Público
Público
MOCIÓ DE CENSURA A LA QUARTA CIUTAT DE CATALUNYA

La pèrdua de Badalona torna a situar el PP de Catalunya en la irrellevància

El Partit Popular de Catalunya ha dilapidat tres quartes parts del seu valor electoral en una dècada, i ha quedat a punt de ser una força extraparlamentària al Parlament i pràcticament sense representació catalana al Congrés. La pèrdua de l'alcaldia de Badalona deixa el partit amb una escassa presència municipal i només dos alcaldes en pobles de menys de 800 habitants

El presidente del Gobierno y del Partido Popular, Mariano Rajoy, acompañado del candidato del PPC a la presidencia de la Generalitat, Xavier García Albiol, durante la visita a un mercadillo en Badalona (Barcelona). EFE/Quique García
Mariano Rajoy acompanyant a Xavier García Albiol durant la visita a un mercat de Badalona per la campanya electoral al Parlament en què va començar la debacle del PP. EFE/Quique García.

Badalona era pel Partit Popular molt més que una alcaldia. Durant el darrer any i mig, la vara d'alcalde que ostentava -fins aquest dilluns- Xavier Garcia Albiol, des del 12 de maig del 2020, ha estat la corda que ha permès al PP salvar-se de la més pura irrellevància a Catalunya. Badalona no era la joia de la corona dels populars, sinó més aviat l'últim anell de valor que li quedava a Catalunya a l'arruïnat electoralment partit de Pablo Casado. Especialment després del desastrós resultat a les eleccions al Parlament del 14 de febrer passat, en què va estar a punt de quedar-se com a partit extraparlamentari i que en les últimes municipals es quedés amb dos regidors a l'Ajuntament de Barcelona.

Des de fa poques hores, el PP ha perdut l'alcaldia de la quarta ciutat catalana en nombre d'habitants, en benefici del socialista Rubén Guijarro, amb la moció de censura provocada per l'escàndol dels Papers de Pandora que vinculaven Xavier Garcia Albiol amb paradisos fiscals. I tot el poder del PP a Catalunya es concentra ara a les alcaldies de dos petits municipis que pocs catalans saben situar al mapa. El de Gimenells, a la província de Lleida ja al límit amb Aragó, de 770 habitants. L'alcalde és Dante Pérez, exPSC. I el de Pontons, en una zona recòndita del Penedès a la província de Barcelona, ​​que és feu del PP des de fa dècades, però amb només 528 habitants.

El Partit Popular va mantenir un vot més o menys estable des del 1995 amb un límit del 13% dels sufragis a les eleccions al Parlament, que es va disparar fins al 23% a les eleccions generals de l'any 2000, obtenint 12 diputats al Congrés, una quarta part dels escons catalans en disputa. En el cas de les eleccions catalanes, el PP va posar el 1995 un dels dirigents més durs com a cap de llista, Aleix Vidal-Quadras –va abandonar el partit fa alguns anys, aproximant-se a Vox–, i va aconseguir 17 diputats, xifra que per aquell aleshores va ser un gran resultat per als populars a Catalunya. Amb alguns alts i baixos, el PP va mantenir durant aquella dècada un nivell de vot relativament estable, un cop substituït Vidal-Quadras per un perfil molt més moderat com el de Josep Piqué, que va aconseguir fins a 15 diputats el 2003. El cim arriba amb el lideratge d'Alicia Sánchez- Camacho que el 2012 suma 19 diputats al Parlament amb 471.197 vots, el 13% dels sufragis.

Fins aquí el recorregut ascendent del PP a Catalunya, que en l'última dècada ha patit contundents daltabaixos dilapidant tres quartes parts de la seva força electoral i que l'ha deixat a un pas de l'abisme de perdre totalment la presència a Catalunya, tant al Parlament, com al Congrés. Paradoxalment, la desfeta es va iniciar i va agafar impuls sota el lideratge de Xavier Garcia Albiol, en aquella època rutilant alcalde de Badalona.

Els bons temps

Eren els temps més dolços per al PP de Catalunya. A les eleccions municipals del 2011 un desconegut Xavier Garcia Albiol aconseguia l'alcaldia de Badalona, ​​ni més ni menys la que en aquell moment era la tercera ciutat amb més habitants de Catalunya, amb prop de 27.000 vots –un de cada tres- i 11 regidors . Sense arribar a la majoria absoluta -però ajudat per una CiU llavors encara soci en molts àmbits amb els populars-, Albiol posava punt final a dècades de batlia socialista a Badalona.

Com a la majoria de ciutats metropolitanes, el PSC havia aconseguit grans resultats, per exemple amb l'alcaldessa Maite Arqué -que després va deixar el partit per discrepàncies pel Procés- al capdavant i els seus antecessors Joan Blanch i Màrius Díaz. La popular alcaldessa Arqué seria substituïda després per Jordi Serra, amb qui va començar a llanguir el projecte socialista badaloní.

