Público
Público

"Tal com està plantejada, l'única funció de la sostenibilitat és mantenir el sistema actual, que és insostenible"

Entrevistem el divulgador científic Andreu Escrivà que publica 'Contra la sostenibilitat', una obra que desmunta alguns dels dogmes verds que s'han generalitzat i que és una crida a actuar ja per realment reduir les emissions i evitar els pitjors efectes del canvi climàtic

2022 -El divulgador científic Andreu Escrivà.
El divulgador científic Andreu Escrivà. Cedida

A partir de capítols breus i amb la claredat que el caracteritza, el divulgador científic Andreu Escrivà (València, 1983) desmunta a Contra la sostenibilitat (en català a Sembra, en castellà a Arpa) alguns dels dogmes verds que s'han generalitzat els darrers anys. I ho fa per mostrar que seguir-los no ens fa "transitar cap a un futur desitjable", és a dir, cap a una reducció de les emissions que ens permeti evitar els pitjors efectes del canvi climàtic, sinó que fonamentalment sostenen l'actual model econòmic, basat en el creixement i en una constant demanda a l'alça de recursos i energia.

La pròpia sostenibilitat, l'economia circular, el reciclatge, la neutralitat climàtica o el cotxe elèctric són alguns dels conceptes que analitza amb mirada crítica Escrivà. L'obra també és una crida a l'acció, a actuar ja i a deixar de plantejar solucions per d'aquí unes dècades i, com a tal, fuig de la narrativa del col·lapse. Llicenciat en Ciències Ambientals, màster en Conservació d'Ecosistemes i doctor en Biodiversitat, prèviament ha publicat Encara no és tard: claus per a entendre i aturar el canvi climàtic (Bromera, 2017) i I ara jo què faig? Com vèncer la culpa climàtica i passar a l'acció (Sembra, 2021).

Escrius que la " sostenibilitat és una enganyifa dialèctica tremendament efectiva". Per què?

És una enganyifa perquè ens fa pensar que anem pel bon camí, quan en realitat no ho estem fent. Ens dona la sensació d'estar movent-nos i transitar cap a un futur desitjable, quan el que fa la sostenibilitat és tractar de mantenir el sistema actual i, per tant, és estàtica, no ens movem. Tal com està plantejada ara la seva única funció és mantenir el sistema actual, que és inherentment insostenible, desigual i perjudicial per a la major part de la gent. Però a la vegada és molt efectiva, la paraula sona bé, la pots posar a una etiqueta de gairebé qualsevol producte. En certa manera, et fa pensar que col·labores a salvar el planeta i que si compres un cotxe sostenible, vius a una casa sostenible, esmorzes llet d'un bric sostenible o compres roba sostenible, quin problema hi ha? Per això és tan efectiva.

És un concepte que s'ha buidat de contingut?

Completament. També és cert que després hi ha el que la gent entén per sostenibilitat i potser allà hi ha intencions molt bones. La gent no fa mal a propòsit, té vides precàries, amb poc de temps, pocs diners i les decisions estructurals ja estan preses. Si el que t'estan dient és que el sostenible és comprar-se un cotxe elèctric i no t'estan facilitant el transport públic o una ciutat ciclabe, doncs al final te l'acabaràs comprant, perquè estructuralment t'han conduït cap això.

Crec que sostenibilitat és un concepte que ja no serveix i és molt dur dir-ho. La qüestió ara és no buscar una altra paraula, sinó parlar de conceptes, com benestar, bon viure, la prosperitat, les connexions humanes, que no estan tacats i que no es limiten a apel·lar a una elecció com a consumidors. Cal anar cap aquí. En moltes decisions de compra, quan se'ns diu sostenible el que realment se'ns vol dir és "fabricat amb un menor impacte ambiental que un producte anàleg fabricat amb el mètode habitual", i, clar, això no ho pots posar en una etiqueta. El capitalisme no renunciarà al terme sostenible i, per tant, la decisió col·lectiva ha de ser emprar una altra terminologia i, sobretot, enfocar-nos a altres qüestions per tal de no sostenir aquesta sistema de desenvolupament, sinó canviar-lo.

Segurament l'extrem màxim d'aquest paroxisme seria el concepte "creixement sostenible", cosa que és inviable en un planeta amb uns recursos finits.

Exacte. El desenvolupament sostenible sona molt bé, perquè en principi implica conjugar desenvolupament econòmic, millora de condicions socials i no afectació al medi ambient. Però, alhora, això és creixement i crec que no és el marc adequat. A veure, no s'ha de rebutjar el creixement perquè durant el darrer segle hi ha hagut una part de creixement que ha tingut un impacte positiu en la vida de la gent, però el problema és que sembla que l'única via que coneixem per produir millores en la vida de la gent és créixer i no és així.

