Tots els colors del negre. L'extrema dreta a l'Europa del segle XXI (Ara Llibres) és l'obra en la qual Jordi Borràs aboca anys i anys d'investigació sobre un espai polític que no deixa de guanyar pes institucional arreu del continent. La impossibilitat de cobrir com a fotoperiodista els actes de l'extrema dreta a Catalunya i a l'Estat espanyol -des del 2013 rep amenaces i intimidacions i el 2018 va ser agredit per un agent de la Policia Nacional, que recentment va admetre els fets i va acceptar una condemna a un any de presó-, han portat Borràs a l'escriptura i a recórrer bona part d'Europa per documentar i aprofundir en un fenomen que hauria de preocupar qualsevol demòcrata.

Amb una dualitat que es repeteix als diversos països que visita -la presència de grupuscles neonazis violents sense força institucional al costat de partits d'extrema dreta populista que cada cop tenen una major representació electoral-, considera que el gran triomf d'aquest espai és haver provocat una clara basculació cap a la dreta dels parlaments. I, en els casos més extrems, com poden ser els d'Hongria o Polònia, això ja s'està traduint en una creixent restricció de drets i llibertats.

Convençut que l'ascens de Vox a l'Estat espanyol no hauria estat possible sense l'existència prèvia d'un "substrat electoral per a l'extrema dreta", aspira a què el llibre contribueixi a despertar consciències, quelcom que veu imprescindible per aturar una tendència que podria abocar Europa a temps molts foscos.

El llibre arrenca amb un passatge del seu avi, originari de la Terra Alta i combatent contra el feixisme a la Batalla de l'Ebre. Fins a quin punt l'ha marcat la seva experiència a l'hora de dedicar bona part de la seva carrera professional a informar sobre l'extrema dreta?

Crec que ha estat més una qüestió inconscient que una altra cosa. M'ha marcat la política de la mateixa manera que ha marcat el meu germà o els meus pares, he crescut en un entorn polititzat i segurament la història del meu avi és una deixa familiar política que també m'ha marcat. Però sense buscar-ho, perquè no és que arribi un dia i em plantegi que em dedicaré a documentar l'extrema dreta a Catalunya, mai havia estat un objectiu vital. Intento portar-me per allò que m'agrada, amb què em sento còmode i que em fa feliç i això es construeix a partir d'una escala de valors, d'uns ideals i d'una manera de fer. I la meva investigació sobre l'extrema dreta és una de les derivades de tot plegat.

Amb relació a aquests valors, l'obra desprèn un compromís cívic amb l'antifeixisme. Alerta que, a diferència d'altres països, aquí encara sembla que ens haguem de justificar per tenir-lo.

Sí, i és molt xocant. En bona mesura té l'arrel en ser un país que ha patit 40 anys de dictadura d'expressió feixista i una presumpta transició democràtica que va servir per perpetuar els crims d'aquests criminals. L'equidistància del "ni feixistes ni antifeixistes" té aquí el seu origen. La Constitució italiana es declara antifeixista, Alemanya va fer un procés relativament profund de desnazificació... El franquisme va morir de mort natural, com el mateix dictador, i la seva herència política hi és present no només en la política, també en estaments com la policia o la judicatura. Aquesta equidistància l'hem de desterrar d'una vegada, perquè declarar-se antifeixista és una conseqüència de declarar-se demòcrata i això s'entén molt bé a d'altres llocs d'Europa, però aquí hi ha molta gent que no ho té gens clar.

Amb tot, en països que s'han declarat antifeixistes, l'extrema dreta també hi guanya presència. Es pot pensar que no ha servit d'antídot per evitar-ho.

En el cas italià, que té una constitució que es declara antifeixista, el procés de desfeixistització de l'Estat va ser molt feble i pràcticament es va acabar a la plaça Loreto, quan van penjar Mussolini. A cada estat el creixement de l'extrema dreta l'ha encès una espurna diferent, però sí que trobem un context global que fa que el seu ascens sigui una constant arreu del continent. Ara mateix els únics estats membres de la UE on no hi ha extrema dreta al Parlament són Irlanda, Malta i Luxemburg. L'últim a entrar va ser Portugal el 2019 amb un diputat de Chega!, que fa poques setmanes s'ha multiplicat per 12. Això vol dir que hi ha una marea de fons. En el cas italià hi ha hagut grans blanquejadors de l'extrema dreta i del feixisme, com pot ser Berlusconi. Però malgrat això et pots trobar un periodista amb trajo i corbata, respectat, que es declara antifeixista i aquí te'n trobaràs molt pocs. Hi ha un mar de fons i el llibre en part explica això, aquest fantasma que recorre Europa.

