És i no és un fenomen nou. Però sí que té una nova denominació, i forma part del debat polític i de la polèmica als mitjans a Catalunya en els darrers mesos. Parlem del que s'ha batejat com a "nova dreta independentista", una denominació que ja ha fet fortuna, i que estaria encapçalada per una sèrie d'articulistes en l'òrbita del PDECat, però no necessàriament d'obediència a la formació hereva de Convergència. I que, amb els matisos necessaris, tenen una sèrie de trets característics, segons expliquen els analistes consultats.

"Extrem liberalisme", "políticament incorrectes", "dreta extrema" que "vol influir sobre aquells que tenen poder de decisió política", o "feixisme independentista". Així parlen d'aquest fenomen analistes com els politòlegs Joan Subirats i Gabriel Colomé, o l'antropòleg Manuel Delgado. Mentre que, per part dels al·ludits, el filòsof i articulista Bernat Dedéu veu en tot l'enrenou al voltant d'aquest grup un intent de "radicalitzar-nos", i d'"apartar-nos del debat".

"Ressonàncies de l''alt right'"

La nova denominació de "nova dreta independentista" -i la polèmica als mitjans- la va iniciar a finals de febrer un article de Roger Palà a Crític, en què teoritzava que, a partir del concepte d'"independentisme transversal" elaborat per CDC durant els anys del tripartit, i amb "ressonàncies de l'alt-right nord-americana", s'ha anat creant un "un espai polític que va més enllà dels partits polítics clàssics de la dreta catalana", que busca "donar una imatge de moviment popular", i que "té un odi gairebé ancestral a l’esquerra progressista d’arrel barcelonina".

Només 15 dies després, un altre article, aquest cop de Cristian Segura, a El País, incidia en el mateix concepte, i parlava de sectors radicals de la dreta i del liberalisme nacionalista", que comparteixen "maneres agressives de comunicar-se", i que vinculava a un passat comú a la liberal Fundació Catalunya Oberta. També hi posava noms i cognoms, citant, entre d'altres, periodistes i columnistes com Bernat Dedéu Enric Vila, Vicent Sanchis o Francesc Puigpelat, entre d'altres.

"Hi ha un sector d'opinió, que escriu i que intervé en els debats, que connecta amb una opció política libertarian d'arrel nord-americana, d'extrem liberalisme", creu el catedràtic en Ciències Polítiques Joan Subirats. "És gent llegida, amb una connexió internacional i que sap de què van les coses al món; són gent cultivada i viatjada, i que coneix la tradició política dels EUA", afegeix, a tall de descripció d'aquest grup.

"Dreta extrema" amb elements del Tea Party

També hi veu una connexió nord-americana el professor de la UB i exdirector del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat Gabriel Colomé, però una connexió més identificable. "Em recorda molt els moviments que van donar lloc a la nova Majoria Moral de New Gingrich, a la reacció a la victòria de Barack Obama amb el Tea Party, o fins i tot al que representa ara Donald Trump", relata. Els situa "en l'espai més conservador de l'independentisme, que no està ocupat per cap partit", i no dubta a qualificar-los de "dreta extrema".

Més lluny encara va l'antropòleg Manuel Delgado, que nega que es pugui parlar de "dreta independentista", i afirma directament que es tracta de "feixisme independentista". "Sempre hem partit de l'imaginari que la dreta és diferent a Catalunya i a Espanya, i no és cert: les premisses d'un cert patriotisme essencialista són iguals a a Catalunya i a Espanya", assegura.

Delgado també es nega a parlar d'un fenomen nou. "No estem parlant d'un accident meteorològic, estem parlant d'un element consubstancial al llarg de tota la historia del catalanisme. I, quan parlo de feixisme, no ho faig en sentit despectiu, com un qualificatiu que s'adreça automàticament a l'adversari, sinó en el sentit històric i literal de la paraula. En el sentit de gent com Dencàs o els germans Badia, i aquests en serien els hereus", creu Delgado.

