premi Sant Jordi. Conversem amb ella en un dels despatxos del Palau Robert, en el marc del cicle d'entrevistes "En català, molt per llegir, molt per escoltar, molt per gaudir", una iniciativa realitzada per Públic amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya.

Com has viscut ser la primera dona en obtenir el premi Sant Jordi des de l'any 2003?

Amb l'obligació d'agrair-lo i mostrar tot l'honor que comporta ser en aquesta llarga llista de celebritats que han guanyat premis Sant Jordi, però també amb l'obligació de denunciar-ho, és a dir, de posar el focus en els biaixos de gènere que no només passen a la literatura, sinó que passen en la ciència, en el món de l'empresa o del periodisme. 

Posar el focus en la falta de paritat i en la reincidència en menysprear el que surt de la creativitat i de les aportacions de les dones, que moltes vegades és a través de mecanismes subtils que fan que es generin moltes resistències quan ho denuncies, perquè sembla que ningú vol assumir la culpabilitat de fer una cosa conscientment.

Són mecanismes molt subtils. Són de la cultura que ens diu què valorem i què no, quin relat s'ha prioritzat o prestigiat, quin altre s'ha menystingut. Quines experiències de vida han tingut l'honor de constar a les ficcions en la cronologia de la història cultural humana. Era una mica antipàtic de fer, però era la meva obligació com a persona que és periodista, que és escriptora i que ha estudiat la perspectiva de gènere i la falta de perspectiva de gènere en molts camps, sobretot els artístics. No em podia sortir de franc guanyar el premi. Tenint tot aquest bagatge, hagués estat per a mi amagar una cosa que és molt important d'assenyalar. Sobretot perquè només quan s'assenyala poden començar a aplicar-se els mecanismes de correcció.

'Les nostres mares' va acabar sent un dels llibres de ficció més venuts durant la diada de Sant Jordi 2023. Com ho vas viure?

Que guanyés el Sant Jordi ja era bastant impensable. M'hi vaig presentar sense expectatives, perquè durant 20 anys el premi havia comunicat  que com a escriptora no era benvinguda. Va ser com una broma amb el meu editor, però enlloc estava escrit ni que guanyés el Sant Jordi ni que tingués connexió amb tantes lectores. Si jo tinc ganes d'explicar coses i després allò no té incidència (que la gent se'l regali, fer-lo llegir als homes de la família perquè vegin de quina cadena de dones poderoses venen…), el llibre queda molt curt en el recorregut que desitges. Però quan el té, penses que hi ha una pedreta que ha fet diana.

Ets periodista, però has escrit tres novel·les. Quan et vas adonar que també eres escriptora?

"Jo mateixa m'he donat permís per dir que soc escriptora"

M'ha costat molt acceptar aquest segon ofici de ple dret. Sento una lleialtat molt gran cap a la meva redacció, que són els serveis informatius de TV3, on ocupo el càrrec de sotscap de continguts editorials. Tenim la responsabilitat de marcar rigor periodístic i de constantment formar-nos per explicar les coses amb perspectiva de drets humans, de gènere, antiracista. Estem treballant també tot el tema de l'extrema dreta i l'antifeixisme. 

Com que estic en una posició molt bonica i compromesa, em costa donar-me permís per dir que també tinc una altra professió, que és la d'escriptora. És com el segon ofici, l'amago una miqueta, però amb el tercer llibre ha estat impossible d'amagar. Jo mateixa m'he donat permís per dir que soc escriptora.

També t'emportes la perspectiva feminista, antiracista i antifeixista als teus llibres. Què trasllades del periodisme a la literatura?

És el meu pilar fonamental de formació. El pilar des d'on mirar el món d'una manera constructiva, detectant el que no m'agrada, el que fem malament i el que està esbiaixat; i amb els mecanismes de l'escriptura, tant periodísticament com literàriament, assenyalar-ho i contribuir, com a mínim, a començar un camí per canviar-ho.