El PP català va treure també aquell 2011 a les eleccions generals 11 diputats, amb gairebé el 21% dels vots –a un de sol del seu millor registre-, i a l'any següent aconseguia el millor resultat del partit en unes eleccions al Parlament, amb 19 diputats. Però faltava la implantació territorial ja que les municipals, malgrat els seus centenars de regidors, no li deparaven ni una sola alcaldia important. Així que, amb la victòria aclaparadora a Badalona, ​​Albiol va emergir com a gran figura del PP i als despatxos del partit es comença a elucubrar una pomposa idea: "Badalona serà el laboratori on el PP desenvoluparà la seva estratègia de creixement territorial, que li permeti implantar-se amb força almenys a les ciutats de les àrees metropolitanes".

El projecte tenia com a objectiu ampliar substancialment els resultats a l'àmbit metropolità, atès que el nacionalisme català sempre ha  estat molt fort a les comarques més rurals, poc propícies per a partits immersos en el nacionalisme espanyol. Amb una excepció: les Terres de l’Ebre, on el PP va obtenir resultats destacables a l'àmbit municipal fins a l'aprovació del polèmic transvasament de l'Ebre per part del govern d'Aznar, que va revoltar aquesta part del sud de Catalunya.

I la veritat és que el PP va aconseguir posar algunes piques de Flandes amb l'alcaldia de Manuel Reyes al municipi costaner barceloní de Castelldefels i un creixement exponencial a la ciutat de Tarragona, on l'actual líder del PP català, Alejandro Fernández, va estar a punt d'aconseguir l'alcaldia. Un creixement local que havia de ser la plataforma per consolidar l'ascens al conjunt de Catalunya aspirant a substituir almenys el PSC com a segona força política. Eren temps en què el PP encara mantenia ferms acords amb la Convergència i Unió preindependentista.

Els tres eixos del laboratori badaloní del PP

El laboratori de Badalona basava les seves tesis en tres eixos bàsics a posar en pràctica a la ciutat d'Albiol. El primer era una xenofòbia latent tant al discurs públic com a la consegüent actuació del govern municipal del PP. Aquesta línia va tenir com a màxima expressió el lema de la campanya electoral del 2015: un polèmic "Limpiando Badalona" de clara al·lusió a l'expulsió de la immigració, amb què Albiol va intentar -sense èxit- revalidar l'alcaldia. Una campanya, per cert, dissenyada per a Albiol pel llavors no tan conegut guru del màrqueting polític Iván Redondo, encara que ara renegui de l'autoria final del polèmic vídeo. Albiol va rematar l'ofensiva xenòfoba amb cartells controvertits contra els romanesos i declaracions incendiàries.

El segon eix desenvolupat pel PP al laboratori polític badaloní va ser un autoritarisme revestit d'obsessió per la seguretat i suposada croada contra la delinqüència on sovint s'incloïa sectors socials que tenien com a únic delicte la pobresa. I finalment, l'impuls de reformes urbanístiques a determinades zones de la ciutat molt lligades a l'especulació.

Se suposava que si la recepta lepenista funcionava a Badalona, ​​el PP la podria estendre com una taca d'oli a la resta de l'àrea metropolitana de Barcelona. Eixamplant així el seu poder territorial. Un marc ideològic que va provocar tensions fortes entre Badalona i ciutats veïnes com Santa Coloma de Gramenet, que van témer l'exportació d'un model de conflictivitat social a causa del seu alt percentatge d'immigració. La reacció de l'alcaldessa socialista Núria Parlón va ser redoblar els esforços en serveis socials i mediació. Les majories absolutes de Parlón han crescut exponencialment a mesura que el laboratori badaloní del PP llanguia i la figura d'Albiol es desdibuixava.

Molt al contrari del que el PP perseguia amb la victòria d'Albiol a Badalona el 2011, la majoria de ciutats metropolitanes van tendir a les municipals del 2015, i a les del 2019, cap a tres direccions: la irrupció del moviment del 15-M transformat en proposta política pels comuns, que va conduir Ada Colau a l'alcaldia de Barcelona, ​​entre d'altres. El reforç de les alcaldies històriques del PSC amb L’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet o Cornellà al capdavant. I el creixement de l'independentisme d'esquerres al territori metropolità amb l'alcaldia d'Oriol Junqueras a Sant Vicenç dels Horts al cor del Baix Llobregat, o amb l'entrada de la Cup a l'Ajuntament de Barcelona amb tres regidors. O posteriorment el 2019 amb les alcaldies de Tarragona i Lleida d'Esquerra , a més de la victòria a Barcelona que no va culminar amb l'alcaldia.

