Begoña Gómez Urzaiz (Tarragona, 1980) és periodista i escriptora. Debuta a les llibreries amb Las abandonadoras (Destino), un assaig que trena la maternitat amb la creació i la culpa a través de les històries de set dones escriptores, artistes o pensadores que van deixar els seus fills: Muriel Spark, Doris Lessing, Ingrid Bergman, Mercè Rodoreda, Maria Montessori, Gala Dalí i Joni Mitchell. Es tracta d'un text llarg i reposat on explora aquest "impuls" que considera universal, voler deixar de ser mare per una estona. L'autora també intercala capítols sobre la pròpia vivència de la maternitat i critica la doble vara de mesurar respecte els homes: "Les expectatives que hi ha sobre la maternitat no són les que hi ha sobre la paternitat. [Encara falta molt perquè ho vegin] com a una cosa pròpia i que trasbalsarà les seves vides, que afectarà les seves carreres, que s'ho creguin ells i tothom".

L'escriptora aborda el rol que ha de tenir la maternitat dins el feminisme i també una qüestió bàsica per criar com són els diners: [La precarietat] hi ha impactat de manera directíssima i també ha canviat com s'exerceix. Tant de bo resulti en una criança menys competitiva, més col·laborativa, però no sé si serà així. Estem abocats a criar sols". Precisament, el factor econòmic és el principal motiu que impulsa les mares a deixar enrere els seus fills, especialment dones del Sud global que es  veuen obligades a migrar i sobre les quals Gómez inclou un capítol tot i deslligar-ho del fil conductor del llibre: "Era important que hi fos perquè és una realitat duríssima, molt comuna, a la qual no prestem prou atenció".

Es tracta d’un tema original i molt poc tractat. Què és el que li crida l’atenció de les mares que s’han separat dels seus fills?

Pensava que segur que s'havia escrit sobre això, em semblava un tema molt obvi, però després em vaig adonar que no. En la ficció sí que hi ha alguna cosa, però poques reflexions i estudis. Aquest tema portava molt de temps obsessionant-me sense haver-me'n adonat, tant en la ficció com en la realitat. M'hi quedava encallada, era com un nus que no acabava de desfer, fins i tot des que era petita.

Per què creusque és un tema poc tractat?

M'estranya molt, i més perquè la maternitat en els últims 10 anys ha estat explorada des de tots els seus angles i amb un boom literari important, que em sembla normal perquè havia estat un tema molt negligit. Que no s'hagi tractat té segurament a veure amb aquesta por que ens genera; una mare que abandona encara és una mica un tabú. El fet que no s'hagi tractat la relació turbulenta que tenien les dones de qui parlo al llibre amb els seus fills crec que ve d'una concepció masclista de la biografia. Masclista i antiga, que respon a una voluntat de no donar importància a les coses que a mi em semblen que sí que en tenen, i ara s'està corregint una mica.

Escull les històries de set dones escriptores, artistes o pensadores que van deixar els seus fills: Muriel Spark, Doris Lessing, Ingrid Bergman, Mercè Rodoreda, Maria Montessori, Gala Dalí i Joni Mitchell. Fins a quin punt a partir de la seva experiència intenta universalitzar la vivència de la maternitat?

Era una mica la idea, perquè em sembla que és un impuls molt universal, voler deixar de ser mare per una estona. Em sembla que és comprensible i universal, i alhora a mi em costa molt d'entendre perquè no l'he tingut, tot i viure la maternitat amb tota l'angoixa contemporània generada per l'entorn i les obligacions. No comparteixo aquest impuls però tinc interès en ell, el vull explorar i vull saber perquè succeeix.

Què és el que li cridava l’atenció de la maternitat en dones artistes?