"Hem d'abandonar el marc del creixement i treballar en el marc del bon viure o el benestar"

Podem tenir més prosperitat amb menys creixement o podem créixer en uns àmbits i no en d'altres i no basar-nos en el PIB, que és una ferramenta absolutament reduccionista que no té res a veure amb el benestar de la ciutadania. Ens estem guiant per això, quan potser podríem incorporar un altre índex que mesurés la salut, el benestar físic i ambiental, les interaccions humanes, la biodiversitat dels ecosistemes,... Necessitem trencar ja la sinonímia que tenim entre creixement i benestar, perquè no és així. Hem d'abandonar el marc del creixement i treballar en el marc del bon viure o el benestar, sobretot perquè el creixement va associat a més ús de l'energia i materials.

Al final, la conclusió és que l'actual sistema econòmic és insostenible i l'única manera de reduir les emissions i evitar els pitjors impactes del canvi climàtic és canviar de model?

Sí. Al final hi ha unes constriccions biofísiques i hi ha una necessitat de deixar de consumir tants materials i tanta energia. I, compte, que l'energia fòssil també s'acaba. Però el que m'agrada remarcar és que tot i que arribem a la conclusió que cal una reformulació profunda del capitalisme o una substitució directa del sistema, no pensem que això és una solució bàsica en què premem un botó i ja s'ha arreglat tot. No convertim el fet evident que hem de canviar el sistema econòmic en una trivialitat, perquè no per derrocar el capitalisme tot ja funcionaria bé automàticament, podria funcionar malament. Aquí la qüestió és com ho fem.

Cal buscar un marc de superació del capitalisme, des de fora i des de dins, necessitem un atac conjunt i compartit d'una part de la societat que vegi que el consum no és desitjable i això no es produirà sobtadament, de la nit a l'endemà, costarà, hi haurà renúncies i no serà una revolució clàssica. Però la qüestió fonamental és com utilitzem els recursos i quin marc mental tenim, el del creixement que és inherent al capitalisme és erroni, però ho seria també de qualsevol altre sistema que l'incorporés com a base. Però crec que arribem a la mateixa conclusió, una conclusió a la qual ja s'arribava fa 50 anys.

El problema és justament aquest, que s'han perdut dècades de temps per portar a terme mesures?

"No per derrocar el capitalisme tot ja funcionaria bé automàticament. La qüestió és com ho fem"

Al llibre pose l'article en el qual [l'economista] Joan Martínez Alier recupera una carta de Sicco Masnholt, que acabaria sent president de la Comissió Europea, en la qual aquest advoca pel decreixement i, fins i tot, parla d'alternatives que podem donar a la gent, com més oci, més cultura, més creixement espiritual. Els límits del creixement, l'informe Meadows, és del 1972, estem parlant que ja són 50 anys qüestionant el dogma del creixement amb fonaments teòrics seriosos, amb dades, des de les esferes acadèmiques, activistes i polítiques.

El que em sembla és que durant els anys 80 i 90 vam perdre per golejada davant del neoliberalisme, davant Thatcher i Reagan, i es va tancar una mica aquella sensació de redefinició, en què hi havia polítiques de redistribució fortes a Europa i als Estats Units. En aquell moment de crisi que feia repensar s'haurien pogut obrir altres camins, no va ser així. I com que no podem tornar enrere el que hem de fer és assumir que estem el 2023 i que, 50 anys més tard, hem tornat a obrir el debat i es tracta d'assumir el temps que hem perdut i intentar posar-li remei.

Nombrosos teòrics i científics plantegen que l'actual model col·lapsarà i, per tant, del que es tracta és de "col·lapsar millor" per intentar aconseguir un repartiment més just dels recursos. Aquesta és la gran batalla dels propers anys?

És una batalla important i fins i tot dins el propi ecologisme s'ha donat un moviment tectònic amb la qüestió del col·lapse. Però crec que el col·lapse és un mal marc comunicatiu i un marc massa determinista en allò social, perquè podem arribar a desprendre la idea que està tot escrit. Però no tot està escrit i el col·lapse no arribarà en dos o tres anys, no veurem això, no veurem com s'esfondra la nostra civilització ni tan sols en una o dues dècades. Estem parlant de processos molt lents i, per tant, hem de lluitar per donar-li significat al canvi i fugir del marc del col·lapse.