En el cas de l'Estat espanyol s'ha passat del que l'historiador Xavier Casals anomena la "presència absent" d'una extrema dreta sense pes a les institucions, a la forta irrupció de Vox, que ja és tercera força al Congrés. Com s'explica?

En cinc anys, Vox ha passat de la marginalitat a poder ser la segona força més votada de l'Estat espanyol, segons ja diuen algunes enquestes. El Front Nacional o el Demòcrates Suecs van necessitar 20 anys per fer-ho i això vol dir que el substrat electoral per a l'extrema dreta ja hi era, el que no hi havia era l'oferta. Hi havia intents constants de muntar un partit d'extrema dreta a l'Estat, però històricament a aquests partits els costava molt deslligar-se del franquisme. I, de fet, l'experiència electoral de més èxit de l'extrema dreta dels darrers 20 anys era Plataforma per Catalunya, un partit que de forma molt eficaç va desvincular-se de l'extrema dreta clàssica espanyola, no veies banderes franquistes als seus actes.

Vox ha fet el mateix a escala espanyola i en un moment on s'han ajuntat diversos astres. El PP patia una crisi profunda pels casos de corrupció, perquè el lideratge de Mariano Rajoy estava qüestionat per dèbil i perquè tenia una ala dreta que volia ressorgir i no acabava d'encaixar. A més a més, han passat prou anys des de la dictadura com perquè hi hagi algunes generacions que ja no tinguin aquesta memòria històrica vinculada a viure sota una dictadura.

Amb aquests fets hi ha hagut un catalitzador que ha estat el ressorgiment ultranacionalista espanyol amb l'excusa del Procés independentista, que ha fet que la majoria de partits parlamentaris de l'Estat s'hagin alineat amb un patriotisme inequívoc contra les aspiracions de bona part de la població catalana. Això ha fet que Vox ja no fos un rara avis. Al cap i a la fi, Salvador Illa i Miquel Iceta s'han manifestat al costat de Javier Ortega Smith, Abascal i [Jorge] Buixadé [eurodiputat de Vox] i gent del PSC ha fundat associacions, com Societat Civil Catalana, al costat de gent de Vox. Tot això ha acabat legitimant un espai polític i arriba un moment en què l'opció política de l'extrema dreta queda absolutament normalitzada.

A l'obra mostra com arreu d'Europa entre els cossos policials hi ha simpaties i connivència amb l'extrema dreta, però no sé si una de les particularitats espanyoles és el tracte de la judicatura, potser lligat a la falta de depuració de la Transició?

No conec amb profunditat el que passa a d'altres països europeus, però aquí s'alineen diversos fets. Un és la no desfranquistització de les estructures judicials. Un altre és que ens trobem fills de jutges, fills de fiscals o fills de grans advocats que segueixen la tradició familiar en aquest àmbit. També cal tenir en compte que per fer la carrera de jutge o de fiscal necessites un sosteniment econòmic molt gran, hi ha un cribratge social i no tothom es pot dedicar a estudiar i a opositar durant anys i a viure de l'aire sense que ningú et mantingui.

Fa uns mesos vaig anar a l'entrega de despatxos judicials a Barcelona i era al·lucinant veure la poca quantitat de noms catalans. Una advocada que va estar anys opositant per jutge, em va comentar que quan va fer les oposicions pel darrer examen, abans d'entrar va haver-hi gent que li va dir: "tranquila, no se te nota que eres catalana". Estem parlant d'un món molt obscur, que està a les antípodes del que pugui representar la societat catalana. Això no vol dir que no hi hagi gent competent, però hi ha un biaix ideològic i social.

El llibre explica viatges a Alemanya, Suècia, Polònia, Portugal, Letònia, Itàlia, França, Grècia... En general, s'hi repeteix un esquema: la presència de grups d'ultradreta neonazis molt violents, sense incidència electoral, al costat de partits d'extrema dreta populista i xenòfoba que van guanyant pes institucional. Entre tots dos, però, hi ha vasos comunicants, no?

Sí, són mons que tenen els seus vasos comunicants, com aquí també podem trobar dins l'àmbit de l'esquerra. Una de les coses que he volgut mostrar és que dins aquest bloc presumptament monolític on situem l'extrema dreta, hi ha una cosa molt àmplia i plural i per això el llibre es diu Tots els colors del negre. Un dels errors és titllar de feixista i neonazi tot un espectre polític, no perquè no actuïn com a tals, sinó perquè si ja disparem pel boc gros és impossible entendre els matisos que ens permetran combatre aquest enemic, que és molt poderós. Efectivament és un món plural, on hi ha moltes tonalitats, però que té molts vasos comunicants. I aquí també ho podem veure. Per exemple, Ignacio Mulleras, un dels pesos pesants de Vox a Catalunya, va ser una de les puntes de llança de Democracia Nacional als inicis del partit, un partit nazifeixista. Però en trobem d'altres que venen de Cedade o que venen de Falange, com el [Jorge] Buxadé o Javier Ortega Smith.

