La joventut és un dels col·lectius que pateix els efectes mèdics de la Covid-19 de forma més lleu –la qual cosa no vol dir que no hi hagi casos greus-, però paral·lelament ha estat una de les principals víctimes de la frenada econòmica provocada per l’emergència sanitària. "Aquesta situació ha començat a perjudicar els col·lectius que estaven en una situació pitjor, i portàvem dècades dient que els joves patien una precarietat molt greu", afirma el sociòleg Joffre López Oller. A més, les restriccions en l’oci, amb el tancament de les sales de concerts i discoteques freqüentades majoritàriament pels joves, la clausura provisional de bars i restaurants i ara amb l’afegit del confinament nocturn que tampoc permet disposar de l’espai públic per trobar-se han tallat de forma radical la vida social, vital en aquesta etapa de la vida. Unes mesures a les quals cal afegir l’aïllament derivat del teletreball i la universitat a distància

"Jo tinc 24 anys i aquesta és la segona recessió econòmica que m’ha tocat viure. Encara no m’he pogut emancipar. Parlem molt de les dades, però poc de com ens afecten a nivell vital", apunta Guillermo Chirino, president del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC). Les dades a què fa referència són, per exemple, que la mitjana d’edat per independitzar-se a l’Estat sigui de 29 anys. O que mentre que els salaris havien pujat un 7,5% entre 2008 i 2017 a nivell general, pels joves s’havien reduït un 14%.

Més precarietat

La precarietat dels joves menors de 30 anys no ve de nou. El sociòleg Joffre López Oller, autor de l’informe del CNJC Joves i COVID-19. L'impacte de la crisi en la precarietat del jovent, explica que les dificultats per incorporar-se al món laboral i les condicions precàries generen "la impossibilitat de tirar endavant certs projectes individuals". Això acaba endarrerint processos com la formació d’una família, per exemple.

Mònica Alberch, de 24 anys, és criminòloga i va trobar la primera feina en el seu sector en plena desescalada. Tot i tenir bones condicions, d’aquí unes setmanes se li acaba perquè es tractava d’un contracte de sis mesos. "Per sort he pogut estalviar, però amb la situació actual, les opcions per buscar feina se’t limiten molt", apunta.

Precisament, la precarietat del jovent ve marcada per una predominança de contractes temporals, de curta durada i de temps parcial; i una terciarització de l’ocupació -més del 80% de joves treballen en el sector serveis, segons l’informe del CNJC. Els llocs de treball que ocupen els joves són, a més, els més prescindibles.

Paula Carreras és periodista, té 26 anys i és una de les quatre presentadores del podcast millenial Gent de Merda, que tracta, precisament, d’aquesta generació travessada per la precarietat. "Jo crec que si una cosa tenim és que hem patit tants canvis i tan ràpid, que som capaços d’adaptar-nos al moment. Les feines no ens duren, els pisos no els podem pagar… Però ens adaptem i ens espavilem", afirma.

El fet de no tenir la carrera professional formada, del tot o gens, multiplica l’efecte de la crisi, segons Carreras. "Són impediments en un camí que tot just estem començant, ens tocarà reinventar-nos i assumir que tot és volàtil i canviant", assenyala.

L’aïllament social

L’aïllament provocat pel teletreball i la universitat a distància impacta sobre els joves, acostumats a molta vida social. El periodista Joan Burdeus escrivia fa uns dies un article en què afirmava que el teletreball "perjudica més" aquest col·lectiu per la manca d’estímuls i la poca capacitat de fer contactes que se’n deriva, contraproduent en aquesta etapa de formació. A més, l’entorn digital impedeix crear un sentiment de grup. Per tot plegat, Burdeus subratlla la importància de "polititzar la presencialitat" i reivindicar-la com un dret: "Cal pensar en l’espai en clau política, i no com una comoditat".

La Mònica ha estat teletreballant la major part del seu contracte. Tot i que veu positiu l’estalvi de temps en desplaçaments, assenyala les dificultats per desconnectar: "Treballo al mateix lloc on estudio a la tarda i on dormo a la nit". A més, les limitades opcions d’oci, especialment des del tancament de bars i restaurants, no ho facilita: "Al final només podrem treballar", lamenta. Tot plegat està afectant la seva motivació i també assegura que des de fa poc té episodis d’ansietat.

Un altre capítol són els estudiants que han començat enguany la universitat. És el cas de la Isabel Domingo, que només va anar cinc dies a classe abans que tota la docència es tornés a fer en línia. "Només he conegut dues persones", lamenta. Seguir les classes des de casa, i més tractant-se del primer curs, es fa feixuc. "Estem en grups de Whatsapp, els contactes els tenim tots. Però no ens podem veure", assenyala la Isabel.

Sense oci

La limitació de l’oci impedeix conèixer gent nova i tenir noves relacions sexoafectives. "Els amics que tenen Tinder l’estan utilitzant molt més, només hi ha aquesta via si vols lligar", explica la Mònica. Judit Turón utilitza aquesta aplicació per conèixer gent, però apunta que ara cal passar més filtres abans de decidir-se a quedar amb algú: "T’ho penses molt més perquè no vols confinar-te a la mínima".

Les cites també són més estranyes. La primera impressió, amb mascareta, i sense saber com saludar. "El primer feeling no és el mateix", diu.

Això s’emmarca en un moment canviant per totes les relacions. Per la Judit, no es pot parlar d’una generació que tindrà parella més tard, perquè al cap i a la fi hi ha gent que ja en tenia, però sí que creu que la gent soltera ho estarà durant més temps.

Xoc generacional

D’altra banda, els últims mesos els joves han estat en el focus per la incidència del virus en aquesta franja d’edat. Els joves consultats apunten que, més enllà que hi hagi comportaments reprovables, no es pot generalitzar i criminalitzar tot el col·lectiu.

"Hem vist la nostra precarietat augmentada i accentuada i, a sobre, se’ns estigmatitza", critica el president del CNJC, Guillermo Chirino, que subratlla la participació juvenil en l’impuls de xarxes de suport i també en l’educació en el lleure.

Aquest assenyalament, assegura Chirino, no ve de nou. "Abans era la generació nini, ara la generació del botellón. Al final, els joves sempre se’ns menysté, i això té molta relació amb què s’hagi normalitzat la precarietat i la infantilització", afirma.

Tant ell com la periodista Paula Carreras apunten a la relació que això té amb el fet que els llocs de poder estiguin copats per la generació dels seus pares, o boomers, en termes del món anglosaxó. "Hi ha un component de falta d’empatia important. Tots els polítics són boomers, sembla que se’ls oblida de seguida la seva etapa com a joves", apunta la periodista.

"Els joves tenim clar que el futur serem nosaltres qui l’ocuparem", diu Carreras, i ho vincula amb la necessitat que se’ls tingui més en compte. La solució passa, per Chirino, per "teixir xarxa i fer col·lectiu". Nascuts i criats durant la globalització, els millenial han estat socialitzats en l’individualisme. "Ens han educat per fer-nos creure que els fracassos són personals enlloc d’un sistema que ens fracassa com a generació". L'articulació d'una resposta col·lectiva està tenint èxit, i un exemple és el moviment Fridays for Future per denunciar l’emergència climàtica, conclou Chirino.