Público
Público
Únete a nosotros

La (nova) vida a les colònies tèxtils del Berguedà

La desindustrialització dels anys 80 va tacar les fàbriques, però els obrers van comprar a l’amo les seves cases i avui encara hi viuen 1.500 persones. Les colònies es divideixen entre les que han estat reformades i mantenen la seva vitalitat; i les que estan en un procés de degradació avançat i ja estan semi-abandonades. Les radiografiem a fons.

Publicidad
Media: 5
Votos: 1

La colònia de Cal Pons, a Puig-reig. ANDER ZURIMENDI.

Les campanyes de turisme es vanten sovint del patrimoni industrial català. Tanmateix, qui s’acosti d’excursió a les colònies tèxtils del Berguedà es trobarà (potser) amb una sorpresa: la majoria encara estan habitades. Veïns i veïnes resistents que lluiten contra la degradació del pas del temps. El repte que enfronten les colònies tèxtils és preservar la memòria històrica i sentimental d’aquest patrimoni, alhora que es manté una adequada conservació d’uns edificis ja per se antics: es van construir entre finals de segle XIX i principis del XX. Encara més: en alguns casos, la qualitat dels habitatges dels obrers eren d’allò que es coneix com cases barates, de forma que el pas de les dècades hi ha estat més inclement que no pas amb el de les fàbriques o les cases senyorials.

De fet, a la llera del riu Llobregat s'hi troben desenes de colònies tèxtils, la majoria de les quals concentrades a la comarca del Berguedà. Entre Balsareny i Berga, aproximadament, es concentra la milla d’or de les colònies tèxtils. Fins a 16 conjunts arquitectònics que funcionen com un micro-poble: l’edifici de les Escoles, l’Església, el forn, la botiga de queviures, la torre de l’amo, la fàbrica, un centenar d’habitatges (si fa no fa). Sumades a les de Cercs, les dades subministrades a Públic pels ajuntaments donen un càlcul aproximat de 1.500 habitants a les antigues colònies.

Actualment, les dues colònies tèxtils amb major vitalitat són l’Ametlla de Merola (amb 170 habitants, al municipi de Puig-Reig) i Viladomiu Nou (amb 150 residents, a Gironella). No per casualitat són les que tenen més cases reformades, carrers renovats i certa oferta de serveis. I també fàbriques en funcionament: a l’Ametlla hi treballen dues fàbriques tèxtils, amb un total de 110 treballadors; mentre que a Viladomiu s'hi troba l’empresa Soleda (que fa tela gruixuda per a tendals), que empra més de 50 operaris. Totes elles són noves empreses que s’hi han instal·lat posteriorment al tancament de les antigues fàbriques, malgrat que en el cas de l’Ametlla va ser en una data tan tardana com l’any 1999.

Així mateix, també es troben habitades la veïna Viladomiu Vell (uns 100 residents), Cal Metre (40, al centre històric de Gironella) i Cal Bassacs (296 residents), totes elles pertanyents a Gironella. Igualment, al terme municipal de Casserres trobem el Guixaró (amb uns 110 residents, aproximadament), semi-abandonada, tot i que amb camp de petanca i un restaurant d’alta gastronomia.

En tot cas, és Puig-Reig el municipi amb més colònies, ja que cal afegir-hi Cal Marçal (amb 35 habitants), Cal Pons (amb 150 residents a les cases barates i 35 menors tutelats a l’antiga casa de les monges), un altre centenar a Cal Prat i el cas singular de Cal Vidal, conegut pel museu i el magnífic estat de conservació de tots els elements d’una colònia (des de les antigues dutxes, el teatre, la peixateria, les turbines). Quan el museu tanca les portes, però, encara hi dormiran els darrers 15 antics veïns de la colònia. Cal afegir un centenar d’habitants a Cal Rosal, a banda d’una quinzena a l’antic convent.

La colònia d'El Guixaró. ANDER ZURIMENDI

Cercs: el feu de la mineria catalana

Finalment, passat Berga i camí ja del túnel del Cadí, trobem les antigues mines de Cercs. Allà dalt, a 990 metres d’altitud, s’hi trobava una de les principals boques de mina. I al seu voltant, la colònia minera de Sant Corneli. Actualment hi viuen 96 veïnes i veïns, a banda de comptar amb la intensa presència turística que genera el Museu de les Mines. És per això que també hi ha un hotel, diferents allotjaments a Airbnb, dos restaurants i un bar que també fa les tasques de botiga queviures i estanc. En destaca també el tipus de construcció de les cases dels miners, de pedra vista, obra de l’arquitecte basc però nascut a Manchester J.E. de Olano (no per casualitat, la connexió minera: Manchester-Bilbao-Berguedà).