Del periodisme m'ho emporto tot, és la meva base. L'entrenament amb la llengua, els deadlines i l'empatia humana, l'interès per allò que passa als altres. Els meus mestres no només són els llibres de les autores i els autors que he llegit, també són els meus companys de TV3 i de la secció de Cultura. Carolina Tubau, Toni Puntí, Maria Gorgues, Maria Josep Soler, Josep Rovira… són els mestres que m'ensenyen l'ofici, el rigor i la manera d'encarar les peces.

Per què escrius en català, Gemma?

"Tinc un català de pagès familiar molt interioritzat que activa tot el meu pensament"

Per què respiro l'aire de Barcelona quan visc a Barcelona? És una pregunta que no m'he fet mai, està naturalitzada en la meva manera de mirar el món. Montserrat Roig deia: "escric en català per una sèrie de raons". L'última, deia, "perquè em dona la gana". Jo m'aplicaria la seva resposta. La nostra posició està determinada pel context cultural en què naixem, i des que he nascut m'he mirat el món primer des de Sabadell i després des de Barcelona.

Jo m'enriqueixo amb el món, però amb el que més puc enriquir-lo és amb el que a mi em fa genuïna. Tinc un català de pagès familiar molt interioritzat que activa tot el meu pensament. No puc concebre pensar sense tota aquesta saviesa de pagès que he heretat de les que m'han educat. Per què escric en català? Perquè és la manera en com penso, és que no n'hi ha una altra.

Com valoraries l'escena literària a Catalunya ara mateix?

Estem en un moment fantàstic. Només cal anar a les llibreries i veure l'estol d'escriptores que ens envolten, ens esperonen i ens donen orgull. Vaig viure el tram final de si li donaven el premi Booker a l'Eva Baltasar per Boulder i vaig sentir més emoció que amb qualsevol Champions. Les traduccions de la Irene Solà i de la Tina Vallès… estem vivint coses extraordinàries. En pocs mesos podem llegir coses importants que s'estan fent arreu del món.

Deies que portes la teva llengua i la teva forma de veure el món a les novel·les. Creus que això es perd a l'hora de traduir-les?

Es pot perdre alguna cosa, però se'n guanyen d'altres. L'Eva Baltasar i la seva traductora, la Julia Sanches, deien que Boulder era una coautoria. Al Booker Prize la meitat de la dotació econòmica és per la traductora i l'altra meitat per l'autora. Hi ha coses que es perden, lògicament, però hi ha coses que s'enriqueixen. Quan he llegit Ca la Wenling en anglès, he trobat coses que la llengua anglesa té que el català no i que són solucions perfectes. En francès, Argelagues té una sonoritat més dolça i no tan tallant, que és la que jo feia servir. Les nostres mares sortirà l'any que ve en castellà i m'ha agradat moltíssim sentir-me en una altra llengua.

Es poden perdre coses, però si les traductores tenen una bona llengua d'aterratge i una bona riquesa de registres, enriquiran el text. És una obra que et regalen, sumen una capa a la teva. A més a més, et dona la possibilitat d'entrar en cases, cultures i espais on no saben qui ets. És un regal que no té preu.

Precisament amb 'Les nostres mares' fas un homenatge a les dones que van patir repressió durant el franquisme. Què és el que més t'interessava mostrar d'aquella generació?

M'interessava que a tothom li passés el que a mi m'ha passat: descobrir que havia rebutjat o invisibilitzat el referent que ha sigut la meva mare per a mi. Som moltes les que ens hem referenciat en el pare perquè ocupava un rol social durant el franquisme i la transició, quan es va voler esborrar qualsevol petja dels triomfs que havien aconseguit les dones de la República. Aquella nueva mujer que tornava a casa i amb una funció únicament reproductiva. Aquesta era la mentalitat que s'aplicava sobre les nostres mares. Nosaltres hem crescut pensant que no volem pertànyer a aquest grup i que no les reconeixem com a referents.

"Moltes ens hem referenciat en el pare perquè ocupava un rol social durant el franquisme"

El llibre pretén que es vegin les seves vides amb tots els talents i subterfugis que agafaven amb intel·ligència per petar-se la cotilla. Volia posar-les en valor i que diguéssim que som de l'equip de les nostres mares, que no en vam voler formar part, però que ara n'estem orgulloses.

