Público
Público

La irrupció de l’esport sense distinció per gènere

L’esport acostuma a definir els seus practicants en funció de si són homes o dones. Equips i competicions es regeixen per aquesta distinció que malgrat la seva posició de força té detractors i alternatives. Des dels esports concebuts per a posar dones i homes en un mateix terreny de joc fins als espais guanyats en disciplines construïdes a partir de l’esquema clàssic dona-home. L’opció mixta creix i sembla preparada per a esdevenir ben aviat una peça central del món de l’esport.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

El relleu mixt 4x100 dels EUA, el primer campió de la història als mundials.

El món de l’esport arrossega des del seu naixement la distinció per gènere com si fos un fet natural. Allò que fa dècades i algun segle era cosa d’homes va adaptar-se a la participació de dones creant una nova categoria i en comptades ocasions va saber detectar l’oportunitat de generar competicions participades de forma simultània per uns i altres. Sovint l’argument era la diferència física entre uns i altres que negava la possibilitat d’un cara a cara en igualtat de condicions.

Actualment la majoria d’esport que practiquem i que consumim compten amb la competició d’homes i la competició de dones, amb una evident predomini de les primeres i una invisibilització constant de les segones. Aquesta setmana la Federació Espanyola de Boxa ha anunciat la creació d’una lliga inèdita que vol començar a rodar aquesta tardor amb vuit equips per fer créixer l’interès dels aficionats. Ha optat per la via fàcil: una lliga d’homes amb la presència vetada a les dones. S’entén que en cas que l’experiment funcioni, d’aquí a uns anys, ja es generaria el mateix format per a les dones. L’opció de fer una lliga mixta no s’ha ni plantejat.

La categorització per gènere sovint apareix durant la infància dels esportistes. Després d’uns primers anys de pràctica comuna, sempre arriba una edat en què els nens i les nenes deixen de competir plegats. En alguns casos, sense paracaigudes al darrere per manca d’estructura en una de les dos categories (absència d’equip, inexistència de competicions, etcètera). En aquest sentit, iniciatives com la que ha acaba d’anunciar el col·lectiu Volem la Caserna de Sabadell per al curs vinent son exemple de que la pràctica diària pot contradir el sistema establert: sota el guiatge de l’ex jugador del FC Barcelona Oleguer Presas, Volem la Caserna crearà un grup autogestionat de futbol mixt de 6 a 12 anys.

L’aposta per l’esport mixt, però, ja fa temps que transcendeix els col·lectius de fort compromís social i s’estén com un model a seguir que compta amb el beneplàcit i l’impuls de les grans organitzacions de l’esport mundial. És el cas de l’olimpisme, que està essent un agent clau perquè l’esport d’elit acceleri ràpidament cap a les competicions mixtes. El COI ha decidit ampliar ràpidament el nombre de proves mixtes del programa de competició. A Tòquio 2020 l’esport mixt comptarà amb uns nous relleus en l’atletisme i en la natació, i amb modalitats d’equip mixt de recent creació en el tennis de taula, en el triatló, en el tir amb arc, en el tir olímpic o en el judo, que se sumaran als quadres ja existents del tennis, el bàdminton o la vela i a la consideració d’esport mixt de totes les competicions d’hípica. Nou competicions mixtes en total s’estrenaran al Japó per traslladar un missatge als esportistes: les medalles assolides amb l’esforç comú d’homes i dones en l’esport mixt valen el mateix que un triomf individual o d’equip en categories considerades com a clàssiques.

L’impuls del COI de l’esport mixt va lligat al treball que cada federació internacional està fent en aquest cicle de quatre anys entre Rio i Tòquio per introduir les noves modalitats olímpiques als seus campionats anuals o bianuals. En alguns casos l’experiència ja ve de lluny, com el relleu mixt del triatló, que aquest estiu s’ha disputat per desè any consecutiu al campionat d’Europa. En d’altres les federacions van més enllà del marc olímpic: a Escòcia la natació ja ha estrenat el seu tercer relleu mixt (4x200 lliure), una prova que no formarà part dels propers Jocs.

Els dos exemples viscuts aquest mes d’agost a Glasgow tenen continuïtat en disciplines que busquen en l’esport mixt una forma de créixer en participants i en visibilitat. Pot ser el cas de la natació artística (el que tota la vida hem conegut com a sincronitzada), on el duo català format per Berta Farreras i Pau Ribes va tornar a aconseguir pujar a un podi internacional amb una doble medalla de bronze en un esport, fins fa ben poc, inaccessible per als homes.

Tot i que el duet mixt no és, ni de bon tros, la prioritat de l’equip espanyol de natació artística, la parella que formen la mataronina i el barceloní s’ha consolidat i ha obert un camí insòlit en un esport on els homes no compten amb competicions a l’elit. Ribes, que també és entrenador de natació artística al col·lectiu LGTBI Panteres Grogues, s’ha convertit en l’home de la sincronitzada a l’estat espanyol. Darrere d’ell, diversos nens comencen a provar sort en clubs de base per endinsar-se en una disciplina mixta que ja s’ha fet un lloc als campionats d’Europa i del món i que té molts números de passar a formar part del programa olímpic el 2024.

