L’espectacular creixement urbà dels darrers dos segles s’ha fet bàsicament a costa de zones agrícoles i forestals que dominaven el pla de Barcelona, i el verd sovint ha quedat relegat a la mínima expressió. L’exemple més característic del predomini dels blocs de pisos i l’asfalt segueix sent l’Eixample. Els carrers tenen arbrat, però amb prou feines s’hi pot aconseguir fugir del tràfec urbà, tret que es busqui refugi en algun interior d’illa, un parc limítrof –el Joan Miró o el de l’Estació del Nord– i en algun carrer poc transitat, com Enric Granados. Malgrat la manca de verd, afavorida per l’afany especulatiu que ha mogut el desenvolupament de la ciutat, els inicis dels parcs públics es remunten al segle XIX, quan Barcelona encara no s’havia annexionat els pobles del voltant, com ara Gràcia, Sant Andreu o Sarrià.

Avui dia la ciutat té 1.167 hectàrees de superfície verda –Collserola i jardins privats a banda–, segons les darreres dades del 2019. Són 7,06 m2 per habitant, amb diferències molt notables en funció d’on es viu: a l’Eixample només tenen 2,01 m2/hab, mentre que a Sants-Montjuïc s’eleven a 17,58 m2/hab, gràcies a Montjuïc.

El primer parc públic, el Jardí del General, es va crear el 1816 al davant d’on ara hi ha l’Estació de França. Va arribar a tenir mitja hectàrea, però va desaparèixer el 1862, poc abans que la ciutat guanyés els terrenys de la Ciutadella per fer-hi el parc projectat el 1872 amb 30 hectàrees, i que va suposar el tret de sortida de l’expansió del verd urbà. En el projecte, que va presentar el mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre, deia que "los jardines son a la ciudad lo que los pulmones al cuerpo humano", fent al·lusió a la mateixa necessitat present d’espais per agafar aire enmig del dens teixit urbà. El geògraf Vicenç Casals, bon coneixedor del verd barceloní, identifica dos grans moments en el seu creixement: entre la segona dècada del segle XX i la Guerra Civil, sota la batuta de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, que va ser deixeble de Forestier –"és quan es crea el sistema bàsic de parcs de la ciutat", detalla Casals–, i al voltant dels Jocs Olímpics del 1992.

Hi ha els que s’han creat o modificat aprofitant grans transformacions de la ciutat, com la Ciutadella, que es va transformar per acollir l’Exposició Universal del 1888; diversos de Montjuïc amb l’Exposició del 1929; i espais d’aquesta muntanya, del front marítim i d’altres indrets amb els Jocs Olímpics del 1992. Casals també destaca de les primeres èpoques la part històrica del parc del Guinardó.

Altres també municipals no existirien sense sonades reivindicacions veïnals, moltes d’elles iniciades a les acaballes del franquisme, durant el qual poc es va fer en aquest àmbit. Els parcs de La Pegaso (1986), al barri de la Sagrera, i de l’Espanya Industrial (1985), a cavall entre Sants i Hostafrancs, se situen en l’espai que van deixar antigues factories, i avui acollirien blocs de pisos si no s’haguessin mobilitzat els veïns. A l’Espanya Industrial, un diputat provincial, José Matías de España, pretenia fer-hi 10.000 pisos, però la pressió veïnal va forçar l’Ajuntament a comprar el solar i només es van fer dos blocs. D’uns terrenys que eren d’Aigües de Barcelona el veïnat va aconseguir que naixés el parc de les Aigües (1978), al Baix Guinardó; d’uns tallers de Renfe abandonats, el parc del Clot (1986). Les protestes també van contribuir a tancar l’escorxador municipal –que va ser traslladat a Mercabarna– i que es convertís en el parc de Joan Miró (1983) a la Nova Esquerra de l’Eixample.

N’hi ha que procedeixen d’antigues finques de la burgesia, com un cas ben singular que porta cua: els jardins i la casa de Muñoz Ramonet al número 282 del carrer Muntaner. És l’Ajuntament qui ha estat al capdavant de la seva reivindicació i no la ciutadania. Quan va morir el 1991, el poderós industrial Julio Muñoz Ramonet va deixar la finca al Consistori, que no hi va poder entrar fins al 2013, després d’un llarg procés judicial. El serial segueix viu per les obres d’art que no eren a la casa i que, malgrat ser per al municipi, les filles s’han negat a lliurar. Als parcs també es poden palpar altres passatges del passat, com el Park Güell, que és Patrimoni de la Humanitat, i on ara amb el Carnet de Biblioteques no es paga entrada. Gaudí va dissenyar-lo per acollir una urbanització de famílies benestants que no va prosperar. Menys conegut és que ja des dels ibers s’utilitzava aquest indret per extreure’n ferro. Com a testimoni queden algunes vetes visibles i forats tapats de galeries.

Entre les darreres inauguracions hi ha els jardins del Doctor Pla i Armengol, a tocar del nou hospital de Sant Pau, i que tenen un balcó sobre la ciutat; i el parc d’Antoni Santiburcio, a les antigues casernes de Sant Andreu, amb unes fonts lluminoses. Encara està a mitges el gran parc que deixarà la transformació de la plaça de les Glòries, el parc de Can Batlló, i també falta el corredor de la Sagrera, l’últim gran espai verd que queda per fer. La presidenta de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (FAVB), Ana Menéndez, recorda també que a Montjuïc hi ha un pla per "renaturalitzar" la muntanya, cosa que veu encara més justificada ara que amb la pandèmia l’han redescobert molts veïns. "El pla està aprovat per treure milers de metres d’asfalt, i encara no s’ha executat ni hi ha gaires plans per fer-ho", subratlla.

Menéndez es queixa que la ràtio de verd per habitant és "ridícula", i Casals també considera que la ciutat "continua sent deficitària" en espais verds. "Barcelona és molt densa, els processos especulatius han contribuït a densificar-la, i els Jocs i els anys posteriors no ho han revertit", lamenta. L’objectiu municipal, que es recull al Pla Clima 2018-30, és incrementar el verd urbà en 160 hectàrees, elevant així fins als 8 m2 –un més– la superfície verda per habitant. Queda lluny de l’arxireproduïda recomanació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) de tenir entre 10 i 15 m2/hab –a vegades se cita 9 m2/hab–, però a l’Ajuntament dubten de la seva veracitat, ja que, malgrat tots els esforços per saber-ne l’origen, mai ho han aconseguit verificar.

En tot cas, Montse Rivero, que és l’adjunta a la gerència municipal de Medi Ambient, explica que prioritzen acostar el verd a tots els veïns amb múltiples estratègies, per exemple amb carrers més naturalitzats –com el de Cristóbal de Moura– o amb cobertes verdes en edificis. "La ciutat està gairebé acabada i el verd del futur passa per ser un verd més pròxim, sobretot perquè estarà molt més present a la via pública", explica Rivero.