Cada vegada més, el panorama cultural català deixa entreveure creadors que fins ara no trobaven els canals on expressar-se. És el cas dels artistes afrodescendents, la qualitat dels quals està aconseguint que rebin el reconeixement de la crítica i del públic en general. D’aquest estol destaca en particular Montserrat Anguiano, que a través dels seus quadres basats en la combinació dels colors primaris i l’ús d’altres disciplines, ha esdevingut una icona pels qui malden per donar-se a conèixer i, alhora, combatre la mirada colonial sobre la qual s’ha construït Occident des de temps pretèrits.

Viatge entre dos universos

La carrera de Montserrat Anguiano (Barcelona, 1982) es va iniciar al tombar del nou segle, quan va començar a interpretar cançons que acompanyava amb performances i projeccions dels seus quadres. "Era la manera d’explicar el que sorgia de les meves entranyes", comenta.

Aquest impuls inicial s’inspirava en les muses de l’època, entre les quals la compositora PJ Harvey, Radiohead o Thom Yorke, de qui també va extreure un llenguatge en què flueixen lletres tristes i melancòliques. "Era una noia negra en un món de blancs, raó per la qual no és estrany que les meves referents d’aleshores reflectissin el xoc cultural en què em trobava".

Anguiano va ser adoptada per una família catalana després que la seva mare, provinent de Guinea Equatorial, decidís abandonar-la al poc de néixer, d’aquí que "constantment experimenti la vivència de dos universos paral·lels".

Més endavant, i a mesura que va acceptar la seva negritud, va integrar nous matisos al seu ampli repertori, en bona part influenciada pel poeta Leopoldo María Panero, exponent d’un art que transita per la família, el pas del temps i altres temes. Segons Anguiano, l’obra de Panero l’ha estimulat a coquetejar amb la sensualitat, el sexe i la feminitat; de la mateixa manera que Charles Bukowski i Nick Cave han impregnat els seus relats d’un aire més surrealista.

Però no va ser fins al 2015, ja superada l’adolescència, quan va donar un tomb definitiu en incorporar la pintura com a principal via d’expressió. "No només purgo dimonis i fujo de les ombres que em perseguien, sinó que amb els colors primaris dono força política a cada un dels meus dibuixos".

Coctelera d’influències

En aquest itinerari cap a la maduresa i l’autoafirmació, Anguiano va viure un altre episodi que va ajudar-la a apuntalar la seva obra: l’any 2017, de viatge al seu país d’origen, va quedar fascinada per les tonalitats roses, blaves, turqueses i grogues en què es pinten la façana de les cases. Una varietat cromàtica que, sumat a la influència que rep de Gustav Klimt, Schiele, Modigliani, Kahlo, Lempicka i altres artistes, li ha permès definir un estil que, sota formes abstractes elaborades amb els colors primaris, retrata en blanc i negre aquelles activistes que han marcat la història de la comunitat afro.

Entre altres, retrata Josephine Baker, Sojouner Truth, Angela Davis, Rosa Parks, Marsha P. Johnson, Sara Baartman, Harriet Tubman, Lucía Mbomio o Bisila Bokoko. Un estol de dones de les quals 27 es podem trobar encara estampades a l’exposició Dona, Mujer, Woman que Anguiano ha realitzat amb l’artista gràfic Rubén Antón i que encara volta per Catalunya. "Sempre he recorregut a dones que s’han distingit per la seva exemplaritat social i de les quals vull que la meva filla pugui emmirallar-se", indica.

D’aquesta manera és com l’obra d’Anguiano s’ha modulat amb el temps, sempre acompanyada d’altres llenguatges com el mural, l’escultura, l’àudio o les performances. Prova d’això és, per exemple, l’art corporal, que seguint la línia de colors i significats poètics, converteix el cos nu femení en el llenç perfecte. "Mostro com l’art esdevé una eina holística on afloren totes les emocions prohibides". Sense oblidar el projecte amb els fotoperiodistes Jordi Ótix i Pere Josep Montiel o la publicació del seu primer llibre de poemes.

A través d’aquestes i altres creacions, l’artista i comunicadora afrocatalana estableix un diàleg en què tots els colors i tonalitats tenen llum, conscient que "busco transmetre esperança sense defugir el conflicte social, racial i estructural que patim i del qual, més que mai, és necessari parlar".

Cap a l’artista total

En aquests moments, Anguiano continua transitant entre l’art plàstic i un registre cada vegada més conceptual i multidisciplinari, on els aires minimalistes es fusionen amb les noves tendències. "Estic evolucionant cap a un lloc que integrarà des de la memòria històrica fins a la denúncia de la desigualtat, passant pel desig de construir una societat més justa".

El seu objectiu és que, més enllà d’esdevenir un recurs íntim i terapèutic, les seves pintures facin pedagogia amb vista a trencar l’estereotip arcaic que encara existeix sobre la dona negra. "A través de l’art podem decolonitzar les nostres ments i evitar que, fruit de la pressió social, moltes s’emblanquinin la pell o s’allisin el cabell per homologar-se en el món occidental, sense adonar-se que així es castiguen i posen en perill la seva salut".

És per això que aposta per visualitzar una Àfrica que, segons insisteix, està plena de saviesa, cultura i coneixement, tal com rebela el moviment d’afrocatalans que avui comença a ser conegut. "Gent com les Periferias Cimarronas, el grup The Sey Sisters, l’actor Luiz Felipe, la productora Isabel Lola i altres professionals de l’escena cinematogràfica estan empoderant-se i aportant coses molt interessants".

En aquest sentit, l’eclosió de Montserrat Anguiano com a artista total ha contribuït a treure de la penombra un retaule de creadors que, des de llenguatges i posicions ben diverses, conviden el públic a ampliar l’esperit crític i decolonitzar el pensament hegemònic.

Aquest estiu, i després de conduir un espai a TV3 i tancar el cicle cultural Les ménage a trois, l’artista afrocatalana exposarà el seu treball inconfusible al Misonny Art Festival, però també en altres intervencions a sales d’art o en places públiques, demostrant que la igualtat social, de gènere i el respecte per les identitats formen part de la mateixa lluita pels drets humans.