Hi ha diferents maneres d’apropar-se a l’esport mixt i el bàdminton és un dels esports que s’hi atansa amb una proposta guanyadora. Del 28 d’agost fins al 2 de setembre Barcelona acollirà per primera vegada una prova del World Tour, el circuit més important del món amb presència d’algunes estrelles de primera fila mundial. Aquells qui s’apropin al Pavelló de la Vall d’Hebron comprovaran que la rellevància del dobles mixt en el bàdminton és tan important com la del torneig de dobles masculí o femení i, fins i tot, que els quadres individuals.

Un dels motius és la manera de configurar les competicions esportives arreu del món. La divisió d’honor, per exemple, és la lliga més important de l’estat espanyol i la formen vuit equips. Un d’ells, el CB Pitiús eivissenc, fa pocs dies ha sorprès a tothom amb l’anunci del fitxatge de la tricampiona del món d’aquest esport, l’andalusa Carolina Marín, que feia cinc anys que no disputava la competició. L’estrella de Huelva passa a formar part d’un equip format per homes i dones que treballaran plegats per guanyar els partits de cada jornada. Un partit de la divisió d’honor es decideix pel resultat de set enfrontaments directes entre els jugadors de cada equip. Quatre d’ells corresponen a partits individuals (dos de dones i dos d’homes), un de dobles masculins, un de dobles femenins i un de dobles mixt. La dinàmica de la competició premia el treball en equip, visible amb els ànims entre companys i companyes al pavelló cada cap de setmana: encara que un club compti amb els dos millors jugador de bàdminton masculí del món, haurà de tenir un bon equip femení i de dobles per poder aspirar a guanyar els seus rivals. Sigui com sigui, no deixa de ser una fórmula interessant d’un esport reglat per la distinció entre gèneres. N’hi ha d’altres que busquen la manera d’avançar en l’esport mixt per altres camins.

La jugadora de bàdminton Carolina Marín, mundialista i guanyadora olímpica i nou fitxatge del CB Pitiús.

En les darreres dècades hem viscut el sorgiment d’esports dissenyats d’arrel com a modalitats mixtes on homes i dones hi tenen un mateix paper. Tots ells tenen una referència indiscutible en el corfbol, un esport ja centenari que des del primer moment va treballar per evitar la segregació per gènere a l’esport. Una modalitat de cistella nascuda als Països Baixos en què la selecció catalana ha aconseguit alguns èxits internacionals competint-hi de forma oficial en els darrers anys i que ha exportat bona part dels seus valors (cooperació, no violència, coeducació) als esports d’equip que guanyen adeptes amb la seva proposta d’esport mixt. Ja sigui en fase defensiva o ofensiva, les normes garanteixen la presència d’homes i dones a la pista de forma simultània en tot moment.

Entre els "hereus" del corfbol hi ha un esport especialment cridaner. Ho és pels seus orígens literaris popularitzats, també, a la gran pantalla. Ens referim al quidditch, un esport d’origen "màgic" a a saga de Harry Potter que s’ha assentat amb una normativa integradora i s’ha estès arreu del planeta. El passat mes de juny Florència va acollir el quart campionat del món de l’especialitat amb 29 seleccions procedents de tots els continents excepte Àfrica i amb un 17è lloc final per a Catalunya.

Més recentment també hem assistit al mundial de clubs d’un altre esport on la modalitat mixta és la més popular de totes i que no deixa de créixer any rere any. Ens referim a l’Ultimate Frisbee, l’esport que promou la igualtat de gènere i la diversitat en una competició àgil i emocionant on l’estratègia i la bona forma física són tan determinants com l’habilitat en fer anar d’una banda a l’altra el disc volador. El campionat disputat als EUA ha comptat amb un quadre mixt de 48 equips i amb el debut històric d’un equip català, els disctèrics de Celrà (Gironès), que han acabat ocupant la 41a posició malgrat endur-se 4 victòries en 9 partits. Com acostuma a passar amb els esports mixts, els valors de companyonia prevalen sobre la rivalitat esportiva i l’ultimate frisbee compta amb una classificació paral·lela on cada equip puntua el respecte o el coneixement del joc dels equips amb qui s’enfronten al terreny de joc.

Dos exemples d’esports que fan dels valors la seva raó de ser mentre algunes disciplines de tota la vida, com els escacs o el tir amb arc, continuen amb un debat obert sobre l’idoneïtat de mantenir la distinció entre homes i dones en les seves competicions. Algunes de les millors jugadores del món han alçat la veu per preguntar per què no poden competir contra els homes. Preguntes sense resposta ferma i que encara són controvertides i amb respostes poc convincents per part dels responsables d’aquests esports a nivell mundial.