Molt a prop trobem la colònia de Sant Josep, que es troba parcialment abandonada: yns edificis estan en estat runes, mentre que a la part nord n’hi ha d’altres reformats i amb una vintena d’habitants.

Cal Rosal, les monges donen pas a un laboratori experimental

Sense dubte, la principal línia de reconversió del patrimoni industrial és la cultural. De fet, Cal Rosal és un exemple paradigmàtic: fa molts anys que una colla de joves va reconvertir les velles naus del convent de monges en el projecte cultural el Konvent i des del 2005 que van encetar el festival Konventpuntzero. Encapçalats per Pep Espelt, qui es va criar a la pròpia colònia, acull una residència temporal per a artistes, amb una capacitat rotatòria d’una quinzena de places. És el projecte cultural més consolidat, que demostra que hi ha vida underground fora de Barcelona.

Cal Rosal també va albergar un suggerent restaurant (Konvent Cuina), però complicacions administratives el van fer tancar. Tanmateix, després d’abaixar aquesta persiana en varen obrir dos de nous: sengles gastrobars a Berga (anomenat Corpus) i Gironella (Victòria). Són, de fet, les dues vies de finançament del projecte global que suposa l’Associació Cultural Konvent de Cal Rosal.

Viladomiu Nou: residència per a artistes?

També a Viladomiu Nou ha nascut Civitas Cultura, entitat de foment cultural que s’ha proposat fer de Viladomiu una "colònia creativa". Tal com explica Toni Puig, ara mateix gestionen la Torre de l’Amo (antiga casa senyorial dels propietaris de la colònia), reconvertida en centre d’art: enguany acull una mostra dedicada al poeta Joan Brossa, en el 100 aniversari del seu naixement. Però cal afegir-hi dues peces més: la rehabilitació i reobertura de l’antic cinema, així com la reconversió del pis de les monges cuidadores en una residència per a artistes creadors.

David Font, alcalde de Gironella (municipi al que pertany Viladomiu), explica que ara mateix es troben en fase d’aprovació d’una modificació urbanística que permeti nous usos per les naus: d’estrictament industrial a comercial, cultural, d’oficines, esportiu... El canvi d’usos ve avalat pel Pla Director de la Generalitat de 2007, que limita alhora el creixement en nova construcció.

Font, que compatibilitza l’alcaldia amb la direcció de l’Agència Catalana de Turisme, creu que és necessari "que passin coses a les colònies", com ara fires que barregin "cultura, turisme i gastronomia". De fet, és una forma de fixar població a les colònies. Tanmateix, Font explica que "ara mateix hi ha un major despoblament del centre que no pas de les colònies, probablement degut al seu fort sentiment de pertinença".

Cal Vidal, plató de pel·lícules

Evidentment, el turisme industrial és una línia que tant els ajuntaments com el Consell Comarcal del Berguedà impulsen de fa temps. El Museu de la Colònia Vidal, per exemple, ofereix visites guiades els caps de setmana (i fins i tot teatralitzades un dia al mes). L’any 2018 el va tancar amb 19.500 visites, que sense dubte xoquen amb els escassos 15 antics veïns que encara hi viuen. Tanmateix, fins a l’any 2006 encara hi vivien unes 100 famílies. Però la venda dels edificis de la colònia a una empresa de capital nord-americà va generar una marxa progressiva de la major part dels habitants.

L’estat de conservació de Cal Vidal és tan bo que ha estat escenari d’algunes gravacions com el telefilm Olor de Colònia, producció de TV3 basat en la novel·la de la terrassenca Sílvia Alcàntara. Justament la setmana passada també ha acollit el rodatge d’algunes escenes d’una pel·lícula ambientada en la Guerra Civil, per la qual es van demanar actors i actrius que fessin d’extra entre la població de la comarca. El Konvent també ha acollit múltiples rodatges.