A la dreta radical populista li va de conya tenir un partit neonazi a la seva dreta, perquè et diran que els fatxes són ells. I l'ajuda a què els seus discursos siguin més assimilables per a un públic generalista. Al cap i a la fi, han après que han de ser un partit d'ordre si volen tocar poder i volen tocar poder.

Adverteix que sobretot ens ha de preocupar aquesta normalització institucional dels partits d'extrema dreta, que en molts casos s'estan inserint en el 'mainstream' i això ja es tradueix en retallades de drets i llibertats en determinats països, com Hongria o Polònia.

Són les anomenades democràcia il·liberals i tenim l'exemple aquí, a tocar. Per exemple, a Polònia hi ha el partit Llei i Justícia (PiS), amb el qual Vox hi sent molta simpatia, perquè comparteixen un substrat nacional-catòlic. Si mirem el pseudo-sindicat que ha muntat Vox no es diu Solidaritat per casualitat, s'inspira en el sindicat polonès, fins i tot li han copiat la tipografia. Aquests partits es presenten en societat presumptament acceptant el joc democràtic, però fan una cosa molt hàbil i sibil·lina, que és utilitzar la democràcia per rebentar-la. Els altres ho fan a cops de puny, a garrotades i a ganivetades, i aquests ho fan a decrets-llei, que és molt més efectiu. És això que explico de la granota bullida, que van fent, fins que no te n'adones i ja no tens per on sortir-ne. A Polònia, el PiS ha articulat el país a nivell judicial i a nivell mediàtic per soldar-se a les institucions i el mateix li està passant a Hongria.

Reconeix que va quedar impressionat per la capacitat d'organització i mobilització de l'extrema dreta polonesa, que en una marxa amb el suport del Govern del país va reunir més de 200.000 persones. El perill i els grans referents d'aquest avanç silent de l'extrema dreta venen de l'Est?

Aquí durant molt de temps s'ha mirat Le Pen o Donald Trump, però ens hem oblidat de mitja Europa. Són països que han viscut sota l'òrbita soviètica i que tenen un anticomunisme molt marcat. És impossible entendre políticament aquests països sense comprendre la història que els ha marcat. El que ve per l'Est fa molta por, perquè a més a més tant Hongria com Polònia estan dins de la UE i estan fent lleis absolutament aberrants: lleis que t'impedeixen divorciar-te si tens criatures, una llei que t'impedeix parlar de la implicació dels polonesos en l'extermini de jueus durant la II Guerra Mundial, el referèndum homòfob que vol aprovar [Viktor] Orbán a l'abril,... Tot això està passant amb el vistiplau de les institucions europeus i una pseudo-oposició molt dèbil. No podem compartir taula amb gent que ens vol anul·lar qui som com a persones, però això està passant.

Si posem el focus a l'Europa Occidental, ens trobem que antics feus de l'esquerra o la socialdemocràcia s'han convertit en bastions electorals de Marine Le Pen o de la Lliga de Salvini. Què ha fallat?

L'esquerra crec que estava més preocupada per mirar d'encaixar a l'Europa del segle XXI que per donar respostes al seu electorat i ha intentat adaptar-se a la situació econòmica, més que tenir clar que la globalització provocaria també una onada de perdedors o de gent que se'n sentia i que les promeses d'aquesta suposada classe social era un miratge. Aquí hi ha uns grans guanyadors, que són la gent més rica, i uns grans perdedors, que som tota la resta. Les distàncies econòmiques es disparen i l'esquerra no ha sabut calibrar-ho i hi ha hagut una pseudo-esquerra, que encara hi és, que ha intentat fer polítiques sense tenir les eines i, a més a més, ha estat encotillada dins els paràmetres de la UE.

El llibre no deixa de ser una certa recerca de respostes sobre com actuar per intentar aturar aquest ascens de l'extrema dreta. Una de les potes és la mobilització i la reacció al carrer, però, per exemple, a Alemanya, on hi ha una enorme organització de l'antifeixisme, també ha aparegut un partit, Alternativa per Alemanya, amb una presència important a les institucions. Potser no n'hi ha prou.