Al llibre hi ha tres fils: la maternitat amb la creació i amb la culpa. Una mena de trena que va sorgir així. Em cridava l'atenció perquè són les històries a què estic abocada, i també perquè són les que podem conèixer, en ser dones públiques. Però també dic que està clar que són una minoria, i per això també volia incloure l'últim capítol, on parlen dones que jo no considero 'abandonadores': són la majoria de dones que s'han de separar dels seus fills, que és per motius estrictament econòmics i sense que tinguin una vida que té res a veure amb la creació. Però volia explorar aquest tema, que ara s'està tractant bastant, el 'monstre de l'art'. Per exemple, [el cineasta Ingmar] Bergman va tenir cinc matrimonis i nou fills, i no es va ocupar de cap d'ells. Aquesta figura de l'artista a qui se li permeten coses a la seva vida privada que no es permeten a d'altres persones s'està explorant i s'està problematitzant. Per què permetem a aquests homes fer aquestes coses, i mai ho hem permès a les dones?

Les dones de les qui parla van deixar els seus fills i van prosseguir amb la seva carrera.

Les dones de les qui parlo al llibre van intentar seguir aquest model masculí del creador. Per això dic que la Muriel Spark va aconseguir pràcticament fer una conversió de gènere: ella va aconseguir convertir-se en escriptor i fins i tot va aconseguir una dona d'escriptor, l'accessori fantàstic per ser-ho. Algú que viu a casa teva i s'ocupa de la intendència i la vida privada mentre tu et dediques a crear. Molt poques dones inclús actualment, creadores, tenen aquest privilegi.

Un dels temes més centrals del llibre és la culpa de les mares. Ja no només per deixar els fills, sinó en el dia a dia, per qualsevol cosa: passar poc temps amb ells, delegar les cures…

La culpa és el primer que entra en tu, fins i tot abans que neixi el fill: si et fas un test que dona positiu i has begut en l'última setmana, per exemple. Encara estàs molt lluny de ser mare i la culpa ja habita en tu i no t'abandona.

Fa la sensació que tot i les dècades de feminisme, s’ha avançat poc en això. Creu que falta discurs al respecte?

Crec que durant molts anys el feminisme no s'ha ocupat del fet maternal i ho puc entendre, perquè la figura de la mare encarnava tot allò a què es volia enfrontar: la persona encarregada de la llar, de les cures, relegada a la vida domèstica i no la vida pública. Per tant, podia ser comprensible en cert moment, però ara ja no hi ha justificació. Tampoc és un retret; de fet, el feminisme s'està ocupant d'aquests temes. Però el tema de la culpa encara l'hem de conquerir perquè segueix massa lligat a la maternitat. Té a veure amb el fet de com ha evolucionat la maternitat. Parlo de la culpa lligada a la maternitat intensiva de què parla Sharon Hays, lligada al capitalisme, que s'exerceix en les classes mitjanes. [Una maternitat] molt perfeccionista, individualista, que no compta amb unes xarxes públiques, externes i en les que tothom inverteix en el seu fill perquè li surti bé.

Incloure la maternitat dins el feminismes és una qüestió que està ara molt al centre del debat. Què respon a les que en recelen perquè creuen que això fa fer un pas enrere?

El feminisme evoluciona així, igual que tot corrent ideològic: amb el diàleg. És normal que n'hi hagi, sempre que hi hagi respecte. A mi em sembla lògic que el feminisme s'ocupi del fet maternal perquè les dones seguirem sent mares. Hem de trobar la manera de ser-ho sentint-nos còmodes amb les nostres vides i la nostra militància. Jo parteixo del feminisme en aquest llibre, i a vegades sento que entro en contradiccions, i volia explorar-les. No existeix la feminista perfecta.

En certa manera, retrata la maternitat com una cursa d’obstacles per obtenir un aprovat a ulls de la societat. Per què segueix sent una qüestió tan jutjada?

Es tracta d'un tema sobre el qual tothom vol i pot opinar, com és lògic. Tothom té una experiència: almenys tothom ha estat fill. És un tema universal que ens apel·la a tots però no per això s'ha de deixar de revisar i problematitzar. Crec que es connecten unes idees ancestrals que tenim sobre ser mare, com que implica renúncia o abnegació, amb diferents capes ideològiques. Per mi moltes vegades les concepcions modernes de la maternitat, que passen per la criança natural o les criances més alternatives, moltes vegades entronquen amb aquesta cosa ancestral i tornen a posar per davant els interessos del fill per davant dels de la mare. I ens hauríem de preguntar per què ho tenen tan fàcil aquestes ideologies per triomfar, si no estan connectant una mica massa amb coses que hem de revisar.

