Girona, Tarragona, Reus, Amposta, Olot, Lloret, Igualada, Santa Coloma de Farners, Torredembarra, Mataró, ... La llista dels municipis que acaben d'aprovar -o ho faran properament- pujades dels seus impostos i taxes és gairebé inabastable. La taxa de la brossa i l'impost sobre béns immobles (IBI) acaparen una part significativa d'unes alces que pretenen no destarotar unes arques locals tocades els darrers mesos per un augment de despeses derivat de l'encariment de l'energia i d'una inflació que es manté en nivells importants.

Paral·lelament, fa pocs dies l'Associació de l'Arc Metropolità -que agrupa nou ciutats de la segona corona de Barcelona, com Sabadell, Terrassa, Granollers, Vilafranca, Mataró o Vilanova i la Geltrú- va emetre un crit d'alerta per advertir sobre la situació "límit" que pateixen els seus comptes. "Cal abordar canvis al finançament municipal de manera urgent", reclama l'entitat en un comunicat, on advoca per combinar mesures conjunturals -que permetin afrontar els efectes de la inflació i la pèrdua d'ingressos derivats de l'anul·lació parcial de l'impost de la plusvàlua municipal- amb reformes estructurals que garanteixin la seva sostenibilitat econòmica.

Tant un apunt com l'altre evidencien que es tracta d'una problemàtica generalitzada, que va més enllà d'una o altra localitat i del color polític que l'hagi gestionat els darrers anys. Sovint eclipsada de l'agenda política pel finançament autonòmic -que, malgrat això, acumula ja una dècada amb el model caducat i, per tant, amb una revisió pendent-, la reforma del finançament local s'ha convertit en una necessitat imperiosa per a uns consistoris a qui els costa cada cop més quadrar els comptes i, sobretot, finançar els seus serveis.

Per pal·liar la situació, la setmana passada la Diputació de Barcelona va aprovar un fons extraordinari de 75 milions destinat a ajudar els 311 municipis de la demarcació a tancar l'actual exercici sense dèficit i a poder iniciar el 2024 amb liquiditat a la caixa. Amb tot, la presidenta de l'administració provincial, Lluïsa Moret, va afegir que l'actual model de finançament municipal "presenta problemes estructurals".

Competències sense finançament

Però per què es dona aquesta problemàtica? "Els ajuntaments estan desenvolupant funcions de les quals no en tenen la competència. La Llei reguladora de les bases del règim local és de 1985 i va assignar-los unes competències. Amb els anys els ajuntaments han anat canviant les funcions i han assumit competències que en principi no els són pròpies per respondre a una necessitat local, però no s'ha modificat la normativa ni el seu finançament i això fa que els costi, que hagin de fer un esforç". Qui ho explica és Paula Salinas, doctora en Economia per la Universitat de Barcelona (UB) i sòcia de la consultora Ksnet.

La normativa que defineix les competències dels consistoris va actualitzar-se el 2013, quan en plena majoria absoluta del PP el Govern de Rajoy va tirar endavant la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local (LRSAL), que "en comptes de reconèixer als municipis les funcions que realitzen va fer el contrari, va limitar la possibilitat de realitzar les funcions que no els pertoquen, quan la normativa original [la de 1985] deia que els ajuntaments podien fer tot allò que respongués a les necessitats dels seus ciutadans", relata Salinas.

L'economista afegeix que, a la pràctica, els consistoris han continuat desenvolupant les funcions que han assumit des de fa anys per atendre els seus ciutadans, "però sense el finançament" per fer-ho. En aquest sentit, la Llei reguladora de les Hisendes Locals està vigent des del 2004, quan va substituir la precedent, que datava de 1988. En gairebé dues dècades la realitat municipal ha canviat notablement i les seves necessitats s'han modificat substancialment, però no ha variat el seu model d'ingressos, que segons destaca Paula Salinas els dona molt poca "autonomia financera".

El Govern preveu tenir a finals d'any l'esborrany de la Llei de governs i finances locals

Paral·lelament, tampoc s'ha desenvolupat una Llei de governs i finances locals de Catalunya, prevista a l'actual Estatut i que, entre d'altres qüestions, ha d'assegurar que "es garanteixen als governs locals els recursos suficients per afrontar la prestació dels serveis la titularitat o la gestió dels quals se'ls traspassi o se'ls delegui".