El contrapregó de Toni Albà va mostrar la fixació de cert espai contra els Comuns. EFE

Prop i lluny de Convergència

Molt més matisos hi veu Subirats. "És una posició difícil de situar en l'eix esquerra-dreta tradicional, perquè per una banda és anticonservadora i s'oposa a la dreta tradicional, i per l'altra també és anti-esquerra", opina. Tampoc veu senzill situar-los en el mapa polític tradicional. En tot cas, considera que "si els haguéssim de situar en algun espai, seria en les cendres que està deixant CiU". Però de forma crítica, perquè "els és molt fàcil renegar dels seus avantpassats, perquè no hi tenen res a veure". Amb la precisió que "tampoc no els agraden els altres independentistes de la CUP i d'ERC".

Sigui o no un fenomen nou, el que sí s'ha percebut com a novetat és l'aparició d'un discurs inequívocament independentista des de la dreta, quan, històricament, l'esquerra -"l'esquerra marxista", puntualitza Delgado- sempre havia estat hegemònica en l'independentisme. Subirats ho explica justament per la inspiració libertarian d'aquest corrent. "Creuen que un factor de trencament en la seva línia ideològica és justament trencar amb un estat, Espanya, que tradicionalment ha estat jeràrquic, patriarcalista, i que ha tendit a fer negocis aprofitant-se de l'aparell estatal, i no sobre la base de l'esforç individual", interpreta.

En la mateixa línia, apunta que "la independència significa un trencament molt fort, no només amb l'Estat, sinó amb una tradició del catalanisme benpensant de la dreta catalana". En aquest sentit, creu que "aquest independentisme trencador des de posicions no d'esquerra vol anar més enllà de la lògica benevolent i de 'peix al cove' que tradicionalment, des de Cambó i la Mancomunitat fins al pujolisme, ha volgut més que res modernitzar l'Estat, però participant-hi.

"És una novetat perquè sempre hem visualitzat l'independentisme en espai de radicalitat més d'esquerra que no de dreta", explica Colomé. Que afegeix, "la CDC reconvertida en PDECat, ha deixat orfe un espai molt important, perquè en comptes d'esdevenir un gran partit conservador s'ha mogut cap a l'esquerra per competir en l'espai d'ERC".

La tradició "feixistitzant" de cert independentisme

Lleugerament diferent ho veu Delgado, que insisteix que, tot i que l'hegemonia de l'espai independentista sempre havia estat a l'esquerra, a la vegada hi ha hagut "altres grupuscles d'arrel feixistitzant italiana". Delgado opina que, dins de l'independentisme, "sempre ha existit aquesta dreta carregada d'essencialisme, que creu que existeix una ànima catalana que pot ser contornejada de forma clara, i que permet situar la població en funció del seu grau d'adscripció a una naturalesa primigènia de la catalanitat". I creu que, si no s'ha manifestat suficientment fins ara, és perquè "ha estat dissimulada per les condicions que va imposar el franquisme", i que "quan desapareguin les condicions de submissió a l'Estat espanyol, desapareixeran les caretes i ens haurem de veure les cares".

"Hi ha una espècie de treva entre tots els que creiem en el projecte d'emancipació nacional", afegeix Delgado. Que remarca que "amb la independència, aquestes contradiccions apareixeran d'una forma inequívoca". "La idea que som un sol poble és certa, però no ens enganyem: la societat catalana està tan dividida com qualsevol altra, i també tenim els nostres Trumps i els nostres Le Pen", conclou.

També hi ha acord que aquest corrent està bàsicament format per intel·lectuals amb presència als mitjans, més que no per polítics. "No els serveix tenir un partit, és molt més important fixar el full de ruta i l'agenda dels partits", afirma Colomé. "Per això és molt útil per a ells ser opinadors i tenir presència als mitjans, perquè el seu objectiu claríssim és influir sobre aquells que tenen poder de decisió política", afegeix. Hi coincideix Subirats. "No veig que hi hagi un polític que encarni gaire aquest sector", explica. I només veu una remota possibilitat que aquest corrent "pugui acabar reconfigurant-se en un partit si el procés segueix patint els entrebancs que està patint, i tenint en compte la recomposició que hi haurà d'haver en l'espai que està deixant lliure Convergència".