"La narrativa del col·lapse és molt negativa a l'hora d'incentivar l'acció transformadora"

M'he trobat que és desmotivador a més no poder. Quan vas a fer una xerrada i et ve algú molt llegit sobre aquest marc, va completament desanimat. Jo ho entenc, perquè quan un mira les dades fredes la situació és molt roïna, molt dolenta, però si incidim en eixes dades, rebutgem qualsevol possibilitat de canvi i pensem que tot està escrit, per què vas a fer res? Jo comunique per a l'acció, sigui mínima o estructural, i quan em venen i em diuen que no hi ha res a fer, doncs res, deixem que el capitalisme ens mengi vius. Em sembla una estupidesa, és com dir, ens anem morir, no hi ha res a fer, doncs res, ens fiquem a plorar i ja està. Doncs no, importa i molt el que fem durant el camí, li podem donar un sentit, una dimensió i un canvi. Això no és una història que acaba el 2100, és una història de benestar, de supervivència i, sobretot, d'un canvi social que és possible. I la narrativa del col·lapse tal com s'està efectuant és molt negativa a l'hora d'incentivar l'acció transformadora.

En el llibre desmuntes alguns dels dogmes verds apareguts les darreres dècades, tot i que per raons diverses. Comentes que la "neutralitat climàtica fa aigües per tot arreu". Què hi falla?

La primera trampa de la neutralitat climàtica és el marc temporal. Estem parlant d'assolir la neutralitat climàtica d'aquí a 20, 30 o 40 anys i això és tan absurd com si algú et diu que deixarà de fumar, però que ho farà d'aquí a 20 anys. Estem dient que el 2050 el que farem és compensar el que emetem, és a dir, que podem haver baixat molt poquet si hem pogut pujar la compensació i, a més, tenim aquella sensació de "ja farem alguna cosa". És absurd perquè necessitem baixar les emissions ara i baixar-les, no compensar-les.

"Necessitem baixar les emissions ara i no compensar-les"

Hi ha moltes empreses que s'han compromès a la neutralitat climàtica pel 2050 i en aquests anys crítics estan augmentant les emissions. És un molt mal marc temporal, però a més la implementació de la neutralitat climàtica és defectuosa i fa aigües per tots costats. En primer lloc perquè se suporta en tecnologies que no existeixen i qualsevol tecnologia que no estiga ara mateix madura per poder-la anar desplegant els propers anys no ens servirà. I ara mateix no hi ha cap tecnologia que tingui aquesta capacitat i estan fracassant tots els projectes de captura de carboni. Fracassen en el sentit que capturen alguna cosa, però gasten més energia de la que haurien de gastar per ser viables.

Confiem en energies que no sabem ni quines seran o estem amb la voluntat de plantar arbres, que sembla que ho arreglen tot. I fa poc va eixir un informe sobre la major companyia del món que ven crèdits de carboni, i deia que el 90% del que ha venut no ha servit per a res, fins i tot ha empitjorat el canvi climàtic, perquè són plantacions que s'han fet i s'han oblidat, no s'han cuidat, s'han cremat, s'han assecat, ...

2022 - Andreu Escrivà, que presenta 'Contra la sostenibilitat'.
Andreu Escrivà, que presenta 'Contra la sostenibilitat'. Cedida

També et mostres crític amb la transició cap al cotxe elèctric, amb l'argument que és la solució de la indústria, quan el que caldria és un fer canvi profund en el model de mobilitat.

Efectivament. El cotxe elèctric és un tap per a la mobilitat sostenible. El problema és que hem assimilat cotxe elèctric i mobilitat sostenible, quan el cotxe elèctric és una part petita de la mobilitat sostenible. El cotxe del futur serà elèctric, el problema és que si pensem que ja ho tenim resolt només amb un canvi del motor de combustió a un d'elèctric deixarem de reclamar transport públic o més espai públic.

A la gent li proposo l'exercici que pensi que tots els cotxes que veu al seu carrer són elèctrics, doncs tindrà els mateixos problemes per moure's en autobús, tramvia o metro, la vorera serà massa estreta per passar amb la cadira de rodes o el cotxet del nadó, li mancaran parcs infantils o espais amb arbres per donar ombra a l'estiu. El cotxe elèctric està taponant un canvi en el model de mobilitat, taponant un canvi urbà. El que cal fer és llevar-li la primacia que el cotxe privat té a la ciutat i, sobretot, parlar del vianant, que ha de ser el rei de la ciutat i els pobles, de recuperar espai públic que durant dècades han ocupat els cotxes, de la bicicleta, o del transport públic, que és molt més inclusiu i molt més social que el cotxe.

"El cotxe elèctric està taponant un canvi en el model de mobilitat"

I després, evidentment, les xarxes de Rodalies a València i a Catalunya són una vergonya i incentiven la gent a agafar el cotxe. No pot ser que anar de València a Castelló siga més car i més lent en tren que en cotxe i no pot ser que s'estiguin desmantellant els trens de mitjana distància ni línies d'autobús, s'ha de connectar amb transport públic. El vehicle privat sempre tindrà un paper, però no hem de pensar que amb el canvi del tipus de cotxe ja ho tindrem tot fet, això només és el que convé a la indústria automobilística.