Les últimes setmanes, tant l'Associació Catalana de Municipis (ACM), que presideix l'exconsellera Meritxell Budó, com l'Associació de l'Arc Metropolità n'han reclamat l'aprovació. Per part del Govern, la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, va assegurar al juliol que la previsió era tenir un esborrany del projecte de llei a finals d'any. També la demanda En Comú Podem, que fa uns dies directament va registrar al Parlament el seu propi projecte de llei de finances locals.

Com es financen els municipis?

Els municipis es financen fonamentalment a través de dues potes: els recursos que procedeixen de la seva cistella tributària i els que els arriben a través de transferències rebudes des d'altres administracions. Segons un article de la mateixa Paula Salinas a la revista Eines, que edita la Fundació Irla, el 2020 gairebé el 60% dels ingressos dels ajuntaments catalans provenien dels seus tributs -impostos i taxes i preus públics-, el 35% arribava de les transferències d'altres administracions i el 5,3% corresponia a ingressos patrimonials i financers.

Els impostos municipals són l'IBI -que és el més important, ja que representa el 28% dels ingressos totals dels ajuntaments catalans-, l'Impost sobre Vehicles de Tracció Mecànica (IVTM), l'Impost sobre Activitats Econòmiques (IAE), l'Impost sobre l’Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana (IIVTNU) i l'Impost sobre Construccions, Instal·lacions i Obres (ICIO). A més a més, les ciutats de més de 75.000 habitants obtenen una petita participació de l'IRPF, l'IVA i els impostos especials recaptats al seu territori. Les taxes i preus públics sumen una mica més del 15% d'ingressos locals. Pel que fa a les transferències, el gruix -67,5%- prové de l'Estat, mentre que les de la Generalitat representen gairebé el 19% d'aquest àmbit i les de les diputacions no arriben al 10%.

Més enllà de l'estructura dels seus ingressos una de les claus de l'actual model és la baixa "autonomia financera" de les administracions locals, com destaca l'economista de Ksnet. Per una banda, no tenen capacitat per incidir en les transferències que reben d'altres administracions -Govern espanyol, Generalitat, diputació provincial, consell comarcal,...- i, sovint -especialment en el cas de les d'executiu autonòmic- aquestes són de "caràcter condicional", és a dir, ja ve marcat a què han de destinar els recursos.

I, de l'altra, a més a més, "la seva capacitat de decisió és limitada" en els impostos municipals, com l'IBI, ja que estan regulats per una normativa estatal -la Llei reguladora de les hisendes locals-, que és "la que en determina la configuració i funcionament", i els ajuntaments només tenen un petit marge de maniobra. El resultat de tot plegat és que, finalment, els municipis tenen un "marge molt petit, molt limitat" per fer una política fiscal realment diferenciada i, com recalca Salinas, ni tan sols "tenen capacitat per crear nous impostos".

Una qüestió de "voluntat política"

Paula Salinas subratlla que la reforma del finançament local és una "qüestió de voluntat política" i que hauria de buscar "augmentar l'autonomia financera" dels ajuntaments, de manera que tinguin "més marge de maniobra per decidir sobre els seus impostos". A nivell autonòmic, per exemple, planteja que s'hauria de canviar l'actual sistema de "moltes transferències condicionades" per part de la Generalitat i que la futura llei "posi ordre, detalli quines competències s'han transferit als governs locals i quin és el finançament que necessiten per abordar-les i atorgar-lo a través d'una transferència incondicionada ".

Finalment, afegeix que als anys 80 podia tenir sentit que el seu finançament arribés fonamentalment de l'IBI i l'impost de vehicles per les competències que tenien aleshores, però "un cop comencen a fer també inversions de política social, tindria sentit que poguessin tenir una participació en l'IRPF".

Pel que fa a la proposta de llei de governs i finances locals d'En Comú Podem, registrada el passat 20 d'octubre, el diputat Joan Carles Gallego considera que la normativa s'ha de desplegar com a pas per avançar cap a una "segona descentralització". Entre d'altres aspectes, planteja la creació d'un fons de participació de les entitats locals en els tributs de la Generalitat, per assegurar-ne el finançament "sense condicionar quin ús han de fer dels recursos", de manera que se'n garanteixi "l'autonomia financera".