Els Comuns, el blanc preferit

Igualment és òbvia una certa fixació d'aquest corrent amb l'espai dels Comuns, que han fet blanc predilecte de les seves crítiques. Colomé ho explica des d'una òptica de dinàmica de partits. Del 2010 al 2014, l'objectiu va ser destruir l'espai del PSC. Un cop aconseguit aquest objectiu -en part per les contradiccions del propi PSC-, sorgeix un moviment imprevist, els Comuns, que remou l'espai d'esquerres i es menja l'antic espai dels socialistes, i esdevé el nou objectiu", relata.

Subirats, en canvi, hi veu una explicació més ideològica. Explica que, al igual que aquesta "nova dreta independentista", també els Comuns "representen un cert trencament de les tradicions estatalistes, jeràrquiques i patriarcals provinents del segle XX". Però que, mentre les posicions dels Comuns "estan situades en una lògica de col·lectivisme cívic", les d'aquest corrent apunten a l'extrem liberalisme". "Aquest grup dóna per superada la contradicció amb les tradicions del segle XX i, per tant, el seu principal oponent són aquells que volen renovar una idea del que és comú que és contradictòria amb la seva idea renovada del que és individual", considera. "Són un mirall mutu, d'alguna manera", conclou.

Un altre tret característic d'aquesta "nova dreta independentista" -que admeten fins i tot els al·ludits- és la seva agressivitat verbal, no gaire habitual en la tradició de l'opinió publicada a Catalunya. "Pretenen ser trencadors i políticament incorrectes", explica Subirats. "Això els situa en una posició contracorrent i reforça el seu caràcter 'rebel'", considera, per concloure que aquesta agressivitat "forma part de la seva vestimenta". Més crític és Colomé, que reflexiona que "no és tan important la seva virulència verbal, sinó com utilitzen mecanismes de destrucció de l'adversari, per desacreditar-lo i expulsar-lo de l'espai d'opinió". I que opina que "volen constituir el seu corpus com un cànon, de forma que qui no hi estigui a favor hi està en contra, perquè no volen un debat d'idees, volen imposar les seves".

Dedéu es defensa contraatacant

Justament el mateix, però amb els papers canviats, opina qui probablement ha sortit més a la llum quan s'ha parlat de "nova dreta independentista", Bernat Dedéu, que opina que els articles que parlen d'aquest fenomen responen a l'objectiu "d'aïllar una certa gent que podem estar destacant als mitjans, contraposant-nos al que representa que és un independentisme progressista i més inclusiu". "Utilitzen la tàctica d'agrupar-nos amb gent moralment execrable com seria Donald Trump", critica. I sospita que "l'operació consisteix a situar-nos en una tessitura radical per buscar una ideologia independentista d'esquerres i moderada, que inclogui sectors d'ERC i els Comuns, per plantejar una nova majoria d'esquerra autonomista pseudo-independentista si fracassa el procés".

Dedéu també creu que "hi ha una tírria des de certs moviments d'esquerra a acceptar que la dreta o el centre-dreta encapçali la ruptura". Afegeix que "una de les coses interessants del moviment cívic català és que no reivindica cap ideologia", i que, des d'aquesta mateixa esquerra, hi ha "un intent de radicalitzar una sèrie de gent per apartar-la del debat". 

Pel que fa a la seva -inqüestionable- agressivitat verbal, Dedéu no la nega, sinó que la reivindica. Explica que, a Catalunya, "durant molt de temps ha estat habitual que la gent no digui el que pensa", i que, en canvi, ara "hi ha una sèrie d'escriptors, com Enric Vila, Jordi Graupera o jo mateix que escrivim desacomplexadament, i això, que hauria de ser celebrat, és en canvi motiu d'escarni". I conclou que "qui hauria de donar explicacions és qui actua sota el vel de la correcció política i la castració en les paraules".