Público
Público

Les fronteres de la UE, cada cop més blindades i més lluny d'Europa

Un nou informe posa llum als acords que la UE en conjunt i diversos estats a títol individual signen amb estats autoritaris per evitar l'arribada de refugiats i migrants al continent, una pràctica que s'ha accentuat els darrers anys, que suposa un negoci milionari i que amaga constants vulneracions de drets humans.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Migrants a bord del vaixell 'Lifeline' de l'ONG alemanya Mission Lifeline. - EFE

La política de tancament de fronteres contra les persones migrants del nou govern italià ha tornat a posar al primer pla polític i mediàtic el tracte dispensat pels països de la Unió Europea a aquells que fugen de la seva terra, ja sigui per pura supervivència o per intentar buscar una vida millor. El blindatge fronterer no és, però, una novetat, sinó una política que fa anys que pràctica el club comunitari i que, simplement, cada cop s'endureix més. Aquesta és una de les conclusions principals de l'informe Expandint la fortalesa. Les polítiques d'externalització de les fronteres UE, que s'ha presentat aquest dijous al Casal de Barri Pou de la Figuera de Barcelona. El document, elaborat per Mark Akkerman, el van publicar originàriament el Transnational Institute (TNI) i la campanya holandesa contra el comerç d'armes Stop Wapenhandel, mentre que a l'Estat espanyol ha anat a càrrec del Centre Delàs d'Estudis per la Pau. L'informe també es presentarà aquest cap de setmana durant el Tribunal Permanent dels Pobles (TPP) que es fa a Barcelona.

L'informe destaca que malgrat el que diuen determinats discursos, només hi ha un estat europeu, Alemanya, entre els 10 països de tot el món que reben un major nombre de persones refugiades, ja que la majoria de desplaçats són acollits a països del sud. Les persones que arriben a comunitats fronteres, com poden ser les illes de Lampedusa (Itàlia) o Lesbos (Grècia) són víctimes no només de la guerra o els conflictes als seus països d'origen, sinó també de les "polítiques europees en matèria de migració des de l’acord de Schengen". El treball subratlla que "aquestes s'han centrat en la fortificació de les fronteres, desenvolupant sistemes de vigilància i de seguiment de persones cada vegada més sofisticats i augmentant les deportacions, mentre es proporcionen cada vegada menys opcions legals de residència tot i la necessitat creixent". Conseqüència? Les rutes per a les persones desplaçades s'han tornat cada cop més perilloses.

Paral·lelament, sobretot la darrera dècada, la UE "ha desenvolupat polítiques per externalitzar les fronteres d’Europa perquè les persones desplaçades per la força mai arribin en primer lloc a Europa". Això és possible gràcies als acords amb països veïns, que accepten les persones desplaçades i adopten les mateixes polítiques de control de fronteres ja existents a Europa. Ras i curt, aquests veïns del sud s'han convertit "en els nous guàrdies fronterers d’Europa". I com que el que passa en aquests territoris queda lluny dels mitjans europeus, l'impacte és "invisible" per a la població comunitària. "Aquestes polítiques es fan per dissuadir les persones de migrar, com si fos una decisió voluntària quan si la prenen és perquè no tenen cap altra opció, ja que gairebé sempre fugen d'un conflicte. És una migració forçada", ha subratllat Niamh Aine Ni Brhiain, coordinadora de l'àrea de Guerra i Pacificació del TNI.

Presentació de l'estudi 'Expandint la fortalesa. Les polítiques d'externalització de les fronteres UE', aquest dijous 28 de juny, a Barcelona. / MF.

Més enllà dels acords signats per la Comissió Europea, hi ha estats que individualment també financen aquesta externalització de fronteres. Són, per exemple, Itàlia, Espanya o Alemanya. L'informe alerta, però, que "molts dels governs que reben el suport són profundament autoritaris i que, sovint, aquest suport es destina precisament als òrgans de seguretat dels Estats més responsables de la repressió i de les vulneracions dels drets humans". Alguns d'aquests estats són el Txad, Nigèria, Bielorússia, Líbia o el Sudan. De fet, dels 35 països en què es prioritza l'externalització de la frontera, només quatre són considerats democràcies plenes i la majoria són règims autoritaris. "Són acords bilaterals que no són revisats per ningú, no hi ha cap control de com s'implementen", ha denunciat Niamh Aine Ni Brhiain. La investigadora també ha afirmat que amb aquests acords, "Europa legitima dictadures".

El professor de la Universitat del País Basc Juan Hernández Zubizarreta ha definit molts d'aquests convenis com a "parajurídics" i ha recalcat que acostumen a ser "molt opacs". "No sabem de què s'hi parla, quan bàsicament afecten la vida de milions de persones", ha subratllat, per afegir que en aquestes polítiques es nota com l'extrema dreta marca l'agenda.

Negoci astronòmic

El blindatge i el control fronterer també s'ha convertit en un enorme negoci els darrers anys, fins al punt que només entre 2014 i 2016 l'externalització hauria suposat un negoci de més de 15.000 milions d'euros. I qui se n'ha beneficiat? Bàsicament, la indústria militar i de seguretat europea. Són noms com el gegant armamentista francès Thales, que proporciona equipament militar per la seguretat de les fronteres i sistemes i equipament biomètrics; companyies com Veridos, OT Morpho o Gemalto, que també són proveïdors de seguretat biomètrica; empreses alemanyes d'armament, com Hensolt, Airbus i Rheinmetall; o les italianes Leonardo i Intermine (Itàlia), entre d'altres.

El treball presentat aquest dijous també denuncia que "l’impuls i la militarització de la seguretat de fronterera ha portat a un augment del nombre de morts entre les persones desplaçades per la força". Les xifres són prou clares: si el 2015 va perdre la vida un de cada 257 migrants que va creuar el Mediterrani, l'any passat va fer-ho un de cada 57, gairebé cinc vegades més. L'informe conclou que "la política d'interacció de la UE amb la seva regió veïna s'ha tornat obsessiva amb el control migratori malgrat els costos per als països o per a les persones forçosament desplaçades". I aposta per un canvi de rumb, perquè d'entrada ni tan sols s'aborden les causes principals que obliguen les persones a migrar: "els conflictes, la violència, el subdesenvolupament econòmic i la incapacitat dels Estats per gestionar degudament aquestes situacions".

"Si es reforcen les forces militars i de seguretat a la regió, es probable que s’agreugi la repressió, es limiti la rendició de comptes democràtica i es revifin els conflictes que portaran a més persones a fugir de les seves llars", sentencia el document. Per a Hernández Zubizarreta es tractaria de posar dels drets humans per damunt de qualsevol altra qüestió, com estableix el dret internacional, però ha lamentat que no existeixi una "troika dels drets humans".