I no és només que les malvades empreses ens estiguin colant el cotxe elèctric, que també, sinó que hi ha un problema institucional, el Govern espanyol quan parla de mobilitat sostenible està parlant del cotxe elèctric i ho fomenta quan li dona diners del Perte i del fons de recuperació verda. La gent entén que per ser sostenible i per fer un canvi en mobilitat s'ha de comprar un cotxe elèctric. I si et compres un cotxe elèctric i penses que ja està tot fet i no contamines, perquè reclamaràs un canvi de mobilitat? Cal anar a un canvi de mobilitat integral, a moure persones i no cotxes i, sobretot, a fer ciutats més netes i més humanes.

També entre la ciutadania estem molt arrelats al cotxe.

"Cal comunicar i transmetre que amb menys cotxes a les ciutats viurem millor"

Per això cal contrarestar el relat cotxista oferint millores, més transport públic, ficar arbres, parcs... Cal comunicar i transmetre que amb menys cotxes a les ciutats viurem millor. Totes les experiències en aquest sentit que hi ha a Europa, amb l'excepció única de Madrid, han funcionat molt i molt bé i, sobretot, no hi ha hagut una reversió. No està determinat que els cotxes hagin de ser els reis de les ciutats, el que hem fer és una transició amb alternatives, sobretot ficant el focus en el benestar i en la salut. Si ho fem així, estic segur que tindrem èxit.

El llibre és una crida a l'acció, a actuar ja. Contrasta amb el que passa en les cimeres del clima, les COP, que normalment plantegen mesures a mitjà i llarg termini.

Hi ha una percepció ciutadana molt estesa que a les COP parlen, s'adopten estratègies i acords, però que cada vegada estem pitjor. Per exemple, a nivell de temperatures el 2022 ha estat com un crit al cap de molta gent, que ha entès que el canvi climàtic és ja. S'ha vist i s'ha percebut. Les cimeres del clima han tingut un paper, s'hi ha arribat a acords importants, com l'Acord de París, i fins i tot diria que han servit per canviar la trajectòria de l'escalfament. En les cimeres de principi de segle les previsions era arribar a un escalfament de 3,5 o 4 graus i ara estem en 2,7.

En les cimeres s'han aconseguit compromisos que milloren el que teníem fa 10, 15 o 20 anys, però continuen sent insuficients i, sobretot, no són compatibles amb allò que ens diu la ciència, que és que un escalfament d'1,5 graus ja és molt perillós i a partir de 2 graus perdem la capacitat de control del sistema climàtic. I, per tant, és vital quedar-nos per sota. Hem arribat a celebrar que en la darrera COP s'incorpori la menció dels combustibles fòssils, una cosa molt evident que hauria d'estar al consens global des de fa molt de temps.

La tragèdia és que en certa mesura és la millor ferramenta que tenim i d'això només en podem sortir amb multilateralisme i posant-nos d'acord entre països, però assumint la responsabilitat històrica. Per més que emeti molt ara, la responsabilitat històrica de la Xina és de l'11% i la dels Estats Units del 25. La UE, Austràlia, Canadà o Japó tenen molta més responsabilitat que molts països emergents o tota Àfrica, que emet de l'ordre del 4-5% mundial, el mateix que el sector de l'aviació. Com és possible que li estiguem exigint el mateix?

Falta una certa pressió social en aquest àmbit, una major mobilització?

Diria que la pressió social sempre és bona i qualsevol govern en necessita per orientar-se bé. I crec que en la qüestió climàtica els anys 2018 i 2019 vam tenir una presència de l'activisme climàtic molt major de la que hi havia, gràcies a Greta Thunberg, Fridays for Future, Extinction Rebelion. Però aquesta pressió ha de ser transversal, no pots percebre que són un grup de quatre ecologistes radicals els que es preocupen d'això, sinó que li preocupa a la major part de la gent que viu en un poble o en una ciutat. Hem de veure que ens preocupa a tots, perquè ens afecta a tots.

"Mentre els governs puguin anar fent amb una mica de maquillatge verd polític continuaran igual"

És important dir que l'activisme climàtic no és únicament anar a una manifestació o tacar un quadre de sopa de tomata, sinó que és tot allò que podem fer i pensar en el dia a dia per ser capaços de manifestar que això ens importa i que és prioritari per a nosaltres. En aquests moments els governs estan veient com hi ha interès, com és una cosa que importa a la gent, però crec que encara falta més acció, més reacció i més formes de transmetre-ho. Però mentre puguin anar fent amb una mica de maquillatge verd polític, que també n'hi ha, continuaran igual. El llibre al final és una ferramenta per a què no te la colen, ja sigui una empresa o una institució dient que fan coses sostenibles quan en realitat no ho són.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?