El PP toca fons a Catalunya

Albiol va perdre el 2015 l'alcaldia, tot i guanyar les eleccions, davant d'un conjunt de forces liderades per Guanyem Badalona, amb ERC i el PSC implicats en el canvi. Castelldefels també va caure davant d'una aliança semblant. Ara Albiol ha tornat a perdre l'efímera vara de comandament del laboratori badaloní del PP que va recuperar per una dimissió accidentada de l'alcalde socialista, Àlex Pastor, que va iniciar el mandat. I amb això, el PP perd l'única peça que el separava de la més absoluta irrellevància a Catalunya, a la qual ha contribuït el mateix Albiol, que va encapçalar la llista del PP a les eleccions al Parlament del 2017 convocades sota la aplicació de l'article 155 de la Constitució, aconseguint un estrepitós 4% dels vots i 4 diputats. Un resultat que el seu predecessor, Alejandro Fernández, ha estat capaç d'empitjorar a les eleccions d'aquest febrer, en què va aconseguir 3 diputats del Parlament, dos dels quals ni tan sols formen part del partit ja que són fitxatges polítics d'altres partits com Ciutadans i l'extinta Unió, en un intent de copsar noves bases de votants.

Fernández va obtenir un 3,85% dels vots i va estar a poques dècimes de no depassar el límit del 3% que marca la llei electoral, que hauria deixat al PP com a partit extraparlamentari. Un desastre que va tenir la seva translació a escala estatal amb la rutilant participació de Cayetana Álvarez de Toledo com a cap de llista per Barcelona a les generals del 2019 en què va aconseguir l'inaudit resultat d'un únic escó deixant el caseller buit a les circumscripcions de Lleida, Girona i Tarragona -en les primeres generals del 2019, recuperant el segon diputat en la repetició electoral-. Finalment, a les eleccions municipals del 2019, el PP només va aconseguir les alcaldies dels dos petits pobles citats, Gimenells i Pontons; va estar a prop de quedar-se fora de l'Ajuntament de Barcelona, ​​en treure només una dècima més del 5% necessari per aconseguir representació i dos regidors. Al conjunt de Catalunya els populars es van quedar amb poc més de 60 regidors.

Per això quan el 2019, en plena pandèmia, Albiol va recuperar l'alcaldia de Badalona després de l'escàndol -conduïa amb una alta taxa d'alcoholèmia trencant el confinament pandèmic- que va obligar l'alcalde socialista, Àlex Pastor a dimitir, el PP hi va veure una llum al final del túnel de la reculada electoral. I va posar en marxa una nova estratègia a Badalona molt més moderada i silenciosa per no repetir els errors comesos al laboratori dirigit per Iván Redondo.

Però ara el panorama es torna a enfosquir per al PP amb la moció de censura a Albiol, que pagarà car en termes polítics haver utilitzat paradisos fiscals per a les seves finances com van demostrar els Papers de Pandora. Per això, el PP posarà tota la carn a la graella a Badalona de cara a les municipals del 2023, però l'actual composició del govern municipal amb l'alcalde socialista Rubén Guijarro al capdavant, fa preveure que el PP només tornarà a recuperar aquesta vital plaça electoral si Albiol treu majoria absoluta. Un resultat possible, però molt incert.

Els motius de la debacle

Els motius de la caiguda del PP a l'última dècada poden ser múltiples. Entre ells, una erràtica política de lideratges habitualment marcats des de Madrid a l'esquena de la militància de Catalunya, o els efectes col·laterals de la corrupció a l'organització estatal del partit.

Per descomptat l'aparició i el creixement de Ciutadans va tenir un impacte molt important al PP, que va fer front a una forta competència en el camp de l'ultranacionalisme espanyol. Però no tot el seu desastre s'explica per la irrupció de noves forces polítiques, ja que, quan Ciutadans va perdre aquest febrer 30 dels 36 diputats amb què va guanyar les eleccions al Parlament el 2017, ni un sol vot va tornar a la cleda popular, al contrari, va empitjorar resultats passant de 4 a 3 diputats.

I si bé és cert que va coincidir amb l'aparició de Vox, l'extrema dreta només es va emportar 11 dels 30 diputats dilapidats pels d'Inés Arrimadas. Tot apunta que també el moviment del 15-M primer, però sobretot el Procés independentista, han perjudicat al PP. No tant perquè els votants del PP s'hagin passat a l'independentisme, òbviament, sinó perquè van rebutjar la resposta que va donar el govern de Mariano Rajoy de duresa absoluta a la demanda dels independentistes, el van culpar de la tensió política per la recollida de firmes contra l'Estatut i finalment s'han refugiat en un vot no independentista, però més moderat, com és el del PSC.

Els factors són múltiples, però la conclusió és única. El PP és actualment un partit residual a Catalunya que ratlla la irrellevància. I avui una mica més marginal després de perdre una altra vegada l'alcaldia de Badalona.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?