Tot i que ara hi ha molts més models de família i molta més llibertat en general que durant la vida de les dones que tracta al llibre, incideix que deixar els fills segueix sent una qüestió molt tabú.

Això em va sorprendre, perquè per exemple quan es va publicar Casa de nines d'Henrik Ibsen va ser un escàndol pel seu contingut. Hi havia actrius que es negaven a interpretar-la perquè la mare abandona els fills. Vaig pensar que això ara, 150 anys més tard, al meu entorn, també seria un escàndol. En això no hem avançat i potser hi ha motius: hi ha un vincle, i quan tens un fill, siguis home o dona, signes un contracte que te n'ocuparàs.

El judici moral pesa encara?

Sí, evidentment. I les dones que s'aparten dels fills, o que inclús per feina no poden conviure-hi, diuen que se senten jutjades. Pesa molt d'una manera que no ho fa sobre els pares; ells no se senten tan jutjats. No hi ha aquest judici sobre els homes que no estan implicats en la criança dels seus fills.

Aborda la pèrdua d’identitat quan s’és mare. Per què es tracta d’una qüestió generalitzada?

És un fet que encara pesa massa, igual que no ser mare: si decideixes no tenir fills, tota l'estona t'has d'estar justificant. Encara defineix massa la vida d'una dona, venim de la idea ancestral de la dona que cuida, que ha nascut per engendrar, d'un determinisme biològic. A mi abans de tenir fills em generava por aquesta identitat, i parlant amb dones que comencen a tenir aquesta "conversa subterrània" [sobre decidir ser mares] amb elles mateixes és un tema universal que preocupa. És normal que es visqui amb por perquè ningú vol desaparèixer. No se'ns hauria d'exigir aquesta desaparició. Segueix passant i et busques diferents estratègies de camuflatge: és que sóc una mica més que una mare... però és absurd que ho haguem de fer, perquè no pots ser mare i també moltes altres coses?

El llibre també traspua certa sensació que la maternitat "atrofia" la creativitat. És purament una qüestió de temps?

Jo vull pensar que no l’atrofia, perquè hi ha moltes dones creant i criant i ho estan aconseguint. Algunes són reacies a parlar d'això, però d'altres diuen que sí que ha canviat la seva pràctica, per una qüestió que no poden passar-se hores i dies, o anar a residències o a certs llocs i han de reorganitzar el seu temps. A mi m'interessa quan faig entrevistes parlar d'aquests temes. Vull pensar que la canvia i m'agradaria viure en un món on els homes també veuen afectada la seva pràctica artística per la seva paternitat. La vida intervé i ningú crea en el buit.

Compara les vides de la cantautora folk Joni Mitchell, que va donar en adopció la seva filla, i Vashti Bunyan, que no ho va fer i va deixar en pausa la carrera musical. Es veu el contrast entre deixar el fill i no fer-ho, és el que volia demostrar?

Sí, tradicionalment s'ha hagut d'escollir i és el que vull dir, aquest cas serveix perfectament per veure un paral·lelisme. No sabem què hagués passat si Joni Mitchell no hagués renunciat a la seva filla, potser el seu talent hagués traspuat igualment d'alguna manera i ho hauria aconseguit. Però és probable que si s'hagués quedat amb la seva filla hagués necessitat ajuda, potser hauria tornat al seu poble... En definitiva, no hauria estat on havia d'estar, als centres on estaven els cercles de cantants folk. És probable que no hagués tingut una carrera com la que va tenir, que és el que li va passar a Vashti Bunyan.

Parla de la diferència amb els homes, com ells sí que s’han pogut llaurar una carrera artística o literària tot i tenir fills gràcies a què tenien una dona que s’encarregava de tot.

Em sonava que alguns tenien fills, però quan vaig mirar, no és que en tinguessin un fill o dos, és que en tenien sis o set…

Això també aplicaria per moltes altres professions i segueix vigent.