Té una presència important, però ja li han vist les costures i a les últimes eleccions [al Parlament alemany] ha baixat i això ha estat perquè el moviment antifeixista alemany és molt gran, està molt ben preparat i és molt plural. A mi em va impressionar anar a Jena un 20 d'abril, l'aniversari del Hitler, i veure en un mateix acte antifeixista des de la gent del Black Block encaputxada, preparada per rebentar-ho tot, fins a l'Església luterana fent misses al carrer. Això aquí no ens encaixa. Imagina què hagués passat a Alemanya sense aquest teixit antifeixista. I ha de ser un antifeixisme en tots els fronts, el carrer és important, la institució és important, però el dia a dia i les accions personals també són molt importants.

Defensa que com a mínim cal un pacte social, un respecte al diferent i un bon govern, en el sentit d'oferir un cert horitzó d'esperança, per mirar d'aturar aquest creixement. Pel que a la darrera qüestió, sembla que entrem en un moment molt complicat, amb un empobriment col·lectiu de les classes populars.

És aquest punt gramscià que cito, d'"en aquest clarobscur, sorgeixen els monstres". Costa molt llegir la història fins que no passa un temps, però veiem una acceleració molt ràpida de les coses en tots els àmbits. Estem en un moment en què les plaques tectòniques es mouen, fan soroll, ho rebenten tot i fan saltar les costures de coses inamovibles fins a dia d'avui. És molt probable que el que estem veient ara només sigui la punta de l'iceberg i que no nomes veiem governs d'extrema dreta a diferents països europeus, sinó que governs que malgrat no ser d'extrema dreta actuïn com a tal. De fet, aquesta és la gran victòria de l'extrema dreta, la basculació dels parlaments cap a la dreta. A mi em costa molt llegir el futur, però no soc gens optimista amb la situació que tenim. I fets com la guerra] d'Ucraïna són una derivada més i crec que té conseqüències incalculables. Què pot passar amb tot plegat?

La seva pròpia història és un dels fils que relliga el llibre i mostra el cost personal que li ha suposat informar i denunciar l'extrema dreta.. L'obra no sé si té un cert component catàrtic, d'abocar-ho tot. Què creu que li comportarà publicar-la?

Si una cosa tinc clara és que la publicació del llibre em generarà més problemes i he fet alguns moviments abans de publicar-lo, m'he reforçat pel que pugui venir. La meva història crec que pot ajudar el lector a entrar a un tema molt més complex, la meva trama és una excusa perquè la gent agafi el llibre amb més empatia que no pas un tractat acadèmic sobre la nova extrema dreta a Europa. Però, a més a més, ho he volgut deixar escrit, perquè les coses no surten perquè sí i hi ha coses que tenen un preu. I ho dic despullant-me de l'aura d'heroïcitat que a vegades se m'ha volgut posar. No ho he fet per cap medalla, ho he fet des d'un punt de vista absolutament egoista, per interès personal, però també per voluntat política. No soc neutral davant d'això i no crec que ningú ho hagi de ser.

Alhora, la seva experiència personal serveix per reflectir com actua aquesta gent, que és a través de la violència.

Sí. Soc conscient que la diana ja no me la trauré en tota la vida, de la mateixa manera que molts d'altres no se l'han tret, com Xavier Vinader, que no se la va treure mai. Per tant, com que ho sé, el que faig és aprofitar el seu odi perquè els torni com un bumerang i si aquest odi em serveix per despertar consciències em sentiré més que pagat.

Tot just fa un mes i mig l'agent de la Policia Nacional que el va agredir va reconèixer els fets, la motivació ideològica que hi havia i va acceptar un any de presó. N'ha demanat l'expulsió del cos. En té alguna novetat? 

Estic fent les meves gestions i per ara no tinc cap novetat. La Delegació del Govern espanyol [a Catalunya] mai no ha dit ni ase ni bèstia, ni m'ho va dir Teresa Cunillera en el seu moment, ni m'ho ha dit ara Maria Eugènia Gay, ni tampoc espero que ho facin. Deixen molt clar a qui representen i a qui defensen i està clar que a mi no. Això no vol dir que jo em quedi aturat, seguiré burxant i arribaré fins on calgui, i em refereixo també a estaments i institucions supranacionals, per deixar clar que l'Estat espanyol té a sou un inspector de la brigada d'informació de la Policia que trenca cares a periodistes mentre diu consignes franquistes. I això, que en qualsevol país del món seria una vergonya nacional, aquí es tapa i no passa res i qui dia passa, any empeny. I això ho tolera un estat governat per PSOE i per Podemos. Si aquest tio està treballant és perquè els polítics que estan governant l'Estat ho permeten.