Estem en uns moments especialment delicats. Tant socialment com políticament. Darrere el debat plantejat pel moviment del 15-M i les mobilitzacions posteriors, trobem tant la voluntat de reforçar i fer més viva una democràcia que, com diuen alguns cartells, “ens agrades, però et trobem una mica absent”, com la preocupació pel que suposaran les retallades previstes en les polítiques de benestar. La proposta de plantejar una consulta popular sobre el projecte de la llei òmnibus, més enllà que sigui factible o no, el que fa és connectar amb encert les dues coses. ¿És acceptable que qui ha guanyat les eleccions i governa vulgui, sense cap preavís explícit en el seu programa, modificar d’una tacada 80 lleis anteriors, tot alterant profundament certs acords i compromisos previs? Altres comentaris semblants podríem fer sobre la seva significació concreta en termes d’assistència sanitària, cobertura de l’ensenyament públic i retallada en prestacions socials que trobem dins del projecte de pressupostos. El que crec que hi ha en l’ampli suport popular a la moguda del 15-M és un crit d’atenció sobre el fet que no val guanyar unes eleccions parlant de recuperar la il·lusió, transportar el timó de l’avi al despatx de Presidència i prometre un pacte fiscal, i després fer saber que, per culpa dels que manaven abans, ara tothom (?) s’haurà d’estrènyer el cinturó i perdre greix. Segurament caldria tenir en compte qui té més greix, i quants forats li queden a cadascú al cinturó per poder estrènyer.

El conseller d’Economia, en el debat inicial sobre pressupostos, va assegurar que podíem estar tranquils i que l’Estat de benestar no estava en perill. Però com bé sabem, la percepció de risc és subjectiva i les xifres de delictes d’Interior no acostumen a coincidir amb l’enquesta de victimització, com tampoc coincideixen les xifres d’atur registrat o l’Enquesta de Població Activa. No cal ser gaire llest per saber que qualsevol polític faria bé de fiar-se més, en aquests casos, de les enquestes que no de les xifres.

Però, què tenim? Doncs tenim un projecte de pressupostos que preveu reduir la despesa en polítiques socials a l’entorn del 5%, que si ho compares amb la clatellada a Territori i Sostenibilitat sembla poc, però si ho mires des del detall dels efectes sobre cada col·lectiu i persona, la cosa canvia. En efecte, la reducció de greix sembla afectar més aquells que tenen poc greix per perdre. Segons les anàlisis de la Taula del Tercer Sector, queden sense efecte la universalitat de l’ajuda per infants a càrrec i tot queda subordinat a la renda. Es diu que només podran optar-hi les famílies amb ingressos inferiors a 8.000 euros anuals, fet que posa el llindar molt avall. En habitatge, tema clau en les dinàmiques d’exclusió, es redueixen, modifiquen o suprimeixen bona part dels ajuts al lloguer i als habitatges d’inclusió. Els ajuts a desnonaments preveuen beneficiar 3.000 famílies. I la gent afectada per la gran quantitat de desnonaments previstos, què faran? L’anomenada renda mínima d’inserció incrementa la seva dotació, però endureix les condicions d’entrada i permanència. I en tots aquests temes, a la pràctica, es fa molt més difícil l’accés als que portin poc temps a Catalunya, aplicant a la pràctica la dita, cada cop més present a Europa, de “primer els de casa”.

Si ens aturem en l’anomenada llei òmnibus, la lògica és la mateixa, però aquest cop amb un èmfasi en tot allò que afavoreixi la iniciativa privada. No sembla que en cap cas existeixi una alternativa diferent a l’estatalització o la mercantilització. No es consideren hipòtesis d’economia social i solidària, que anirien en la línia de connectar polítiques socials amb generació de llocs de treball, entenent aquestes polítiques més com a inversió social que no pas com a simple despesa social. Però en la llei òmnibus l’extensió i dimensió dels canvis és també gran. En l’informe coordinat per la Confavc, s’esmenten temes com ara l’eliminació de controls democràtics per a la supressió de consells consultius; els retrocessos significatius en temes ambientals (cap de Creus, accés de motos...); l’afavoriment d’empreses de seguretat; la reducció de reserves de sòl per a habitatge protegit o de les garanties amb relació a apartaments turístics, i un conjunt de limitacions a l’accés de prestacions als immigrants amb poc temps de residència. Els canvis profunds en els acords socials de convivència exigeixen mecanismes reforçats de legitimitat. Això és el que està en joc, i val per a governs de tota mena de colors. La demanda de reforç democràtic del 15-M va en aquesta línia.