Al llibre parles d'avortament o d'immigració, temes que continuen vigents avui dia. Vas triar explícitament aquestes temàtiques?

Quan vaig estudiar els anys 70, aquests temes impactaven d'una forma crucial: si podien avortar, de quina manera utilitzaven anticonceptius, les maternitats no triades, la feina… Les lleis tenen un impacte directe en la vida de les persones i les has de reflectir si vols explicar qui eren. A vegades parlem de lleis, sobretot ara amb l'auge de l'extrema dreta, que estan ficant cullerada a moltes institucions. Ara es veurà la incidència. Les lleis que canvien i deroguen impacten en l'autonomia de decisió sobre els nostres cossos. Poca broma amb el que el feixisme legisla perquè va directe contra tu.

Com et vas documentar sobre els anys 70?

Llegint molt i moltes tesis doctorals. Les vull reivindicar perquè estan en obert a Internet. Buscava els moviments d'alliberament sexual i els moviments de lesbianes en els anys 70, la clandestinitat… A part de documentals i llibres, també tesis doctorals, que n'hi ha per cada camp temàtic que busquis.

Tots els personatges són ficticis. Imagino que deu haver estat un repte per a tu.

Sí, perquè eren 10. Eren molts i mai havia fet una obra tan complexa. Vaig haver de fer una Bíblia, com allò que fan els guionistes de televisió abans de començar una sèrie perquè tothom sàpiga què li passarà al personatge i com interactuarà amb els altres.

Quina va ser la teva inspiració per crear-los?

Em va anar molt bé el llibre de la Bernardine Evaristo Mujer, niña, otras. Ella també exposa les protagonistes separadament i algunes les entrellaça. L'autora britànica va ser el meu far.

També vas conversar amb les amigues de la teva mare.

Va arribar un moment en què vaig pensar que era periodista, que tenia una font primària i no la podia desdenyar. Vaig fer uns quants sopars que van ser molt bonics. Elles estaven pletòriques, tenien ganes d'explicar-se i anava contrastant. Algunes anècdotes reals m'han anat bé. Els hi vaig demanar permís i la novel·la està esquitxada amb algunes històries que em van explicar.

Has trobat dones que s'hi hagin vist reflectides?

Em diuen que es troben en trossets de moltes i que l'han regalada tres vegades perquè la comencen a llegir i pensen que la seva amiga també ho ha de fer. També d'altres que no s'han sentit identificades perquè veuen que van ser unes privilegiades. Hi ha una minoria de dones nascudes als 50 que van poder fer una carrera o triar quina maternitat volien exercir. La majoria, sobretot de classes populars, van haver de complir el mandat social de casar-se i tenir fills.

Quin rol jugaven els homes?

Els homes eren espectadors de la lluita obrera i antifranquista, sense cap mena de consciència de l'opressió que estaven patint les seves companyes. Lluitadores antifranquistes diuen en documentals que mentre ells feien política, elles havien de portar el cafè. Ni els més esquerranosos, ni els més trotskistes, ni els més banderes roges van prioritzar la lluita de les dones, que és la meitat de la població mundial i que té la potestat de donar vida.

Malgrat els passos endavant, les dones encara hem de renunciar a somnis i propòsits vitals per la maternitat. Ets positiva en aquest sentit?

Com a mínim hi ha la consciència que les cures s'han de socialitzar, perquè sinó penalitzen a les dones en la seva carrera professional. A la pràctica, en el dia a dia, tinc moltes amigues de 40 anys que s'emporten la càrrega mental i que fan doble i triple jornada.

Tens algun projecte en ment?

Veig en l'horitzó una quarta novel·la, però com que estudio coses molt raretes i variades, no puc dir res perquè no vull que el lector fugi.

Seguirà la dinàmica reivindicativa i feminista?

És indestriable de la meva posició al món, però crec que me'n vaig d'època. Serà un repte, un viatge en el temps.

*Aquí puedes leer la entrevista a Gemma Ruiz en castellano.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?