Mare de Déu senyor, quin cap de setmana ens espera. Dissabte enuig nacional, diumenge joia estatal. Un sàbat de contricció, queixa i plors contra la Sepharad desagraïda i un dia del Senyor ple d’exaltació, al·leluia i glòries. Un no sap si anar-hi o no. Si ha treure pit o estar capcot. No sap si agafar-la de sangria o d’aromes de Montserrat, francament. Si el divorci entre Espanya i el país ha de ser llarg i inevitable com apuntava aquesta capçalera diumenge passat, la lluita pel carinyo serà l’eix de la negociació. Estem aquests dies sota allò que en Fernández Porta ha definit com una superproducció dels afectes. La mama Espanya és un país que no té discurs, només eslògan. Catalunya tampoc té discurs, té rotllo. Espanya és només cultura pop i aquí maldem per arribar a l’alta cultura mitjançant la costura i la cullera. Mentre a casa nostra ens enredem en debats hermenèutics i poca-soltes sobre la senyera, Espanya ha abolit qualsevol discussió i ha imposat directament la dialèctica de l’adhesió i el desacatament. Catalunya se’ns mostra complexa, multiforme i amb afició cap al garbuix. Terra plena de sociates afamats de federalisme i de convergents indigestos amb el sobiranisme. Espanya és festiva com els sanfermines, estripada com Telecinco, optimista com ZP i orgullosa com la portada del Marca. Catalunya és irònica com Polònia, seriota com Rosell i plena de dubtes com anar a caçar bolets amb la direcció del PSC.

Sota el crit de “Por la Esteban, La Roja y la Constitución” Espanya està bastint un discurs propi, ferreny i castanyoler que no vol saber res de les dèries dels cagadubtes catalans mentre iniciem l’èxode sentimental, expulsats d’aquest Egipte cañí. A qui estimes més, al papa o a la mama? Cigrons o esferificació de ceps? Futbol o semiòtica? Mar o muntanya? Venes tallades o llagues?