Público
Público
ESPAIS URBANS

L’Espanya Industrial, de gran fàbrica a parc popular

La zona verda amb llac que hi ha a tocar de l’estació de Sants està més concorreguda amb l’avanç de la pandèmia. En el passat havia estat la indústria tèxtil més gran del país.

La pista de bàsquet de l’Espanya Industrial
La pista de bàsquet de l’Espanya Industrial. Montse Giralt

Molta gent hi va, i encara més des que la pandèmia sembla no tenir fi, però una altra cosa és que se’n sàpiga la història. Els més grans de l’indret, a cavall entre els barris de Sants i Hostafrancs de Barcelona, sí que la retenen a la memòria. "Ho hem conegut que era una fàbrica de teixits i tenia de tot: economat, ermita, guarderia...", diuen Ángela Casanova, de 88 anys, i Pablo López, de 90, asseguts en un banc del parc de l’Espanya Industrial. Aquests terrenys van passar d’acollir la fàbrica tèxtil més gran del país a córrer el risc de sucumbir a l’especulació immobiliària del tardofranquisme, si bé una dècada de mobilitzacions veïnals ho va evitar. López i Casanova van estar a punt de comprar-se un pis amb vistes al parc, però era "molt car", confessa ella. Van acabar vivint a prop i ara hi van cada dia.

La mobilització veïnal va evitar que s'hi fessin pisos per a unes 10.000 persones

El parc de l’Espanya Industrial és un dels orgulls que atresora el moviment veïnal barceloní. Té l’origen en una fàbrica tèxtil que ocupava set hectàrees, fundada el 1847 per la família Muntadas. Se l’anomenava popularment el Vapor Nou, en contraposició al ja existent Vapor Vell, i va convertir-se en la més important d’Espanya del ram. La seva història té capítols rellevants, com rememora Josep Maria Domingo, històric líder veïnal del Centre Social de Sants: la va visitar la monarquia en diverses ocasions, tenia un servei ferroviari per dur el cotó directament del Port i va tenir moments de puixança, com quan s’hi van confeccionar uniformes militars per a la Primera Guerra Mundial o 400.000 banderes espanyoles durant el franquisme.

Quan va deixar de funcionar, cap al 1970, els propietaris –entre ells el llavors alcalde de l’Hospitalet de Llobregat, José Matías de España Muntadas– volien construir-hi pisos per a unes 10.000 persones. El veïnat va evitar-ho després que ja s’haguessin edificat dos blocs, i l’Ajuntament va comprar els terrenys per 500 milions de pessetes. Per aconseguir-ho va caldre una dècada de mobilitzacions, plantant cara als tribunals –un primer pla es va declarar nul– així com al carrer, amb recollides de signatures, marxes pacífiques i assemblees. No va ser fàcil, perquè tot va començar abans de la mort del dictador. "La policia estava molt nerviosa" –recalca Domingo– i la propietat estava en mans dels oligarques de l’època. "Ha sigut la reivindicació que més feina ens ha donat", reflexiona l’activista ara que es compleix mig segle del Centre Social.

El parc és obra de l’arquitecte Luis Peña Ganchegui i es va inaugurar el 1985. A primer cop d’ull pot resultar un punt desconcertant, sobretot si s’hi arriba des de l’estació de Sants. Un gran drac de ferro amb tobogans que fan les delícies dels més petits dona la benvinguda. Just a sota hi ha un llac –que cal netejar sovint– envoltat de grades i torres-far de disseny, i més enllà l’arbrat, clapes de gespa, jocs infantils, pistes de bàsquet i algun vestigi de la fàbrica: la Casa del Mig, reconvertida en punt juvenil, multimèdia i de llicències del Districte de Sants-Montjuïc, i l’antiga porta d’accés del carrer Muntadas. També hi ha una escola bressol i un gimnàs municipals. Tot el frenesí que suscita el parc fa que el seu disseny ja no sembli tan peculiar.

