La cosa pintava revolucionària. Vostès creuen que tot el que passa per aquí és diletant, frívol i amb canapès i resulta que la cosa aquesta setmana pintava revolucionària fins i tot a Casa Amèrica de Catalunya. Sí.

Jo ja m'ensumava alguna cosa, perquè havia d'anar a una presentació d'un llibre del poeta argentí i premi Cervantes Juan Gelman, però m'ho va confirmar el fet que tot just arribar em vaig trobar amb una exposició dedicada a Simón Bolívar. Així no hi ha qui frivolitzi. Immediatament vaig pensar en Hugo Chávez i en el periodista Antonio Baños, ves quina cosa, però per sort hi havia el director de la casa, Antoni Traveria, per centrar-nos a tots i dirigir l'acte. 'Primer farem una petita presentació amb Alejandro García Schnetzer, després m'agradaria que parlessin vostès amb el Juan. Això sí, en intervencions curtes'. Com es nota que reconeix el públic, majoritàriament argentí.

Només uns nois argentins van a una trobada amb un escriptor de 80 anys

Ah, sí, perquè la xerrada estava plena. I d'argentins. Que com ho sé? Ah, això se sap. Per començar, tinc a prop uns quants adolescents amb samarretes de Divididos, el grup de Ricardo Mollo. Només uns adolescents argentins van a una xerrada d'un poeta de vuitanta anys. I al meu costat tinc un senyor que recita 'la encontré una noche en un gotán'. Gotán és tango en lunfardo, que és el llenguatge popular del tango. Una que és culta.

També parlen del recital que va fer Gelman amb el bandoneonista Rodolfo Mederos el dimarts anterior, una experiència bella i intensa que esperen, amb una mica de sort, que els porti a Buenos Aires. I llavors comença la presentació, i parla Alejandro García Schnetzer, editor del llibre Bajo la lluvia ajena. Mostren algunes de les il·lustracions de Carlos Alonso, intenses i segons com descarnades, i m'adono que és el mateix autor d'un quadre que parla de la dictadura militar que hi ha en una de les parets del saló.

A punt d'anar a l'Equador

Gelman escolta, però no està disposat a fer de poeta tremendista

Llavors parla Juan Gelman i tot canvia. Té una veu estranya, que surt d'una part molt profunda de la seva caixa toràcica, profunda, fosca, densa. És una veu que demana silencis i imposa respecte. El públic emmudeix i es parla de la desaparició del seu fill, de la seva nora. De la recuperació de la seva néta Macarena. Però Gelman sap que no hi ha res que alleugi un argentí com l'humor, i tot sembla tens, especialment perquè s'acaba d'anunciar que uns militars han pres l'aeroport de Quito i ell ha de viatjar a l'Equador l'endemà al matí per declarar a la Cort Interamericana de Drets Humans. 'Em sembla una mica exagerat, si volien que no hi anés només m'ho havien de demanar', enuncia tot fent broma.

Amb aquesta sobtada entrada de l'actualitat política comencen les intervencions del públic. I aquí és on la cosa es revoluciona de veritat. Està comprovat que, en qualsevol acte en què donis el micròfon a algú, l'aire canvia i les ones s'expandeixen. I en aquest cas li va tocar a Gelman lluitar amb això. Una amable professora d'educació infantil explica a l'escriptor que, per atraure els nens a la poesia, els diu que ha vingut a veure 'un senyor que és del mateix país que Messi'. Un dels nois de les samarretes de Divididos li confessa que escriu poesia 'com a reconstrucció de la memòria heretada' dels seus pares i li demana consell per no embussar-se en la creació. Un senyor s'aixeca i aprofita per queixar-se que els joves redacten molt malament i que fa uns anys va fer en un curs d'anglès a Brighton la relació entre els dos enunciats s'estableix així, tal com queda transcrit. I a tot això Gelman escolta. I segueix escoltant.

Al cap d'una estona li pregunten de què es nodreix per escriure i contesta que 'd'un excel·lent menjar mexicà'. El públic demana explicacions, profunditat, la revelació de les muses. Però ell repeteix: de menjar mexicà. El mateix passa quan algú vol parlar de haikus. 'Estan bé, però alguns es fan una mica llargs'.

Aquí em queda clara la naturalesa revolucionària de l'acte: si el públic vol fer psicoteràpia, Gelman escolta. Però no està disposat a transformar-se en un poeta tremendista per a l'ocasió.

I com que la cosa pinta tremenda, al final l'autor no se'n va poder anar a Quito l'endemà. Es veu que l'aeroport equatorià estava bastant concorregut aquesta setmana. Prenguin-ne nota, per si els toca parlar d'actualitat revolucionària amb algú.