“Et busco. T'estem buscant”, diu Cristobalina, diu Javier, diu María, diu Adelina… Diuen els pares, àvies, oncles dels més de 30 mil nens que van ser robats durant el franquisme i després, ja en democràcia, amb la complicitat d'hospitals i centres religiosos. Els busquen, els busquen des de fa anys sense una altra ajuda que la de la seva pròpia tasca detectivesca i la seva perseverança. Els successius governs d'Espanya es van desentendre del problema però la unió ciutadana sempre perviu i en diferents comunitats autònomes es van crear associacions de víctimes per lluitar per la justícia, guiades moltes vegades pels passos de “les seves mestres” argentines, les Mares i Àvies de Plaza de mayo.

La setmana passada a Barcelona, l'Associació SOS Bebès Robats de Catalunya, presidida per Adelina Ruiz, al costat de la Coordinadora X24 formada per associacions d'Andalusia, Madrid, Navarra, País Valencià, Catalunya i País Basc van presentar en el Col·legi de Periodistes de Catalunya una campanya ciutadana per trobar als bebès robats durant i després del franquisme -“Et busco. T'estem buscant"- inèdita fins ara a l'Estat espanyol.

Aquesta iniciativa és el resultat dels tallers liderats per la doctora argentina Carolina Escudero, basats en la comunicació resilient, l'apoderament i la filosofia Ubuntu, que significa "sóc perquè nosaltres som", d'on es recupera el seu lema per a la campanya. Amb la mirada directa a la càmera, els afectats pel robatori de nadons els parlen als seus familiars sostrets en vídeos que es poden veure a l'enllaç. ”Busco el meu germà bessó nascut el 8 de desembre de 1974 a l'Hospital Verge del Camí de Pamplona. Comencem la cerca el 2011. Ens sentim defraudats amb l'Estat Espanyol perquè no se'ns reconeix com a víctimes i això atenta contra els drets de les persones”, explica Cristobalina Moral Burgos, de 42 anys, presidenta de SOS Bebès Robats Navarra.

“El meu nom és Javier Muñoz, de SOS Bebès Robats Guipúscoa. Busco un germà nascut el 22 de setembre de 1970 i desaparegut a l'Hospital Provincial de Guipúscoa, que ve a ser avui dia Hospital Donostia. Tenim l'evidència objectiva del seu naixement, no així de la seva defunció i inhumació. A dia d'avui les institucions no col·laboren amb les nostres cerques, al contrari, neguen de forma categòrica l'existència de la trama de robatori i compra-venda de bebès. Fins i tot es realitzen tot tipus d'accions des de les mateixes per entorpir, ralentir i anul·lar el treball de les Associacions de Víctimes, perquè no arribi a bona fi l'esclariment de la veritat per tots coneguda”.

La roda de premsa de presentació de la campanya, feta al Col·legi de Periodistes. FLOR RAGUCCI

Denúncia de robatoris sistemàtics

Entre 1940 i 1990, és a dir passat el franquisme, es van robar sistemàticament nadons arreu d'Espanya. Es va tractar d'una xarxa integrada per metges, monges, infermeres i capellans, entre d'altres. Des de l'Associació SOS Bebès Robats de Catalunya s'estima que va haver-hi 30 mil nadons robats, encara que altres organitzacions sostenen que poden arriben fins als 300 mil. “En aquest país s'intenta tapar tota aquesta història fosca. No volen remoure la memòria i s'intenten fer callar les nostres veus. Exigim justícia, reparació perquè això no torni a succeir mai”, va reclamar Adelina Ruiz, presidenta de SOS Bebès Robats de Catalunya durant la presentació de la campanya.

Precisament tot el contrari a fer callar les veus i els records és el que va proposar la doctora en Psicologia Social Carolina Escudero, argentina i resident a Barcelona, en els tallers de comunicació resilient que van permetre que els familiars posessin en paraules el seu dolor i la seva cerca.

“Iniciem una cerca que es construeix a nivell individual per després fondre's en una resiliència comunitària. Estan comunicant les seves històries des d'un espai resilient perquè, després de tot, volen trobar els seus fills, germans, nebots, néts. Aquestes persones han passat per fets molt traumàtics. Algunes d'aquestes dones expliquen en els tallers que hi havia paraules que no han repetit des del dia en què li van robar al seu bebè”, explica Escudero.

La doctora argentina recorda que el fantasma del pas del temps preocupa i ocupa molts d'ells. “Hem treballat a través dels tallers l'explicar la nostra història però des d'un lloc d'apoderament. Aquest és el començament d'una cerca resilient, comunitària, de la qual esperem sorgeixin més històries. Apel·lem al fet que el nostre missatge li arribi a aquells que s'estan qüestionant la seva identitat. D'altra banda segueix una altra tasques d'aquests col·lectius en les seves demandes per la Justícia, Memòria i Reparació”, afegeix Carolina Escudero, qui agrega que la filosofia Ubuntu també va ser un pilar essencial per al treball de grup.

Un concepte clau d'Ubuntu,  que deriva del Zulu -‘umuntu, ngumuntu, ngabantu’- i significa que una persona és una persona a través d'altres persones. Aquesta idea
s'expressa a través de el ‘Sóc perquè som’ com també podria ser ‘existeixo perquè existeixes’, base del lema de la campanya llançada ara a Barcelona i del treball en xarxa que al llarg del país promouen els qui van perdre als seus familiars de forma impune, avalats per la indiferència de l'Estat.