Sol, música i esport

El llac agrada molt. Al seu voltant hi ha qui menja alguna cosa, pren el sol o juga amb els nens. El capvespre és l’hora dels joves que prenen cerveses o dels riders que esperen que els entri una comanda. També hi ha qui practica amb els patins o fa skate, o que balla. Per gaudir del llac no cal gaire cosa, com ho demostra Ana Laura Médici, que fa cara de benestar amb els ulls tancats gaudint del sol d’hivern i el mate al costat. "Abans no li donava gaire importància a aquest parc", reconeix. Però des de l’estiu passat hi va més sovint, ja que "mirar l’aigua és relaxant". També ho és per a Miquel Graupera, que toca la guitarra: "Hi ha una cosa que ens agrada molt als humans, quan anem a dormir ens agrada fer-ho amb el soroll de la pluja, i m’agrada estar al costat d’un lloc on hi ha aigua amb la guitarra". Un altre so ressona en tot el parc: en Bamba, en Charles i en Brando hi toquen el djembé, un tambor africà. "Venim moltes vegades. Si no estem cantant, estem ballant", relata en Bamba, que va néixer a Moçambic.

Alguns usuaris creuen que el parc està deixat. "És bonic, però el tenen massa castigat", lamenta tot passejant el gos l’Alejandra, de 87 anys: va venir a Barcelona quan en tenia 40 procedent de Terol, on recorda haver tingut pantalons de pana de l’Espanya Industrial. L’ambient queda immortalitzat a les càmeres d’Hugo Patalano i Samuel Combernoux, dos estudiants francesos que fan una cosa insòlita aquests mesos: el turista. "És interessant el parc. A França no n’hi ha gaires amb molta aigua", assegura Patalano. Estan contents pel sol, i aquí les mesures per frenar la covid són més laxes. Altres barcelonins també inclouen el parc en el recorregut de les seves sortides locals durant el confinament perimetral.

El parc de l’Espanya Industrial és hereu de la fàbrica tèxtil més gran d’Espanya

Els verdaders amos del parc són els nens que corren amunt i avall i la gent que practica esport. Hi coincideixen jugadors de bàsquet –ara fins i tot de l’Hospitalet, perquè allà han tancat les pistes per la pandèmia–, de vòlei i de frontó, així com qui fa exercici sol o en petit comitè. L’Àngel s’enfila a una barra i Nicolás Lorenzo ha penjat unes anelles en un arbre per fer cal·listènia –entrenar-se valent-se només del pes del cos–, mentre que les amigues Núria Fàbrega i Anna Gonfaus fan tonificació. "Ho podem fer juntes, i a més és gratuït", ressalta Gonfaus. Totes dues s’han desapuntat del gimnàs, com Lorenzo. "No crec que hi torni", diu ell. Ara cal reservar lloc amb antelació, i això dificulta trobar-s’hi amb les amigues o improvisar quan anar-hi.

La pandèmia ha fet redescobrir els avantatges de gaudir de les zones verdes

Els gimnasos estan entre els grans perjudicats de la pandèmia, com testimonien en el Centre Esportiu Municipal (CEM) de l’Espanya Industrial, que es va estrenar amb els Jocs Olímpics del 1992 amb les proves d’halterofília. El gestiona el Secretariat d’Entitats d’Hostafrancs, Sants i la Bordeta i el dirigeix Sarah Sábado, la qual detalla que el darrer any han perdut un 40% dels abonats: han passat d’uns 6.000 a 4.000. Es mostra agraïda per tothom que ha continuat malgrat les circumstàncies, i recorda que ells també s’han adaptat: moltes classes dirigides es fan al pati exterior de l’equipament, i algunes amb embarassades, al parc. "Abans ja volíem fer activitats a fora, i ara ens hi hem vist obligats", admet. No els ha anat malament. "La rebuda ha estat sorprenent: hi ha gent que no vol tornar a dins", diu. A Barcelona es juga amb avantatge, perquè "és una ciutat que ho permet més que altres pel clima", reflexiona. I així és com l’Espanya Industrial torna a viure dies d’intensa activitat: en el passat va ser amb el tèxtil, i ara per desconnectar del temps difícil que ens ha tocat viure.