Una gravació a El Konvent, a Cal Rosal. KONVENT

"Fa 41 anys que visc a la colònia"

Carme Gutiérrez va començar a treballar a la fàbrica de Viladomiu Nou l’any 1971. Tenia 15 anys i arrencava així una relació amb la colònia tèxtil que no ha abandonat fins avui. Allà hi va començar a festejar amb el seu futur marit i allà va anar a viure. "L’any 1982 es va aturar la fàbrica, però es va crear una cooperativa de treballadores amb la que encara vam durar fins 1991", explica. Alhora, l’empresa va oferir als treballadors comprar els seus habitatges (fins llavors pagaven un lloguer simbòlic d’una pesseta l’any). De forma que el 1986 la major part va adquirir les seves cases. La degradació no ha arribat a Viladomiu. De fet, avui en dia entorn del 85% dels apartaments estan habitats.

"És cert que a l’inici, quan la fàbrica va tancar, molts joves van marxar. Però la majoria ha tornat!", constata Gutiérrez, membre de l’Associació veïnal de la colònia. I explica els motius: "Aquí hi ha tranquil·litat per a la canalla, ja que poden anar sols: o vas mirant per la finestra, o algun cuida de tothom... Són relacions de veïnatge". Una xarxa veïnal que de cada vegada és més difícil de teixir a les ciutats. O més: "Als pobles, abans la gent es coneixia, però ara ja no tant. Ara passa aquí", apunta.

Problemes d’antuvi, com l’aïllament físic per falta de transport, ja no existeixen. "Amb el cotxe vas a tot arreu, com si visquessis a qualsevol zona residencial de les afores". I afegeix, riallera: "Una colònia és com una urbanització, però en comptes de ser pija és obrera".

L’Ametlla de Merola: 104 anys fent teatre

Mateu Fité és un antic treballador de la fàbrica de l’Ametlla de Merola, que va tancar el 1992. És en aquell moment (com succeeix a la resta de colònies) quan l’empresari ofereix la venda dels habitatges, que ja no l’interessarà mantenir. Alguns marxaren a la veïna Navàs, però no pas molta gent. "El moviment veïnal sempre ha estat molt fort, a l’Ametlla, de forma que sempre han reivindicat que els carrers estiguessin arreglats", explica Fité.

L’Ametlla compta amb botiga de queviures i fins fa poc amb una farmaciola, però la farmacèutica va plegar i ara estan en negociacions per tal que algú la reobri. Però la insígnia de la colònia és el seu teatre, que data de 1904, i on han representat Els Pastorets de forma ininterrompuda: ja van 104 edicions. "La seva rehabilitació és una lluita permanent: Ara hem aconseguit canviar les cadires de plàstic per unes butaques noves, però encara ens queda reformar els accessos, els lavabos...", explica Fité amb orgull.

Brota el futur: Cooperativa d’habitatge a Cal Vidal

Un dels principals dubtes en torn a les colònies és si tindran relleu generacional. El manteniment en actiu de fàbriques a L’Ametlla de Merola i Viladomiu Nou són garanties de continuïtat per a les respectives colònies. Però també entren en joc nou projectes de vida comunitària, com la cooperativa d’habitatge Vidàlia-coop. Una de les impulsores, la manresana Queralt Jorba, explica: "Partim d’unes necessitats, tant d’espai com de voluntat de crear comunitat, i aquest tipus d’edificació de colònia ho resol molt bé". Ara mateix són un grup promotor de nou persones, que en pocs mesos podrien entrar a viure a diferents apartaments de Can Vidal. Posteriorment s’hi afegiran una vintena més de persones. Tanmateix, el projecte de Cooperativa d’Habitatge podria ser tan ample com l’espai actualment existent a Cal Vidal, que se situa en uns 100 habitatges, el que fa un càlcul estimat de 250 persones.

Membres de la cooperativa Vidàlia, de Cal Vidal. VIDÀLIA

Jorba explica que Vidàlia té tres grans potes: "La d’habitatge, que és la principal; la de consum, on farem compres col·lectives i també hi entrarà en conreu de la finca; i la de serveis, ja que es vol engegar un projecte productiu a l’antiga fàbrica". L’acord al que arribaran serà de masoveria urbana, a raó de 75 anys, i l’arrel del projecte serà cooperativista i de l’Economia Social. El rejoveniment de la població serà notori, atès que el perfil majoritari del grup promotor és de gent jove, com ara parelles amb fills petits. No debades, aquest és l’objectiu principal tant de l’administració com de les pròpies comunitats.