El moviment feminista ha tornat a tenyir de lila el territori, des dels pobles a les grans capitals. Reedita així el colossal èxit de l’any passat, quan la celebració del 8 de Març marcava un punt d’inflexió en la història recent. Les mobilitzacions han tornat a ser massives, des de les protestes dels piquets de vaga i les convocatòries institucionals del matí fins a les multitudinàries manifestacions unitàries de la tarda a les capitals. Només a Barcelona s’hi han aplegat 200.000 persones, segons la Guàrdia Urbana -260.000 segons el càlcul de la Directa-. Però és que n'hi ha hagut 10.000 més que ho han fet a Girona, 10.000 més a Tarragona, unes 3.500 a Sabadell, unes 3.000 a Lleida, diversos milers a Terrassa o Vic. I la llista podria seguir. I a tot això s'hi ha de sumar la resta de mobilitzacions que hi ha hagut durant tot el dia, amb manifestacions nombroses al migdia a molts municipis.

Com ja és tònica habitual en els darrers cicles de mobilitzacions, avui hi hagut més manifestants (molts més) que vaguistes. Dit d’una altra manera: la revolució cultural que ha suposat la conquesta de l’agenda pública per part del feminisme (a nivell social, comunicatiu, polític...) no sembla haver vingut acompanyada de la utilització de la vaga com a eina reivindicativa equivalent. La vaga laboral de 24 hores no ha estat secundada majoritàriament, tot i que les aturades de dues hores sí han tingut un major seguiment (especialment entre sectors de l’Administració pública). On sí que ha estat massiu el seguiment és a la universitats, tant entre els estudiants com entre el professorat.

Les protestes s’han deixat notar des de primera hora del matí. El to alegre ha marcat tota la jornada, en el que les dones activistes s’anaven trobant a l’espai públic i es reconeixien mútuament amb complicitat. Pel cap de tothom passava la sensació de viure una mobilització històrica. A Barcelona, per exemple, la capçalera de la manifestació tenia problemes per avançar per la Gran Via. Malgrat sortir oficialment des de la plaça Espanya, tot el recorregut fins a plaça Universitat estava parcialment cobert per la riuada de manifestants que avançaven a contra direcció.

La capçalera de la manifestació de la vaga feminista de Barcelona. JOEL KASHILA

Les dones racialitzades obren la marxa

Amb el lema “feminisme per canviar-ho tot”, un nombrós grup de dones migrades i racialitzades sostenien la pancarta principal. Aquest primer bloc era no mixt, de forma que les organitzadores s’han hagut d’emprar a fons per evitar que homes despistats hi entressin. Seguidament ha arribat una festiva carrossa, desbordant ball des de l’improvisat escenari i música animada pels altaveus. Tampoc han faltat les batucades i tot  tipus de grups de percussió i cultura popular. Més tard es trobaven les organitzacions sindicals, en què pel nombre de banderes corporatives hi destacava UGT, malgrat que CCOO i CGT també eren visibles, amb els logos maquejats de lila per a l’ocasió. La CNT es trobava molt més apartada, i del seu bloc en sortien precisament consignes contra “comissions i UGT”, fonamentalment per haver fet convocatòries de dues hores de vaga i no de tot el dia.

D’entre els partits polítics destacava el bloc d’ERC, amb grans cartells demanant la llibertat de les preses Dolors Bassa i Carme Forcadell. Ernest Maragall i Gabriel Rufián s’han situat avui en segona filera, darrera una pancarta encapçalada, entre d’altres, per la republicana Marta Vilalta. La marxa ha acabat a la plaça Catalunya on l'actriu Alba Flores, la periodista Natza Farré i l'activista pels drets de les transexuals Sofia Bengoetxea han denunciat en un manifest unitari la "repressió contra el moviment feminista", la "justícia patriarcal", la criminalització de la protesta social o la discriminació laboral. A l'escenari, Bengoetxea també ha demanat la llibertat dels "presos polítics" jutjats al Tribunal Suprem.

Moment de la lectura del manifest de la manifestació de la vaga feminista de Barcelona. JOEL KASHILA

El 8M ha tret sens dubte tota l'espontaneïtat de les manifestants, que han portat en massa cartrons casolans amb rimes creatives. També s’han vist moltíssimes galtes a la cara pintades amb el símbol feminista, així com escenes de selfies col·lectives amb somriures d’orella a orella. Malauradament, també ha estat un dia en el que s’ha constatat la necessitat i urgència feminista, amb la conseqüència més dolorosa del patriarcat: avui mateix hi ha hagut un feminicidi, en aquest cas a Madrid.

Del feminisme liberal al 'mansplaining'

Tot això ha passat avui, en el primer aniversari del 8M de l’any 2018. El ressorgir. El tsunami feminista. Sovint, els periodistes exagerem a l’hora de adjectivar els esdeveniments socials. Tardor calenta, primavera de tal, la marea de qual... Però sense dubte, no hi va haver cap exageració en l’eclosió de l’any passat. És tan clar que el feminisme ha esdevingut transversal que ningú se n'ha volgut quedar fora. Ciutadans, per exemple, ha encunyat el “feminisme liberal”, sent acusat d’intentar apropiar-se de la figura de la llegendària sufragista espanyola Clara Campoamor.

El PP no s’ha sumat a les manifestacions, però sí que s’ha vist obligat a explicar-ne els motius (cosa que abans no li calia). I fins i tot ha hagut d’organitzar un acte propi amb un lema inclòs: “No hablamos por ti, hacemos para ti”. En allò que tots dos han coincidit ha estat en el mansplaining dels seus líders: Tant Casado com Rivera han fet solemnes declaracions a premsa en les quals ells parlaven, mentre que un nombrós grup de dones dels respectives formacions hi assentien, en silenci, darrere seu.

Les marxes no-mixtes es consoliden

Vivim temps líquids, que diria Zigmunt Baumann, en el que tothom s’autoqualifica com a feminista. Tant des de les fileres de les dretes, com de les capes de la societat més despolititzada. De fet, la posició dels homes amb relació al feminisme (i la vaga) guanya controvèrsia a mesura que el feminisme eixampla les bases. Però no només fan mansplaining els conservadors, sinó que també es dona a moviments socials, partits, sindicats, etc. Les marxes de torxes nocturnes no mixtes (i les capçaleres exclusivament per a dones, lesbianes i trans) han generat no poca incomprensió per part d’un sector dels homes. Tampoc ha estat una raresa, avui, veure homes cridant més que ningú, sostenint una pancarta o publicant articles d’opinió a premsa. Malgrat tot, el procés habitual acostuma a ser el d’entendre els motius i acabar defensant l’espai no mixte, amb el pas del temps.

No cal, doncs, elevar l’anècdota a categoria. Avui ha estat, bàsicament, la demostració que el feminisme és ara mateix el moviment social amb més capacitat mobilitzadora. I capacitat d’entusiasmar.