Passa en qualsevol àmbit. Julia Otero fa poc ho comentava en una entrevista amb Jordi Évole, que ella només havia pogut tenir una filla, i en canvi els seus companys en tenien quatre, cinc…

Què falta per què canviïn el xip i sentin la criança com a pròpia?

Encara falta molt. Les expectatives que hi ha sobre la maternitat no són les que hi ha sobre la paternitat. Com a una cosa pròpia i que trasbalsi les seves vides, que afectarà les seves carreres, que s'ho creguin ells i tothom. Els homes, després de ser pares, estadísticament veuen com el seu sou augmenta, i en els deu anys posteriors guanyen més diners; les dones guanyen un 30% menys. Això està passant. Calen mesures per equiparar els dos rols que encara estan llunyíssim de ser equiparats socialment.

En el cas de Mercè Rodoreda especialment, se sorprèn de com de poc s’ha parlat del seu fill a nivell biogràfic i ho compara amb el cas d’alguns homes, tot i que dubta sobre si es pot considerar un èxit o no. Creu que això ve determinat per la implicació, o en aquest cas la seva manca, en la criança?

A mi no em sembla un èxit arraconar la vida privada de ningú. Em sembla una cosa massa gran en la vida d'algú, tant homes com dones, com per amagar-la. Crec que hem de revisar aquest estil d'explicar la vida de les persones, de fer biografies, deixant de banda les coses que són realment importants en la vida de qualsevol. Rodoreda va tenir una vida molt complexa i no s'ha considerat que això sigui important, però a mi aquesta història em fascina i em sembla molt tràgica. És molt trista, la història de Jordi Gurguí. Tenien una relació a distància, correcta, tranquil·la, fins que es va trencar. Ella vivia una vida molt precària a l'exili i no hagués tingut sentit portar-lo. Però evidentment s'ha d'explorar.

Un altre tema central són els diners i com afecten la criança.

Em semblava bàsica. S'ha de parlar de diners, sinó estàs fent unes assumpcions i unes generalitzacions injustes. Els diners sempre entren en l'equació en qualsevol tema vital.

Fa uns anys ja que la generació més colpejada per la crisi de 2008, i les que venen després, han començat a tenir fills. Com impacta la precarietat laboral sobre la maternitat?

Ha impactat de manera directíssima. Ha retrassat la maternitat de molta gent que voldria tenir-ne i no pot per qüestions materials, i també ha canviat com s'exerceix. Tant de bo resulti en una criança menys competitiva, més col·laborativa, però no sé si serà així. L'imperatiu social encara tira molt per l'individualisme. Estem abocats a criar sols, gairebé. I sort que al sud d'Europa tenim encara una mica de matalàs social i tant de bo no el perdem.

Intercala capítols d’autores amb la seva pròpia realitat. Com ha viscut obrir la seva vida i plasmar-la aquí?

Ha sigut el que més m'ha costat, jo creia que era necessari pel llibre per donar-li proximitat i honestedat, per dir des d'on parlo. Però després em va costar moltíssim. Jo mateixa m'havia d'imposar i em deia 'Aquí faltes tu'. Pot semblar més fàcil d'escriure, però és molt més dificíl. Em costa exposar-me i no em surt de manera natural.

Inclou un capítol sobre dones migrades que han hagut de deixar els fills al país d’origen. Trenca amb la resta de temàtiques. Per què?

Era important que hi fos perquè és una realitat duríssima, molt comuna, a la qual no prestem prou atenció. És com una mena de mini tragèdia quotidiana que com que ens envolta la tenim totalment normalitzada. No volia que es visqués com una disculpa, però creia que hi havia de ser perquè l'econòmic és el motiu principal que separa les mares dels fills contra la seva voluntat. Són relats orals pràcticament transcrits, poc retocats. Són dones que vaig anar buscant, vaig donar veus i tothom en coneixia; tothom té aprop algú en aquesta situació. Són històries molt dures i apareixen fils comuns, com per exemple com la relació amb el fill a distància es torna molt complicada i després quan s'aconsegueix fer el retrobament, que tant s'anhela, moltes vegades no funciona perquè s'ha trencat alguna cosa. I això és molt dur.