Heu estat precursors a cantar en català dins del món urbà?

Sí. Nosaltres veníem d’una influència bastant gran de la P.A.W.N. Gang, ells van ser els iniciadors d’aquest moviment. Som conscients de què hem començat alguna cosa nova. Una nova era de gent més jove. La P.A.W.N. Gang són més grans, nosaltres encara tenim 20, 21 o 22 anys. Vam ser una bona influència per molta gent que ha començat a fer música. 

Però no sou el mateix que la P.A.W.N. 

No, no. Em referia a fer urban en català. Nosaltres vam agafar l’inici i el vam transformar a la nostra manera, amb la música que ens agradava, que era tot el que venia d’Amèrica, el dancehall. 

Amb quin gènere us sentiu identificats? 

Quan vam començar, tothom deia que fèiem trap, i mira que no teníem tantes cançons d’aquest estil. Ens sentim còmodes amb l’etiqueta de gènere urbà. És el que ara mateix es mou més. La majoria de clàssics que tenim no són de trap, són de reggaeton o dancehall. Ens hem anat adaptant a l’evolució que ha fet la indústria.

El trap s’associa amb missatges de droga o delinqüència, però moltes de les vostres cançons vam relacionades amb l’amor i amb el que viviu.  

No fem trap com a tal. Parlem de coses normals, del nostre dia a dia. No ens inventem res, les lletres parlen de la vida real. La gent s’hi identifica perquè són temes generals: l’amor, el desamor, la festa… Si hem arribat a tanta gent és perquè les nostres lletres reflecteixen la vida. 

El català ha estat una de les fórmules per petar-ho?

Sí, però també el castellà. 

Vosaltres mescleu català, castellà i anglès. 

La sort que hem tingut és que el projecte ha sortit de forma orgànica, també amb els idiomes. Hem arribat a tanta gent perquè no ens hem intentat focalitzar en un sol públic. Sempre hem fet el que ens ha molat i l’idioma mai ha estat alguna cosa important. El Joey canta en anglès, jo en català i altres en castellà. Mai ens ho hem pensat. 

Si hem arribat a tanta gent és perquè les nostres lletres reflecteixen la vida

D’on surt el concepte de “nena catalana”? Apareix en cançons com 'Massa Fum' o 'Nens Del Barri'. 

És molt propi. Sempre diem que hem anat per molts llocs, però que les nenes catalanes tenen alguna cosa especial. 

Fent una mica de retrospectiva, com ha evolucionat el grup?

Ningú s’hagués esperat que haguéssim fet tot el que hem fet. La sort és que mai hem buscat res, ha sortit sol de forma orgànica. Moltes vegades ni ens ho acabem de creure. És la nostra feina, abans no ho era. 

Ho viviu com una feina.

Anem cada matí a l’estudi a treballar, tenim un horari i un sistema de multes. Això és bo i a la vegada és negatiu, perquè ens ho estem prenent massa seriosament. Sempre ho havíem fet per gust i perquè ens encantava anar a l’estudi i fer música. Ara hi anem i fem de tot menys música. 

Sents que això us perjudica a l’hora de crear?

Quan volem fer música directament ja no anem a l’estudi. Agafem una casa i fem música. Veig l’estudi com un lloc de treball, on organitzem els concerts. La música ha de sortir sola. A vegades costa i per això preferim marxar a una casa a la muntanya, fer un viatge espiritual. 

Com encaixeu sis persones?

Democràcia. Fem votacions. Si un del grup no vol fer una cosa, l’intentem convèncer i normalment sempre acabem votant tots el mateix. 

Us heu trobat mai amb grans diferències?

Sí. Moltes vegades ens mengem el cap entre nosaltres. Potser un diu que no, m’agafa per banda i m’intenta convèncer perquè canviï el meu vot. És una liada, però a partir de quatre membres del grup que estiguin d’acord, ja és majoria. Tenim uns estatuts. 

Explica això dels estatuts. 

Tenim un paper on estan totes les normes que hem de complir, saber què hem de fer si passa alguna cosa. Ho hem començat a implementar ara i a veure com funciona. 

