Amb Poder contar-ho (Columna, 2019) l’escriptor Ferran Torrent s’ha convertit, de totes totes, en cervell d’un atracament a un banc. Ho fa partint d’un sorprenent cas real, succeït l’any 1992, quan dos individus s’emportaren més de cent milions de pessetes d’una cèntrica sucursal a València, a plena llum del dia, mentre es disparava la mascletà de Falles. El novel·lista de Sedaví (l’Horta) ha portat al seu terreny aquesta insòlita operació, ha lligat en una llibreta tots els detalls logístics i, això sí, s’ha pres la llicència d’avançar deu anys l’episodi. El resultat: una novel·la de vernís vuitanter i regust de panes, amb el rerefons polític de la irrupció del PSOE en els despatxos de l’Estat i els sempre escenaris fumejants i clandestins marca de la casa. Els outsiders de Torrent tornen rejovenits a la càrrega.

És ja la tercera entrega d’allò que anomena el “segons sistema”.

Sí, com que en aquest llibre retrocedisc al moment en què els personatges es coneixen, diguem-ne que encara estan formant eixe sistema, eixe xicotet estat clandestí que es veu en les dues anteriors entregues, Un dinar un dia qualsevol i Individus com nosaltres, i que anirà completant-se en la quarta entrega. Tot és una il·legalitat en sí mateix, aquest sistema té les seues pròpies regles, el seu propi codi i el que saben els personatges —no d’una manera ideològica— és que la llei i la justícia no sempre coincideixen. Són delinqüents que estan palesant eixe segon sistema. Això és molt propi de la post-crisi. Des de 2008 les coses han canviat i ja mai no seran el mateix. Tot això ha creat formes de vida.

Aquesta temptació per l’enriquiment fàcil que deixa anar en el perfil d’alguns dels seus personatges, potser és un reflex de com funciona el “primer sistema”?

Jo crec que no. Hi ha una diferència bàsica: el que roba en el primer sistema és un hipòcrita perquè ell es considera bona persona i ha de ser molt cristià. Però aquests del segon sistema són delinqüents i no t’enganyen. Han robat pràcticament des que van nàixer i al final ells estan fent una obra solidària. Tenen contradiccions, com jo, com tothom. Les contradiccions no es poden resoldre però, com a escriptor, al cap i a la fi, el que faig és subvertir el sistema i parlar des de la direcció contrària. No em referisc a una subversió ideològica sinó més aviat a una solidaritat de proximitat, pragmàtica.

Porta tot això, intencionadament, al 1982 i 1983. Diria que encara paguem les conseqüències d’una transició mal feta?

I tant. Mira l’aparició de Vox... Diuen que l’ha provocada el feminisme i Catalunya. No, això ja hi era. Perquè aquest és un país que no sap el que és la democràcia, no té arrels democràtiques. És que ací només hem tingut quaranta anys de democràcia; la gent no està formada mentalment amb ella. I aquella transició on tots es ressituaven per quedar bé amb tothom em servia de pantalla sobretot còmica. En la realitat, la dreta estava encantada amb el que va passar.

No li sembla que el pitjor és que ens diguen que allò va ser exemplar?

Sí, és que va haver-hi un moment en què jo m’ho vaig creure. Clar, és que no m’agrada la violència. Ací no va haver ruptura, com a Portugal. Allà va ser possible la ruptura perquè tenien part de l’exèrcit a favor del canvi; ací encara hi ha militars que estan a veure si torna Franco. Amb tot, crec que ara no tindran més remei, amb el temps, que fer una explosió controlada de l’Estat. O la fan ells o es farà des de fora. Ja no és una qüestió política, és que hi ha molta gent jove que no té futur; és una qüestió vital. