Les llums i ombres del primer any del reclamat Centre LGTBI de Barcelona

L’obertura del Centre LGTBI de Barcelona va culminar una demanda històrica del moviment a la ciutat. La seva inauguració, el 16 de gener de 2019, va ser celebrada per organitzacions de llarga trajectòria que, a més, van aconseguir una resposta unànime davant l’atac feixista a les portes de l’equipament. Aquest gener s'ha celebrat el primer aniversari del Centre. 

Un sostre per al moviment

L'aixopluc del moviment LGTBI sota sostre públic és una demanda que, tal com explica el president de la Plataforma d’Entitats LGTB de Catalunya, Joaquim Roqueta, ha estat durant anys a sobre de la taula de les entitats:“Ens hem passat les darreres dècades reunint-nos on hem pogut. Ens emmirallàvem en altres ciutats del món, com ara Nova York, que ja comptava amb el seu centre des de 1983". Segons Roqueta, el 2012 va ser un punt d’inflexió per aquestes entitats, que van unir forces i aconseguien, dos anys més tard, l’aprovació de la llei contra la LGTBIfòbia: “El Centre va ser una conquesta d’aquest camí en comú que vam traçar entitats molt diferents, i que vam aconseguir amb el Govern de Barcelona en Comú. Però sempre ho diem: aquest no és el Centre Colau, això ho hem aconseguit nosaltres després de molts anys".

Recursos per a les persones LGTBI

En el seu primer any de vida, el Centre ha acollit 503 activitats, al voltat d'un 80% d’aquestes promogudes tant per entitats residents (que tenen la seva seu instal·lada a l’equipament) com no residents, quasi a parts iguals. Fonts del Centre municipal asseguren que aquesta dada és mostra de "l’obertura" de l’equipament cap a tot el moviment LGTBI. A més, tal com ja va posar en relleu la regidora de Feminismes i LGTBI, Laura Pérez, en una roda de premsa dues setmanes enrere, el Centre ha acollit més de 20.500 visites, ha atès més de 3.100 peticions d’informació i ha acompanyat a unes 309 persones amb recursos propis.

Entitats copades per homes gais

Tot i la igualtat de gènere que es destaca pel que fa a les atencions, altres organitzacions posen en dubte que aquesta es doni en la governabilitat de l’equipament. El Centre és gestionat per la Plataforma d’Entitats LGTBI de Catalunya, integrada per 13 organitzacions de llarga trajectòria com ara l’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes de Catalunya (ACGIL), el Casal Lambda, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) o la Fundació Enllaç. Aquest "innovador model de gestió" permet que el Centre es nodreixi de "l’expertesa acumulada per aquestes organitzacions", expliquen al web.

Roqueta: "El que no podem fer és no considerar com a interlocutor vàlid un home perquè és un home"

Tot i això, les crítiques apareixen quan, de totes elles, només tres entitats estan presidides per dones, llevat d’una que és assembleària (Generem!), i la majoria compten amb una presència quasi majoritària d’homes als càrrecs de decisió. Al capdavant, activistes gais, alguns d’ells noms propis del moviment, com ara Eugeni Rodríguez, Isidre Roset, Ignasi Pujades, o el mateix Roqueta: "Cada entitat és lliure i sobirana d'escollir els seus presidents. El que no podem fer és no considerar com a interlocutor vàlid un home perquè és un home", considera l'activista, que creu que això no és responsabilitat de la Plataforma. Diu que li agradaria que hi hagués més dones però, per contra, creu que han de ser les entitats crítiques les que s'apropin al Centre: "Si aquestes entitats volen participar, que vinguin". 

Simpaties amb el Pride Barcelona

Una de les cites que aglutina històricament el moviment és el dia de l’Orgull, el 28 de juny, quan es commemoren els disturbis de Stonewall de Nova York, l’any 1969. És aquí quan es confronten dues maneres molt diferents d’entendre la diversitat sexual i de gènere arreu del món, tal com es va veure el passat juny de 2019 a Barcelona: la del Pride, un gran esdeveniment festiu organitzat per l’Associació Catalana d’Empreses per a Gais i Lesbianes (ACEGAL); i la Manifestació Unitària de Barcelona, on es dona cabuda a les organitzacions crítiques amb l’anomenat "capitalisme rosa", és a dir, la incorporació dels discursos LGTB per part de les empreses per atreure consumidors LGTB i treure’n un benefici. Aquesta dicotomia també es va veure a altres ciutats estatals com ara Madrid (Pride Parade versus Orgullo Crítico), o Bilbao (Pride versus les convocatòries de la Plataforma anticapitalista Harro). La polèmica està servida, ja que el Govern de Barcelona en Comú ha participat sempre del Pride Barcelona, tal com havien fet els executius municipals anteriors.

Per contra, les veus crítiques veuen com una contradicció la participació del Centre al Pride i creuen que aquesta hauria de ser una línia vermella. "El Pride és una empresa privada amb molts recursos que no necessita el suport institucional. Utilitzen l’orgull per fer promoció de les seves marques. No són entitats sense ànim de lucre, s'aprofiten dels recursos públics amb una falsa faceta social. És com si el Zara fes tallers de moda...", critiquen els membres de l’organització Marikas Llibertàries. "Les companyes lesbianes ja ho deien molt bé: és com si el 8 de març l’encapçalessin Ausonia, Tampax, El Corte Inglés... Doncs l'Ajuntament els hi està donant suport".

El debat sobre la gestació subrogada

Precisament, en el marc de les activitats del Pride, el Centre va acollir una xerrada sobre la gestació subrogada organitzada per l’Associació de Famílies LGTBI (FLG), una de les entitats residents al Centre que també va tenir un paper protagonista al Pride 2019, ja que l’esdeveniment se centrava en la temàtica de les famílies LGTBI. Mesos abans, el març de 2019, la mateixa associació organitzava una altra xerrada titulada "Construïm Famílies: parlem de la gestació subrogada".