Ja no tant com a grup en sí, com ha evolucionat la vostra música des de les primeres cançons fins al disc de 'Bona Fe'?

Quan vam començar teníem 16 o 17 anys. Quan fèiem Sincero o Valentina veia la música com un joc amb els meus amics. Ara les lletres no s’assemblen gens, és una cosa més sèria i ens ho prenem més personal. 

***

Com esteu vivint aquesta nova fornada d'artistes?

Estem molt contents que s’hagi creat. No sabem si és gràcies a nosaltres o a qui, però la gent es va deixar anar més a l’hora de parlar català. 

Ho sentiu com una xarxa de companyerisme i una porta oberta a fer col·laboracions o augmenta la pressió per treure temes?

També hi ha competència, però és bona. Quan estàvem sols era més difícil estar dins l’escena, però ara ja està creada. 

Us ha donat visibilitat?

Sí, perquè abans no ens consideràvem ni de l’escena catalana ni espanyola, estàvem per allà al mig. 

Les xarxes socials han revolucionat tot el panorama. Com ho heu viscut?

Amb Sincero ho vam petar a TikTok, que abans era Musical.ly. Nosaltres activament no vam fer res, va ser el públic. 

A la gent li va agradar i va fer un trend?

Sí. Mai hem sigut molt de xarxes. El TikTok ens va enganxar una mica tard. No som de penjar 10 vídeos al dia. 

Sentiu que ara mateix ho heu de fer per poder estar on està tothom?

Fins a un cert punt sí. Tenim el Nil, que ens fa tots els vídeos i ens crea contingut per xarxes. Ell ens ajuda molt, però sí que arriba un punt en què ho has de fer tu. La gent et vol veure a tu, com ets, el teu dia a dia. 

Sempre heu estat propers a la gent, em sorprèn que us costi agafar el mòbil i mostrar-vos. 

Som artistes, ens dediquem a fer música. Però avui dia no és suficient. Als 80 o 90, feies un parell d’entrevistes a l’any, música i concerts. Ara has de ser un personatge públic. 

Com ho gestioneu això?

Alguns millors que d’altres. Pengem coses als nostres comptes individuals. No ens surt penjar alguna cosa per 31, però ho estem canviant. 

Amb en Triquell parlàvem de la fama, l’ego i de no deixar-se menjar pel personatge. Com ho porteu?

Artistes com The Tyets, Triquell o el Dami estan en una escena que no sé si realment volen estar-hi. Has de fer certes coses i nosaltres no entrem en el perfil. Perquè tampoc no volem. Quan arribes a un cert nivell et faran fer coses que no vols fer. Si dius que no, no et menjarà la fama. 

Heu sentit pressió pels likes, comentaris o escoltes a Spotify?

Els números no ens importen tant. Si una cançó ho peta, guai, però si et compares amb tothom et tornes boig. 

Quan veieu que una cançó ho peta, en busqueu una que s’assembli? 

Inconscientment sí, però no estem a l’estudi pensant en fer una altra Valentina.

 Quan arribes a un cert nivell et faran fer coses que no vols fer

Els vostres discos tenen alguna mena de concepte?

No, realment no. Hi ha artistes com Drake que s’escolten un disc vell seu i pensen en fer-ne un d’igual però amb nous temes. Podríem tenir una metodologia, però anem més a lo loco. 

Em sorprèn que tingueu estatuts i unes comissions de xarxes o de marxandatge, però a l’hora de crear sou més lliures. 

A l’hora del business s’ha d’estar més centrat. Però amb la música sempre surt millor si ens deixem portar.

Quin és el somni més gran que teniu com a grup?

Simplement viure del que fem. Voldríem fer un Palau Sant Jordi, tocar fora, sortir d’Espanya. 

Heu dit que 'Valentina' ho va petar, però 'Massa Fum' també ho ha fet a TikTok. Esteu arribant a gent que no és de Catalunya i que els hi agrada. Això obre la porta a altres escenaris. 

Les xarxes ajuden perquè ho veuen en altres països, i encara que no sàpiguen què estàs dient, els hi agrada i s’ho descarreguen. 

*Aquí pots llegir l'entrevista a 31 FAM en castellà.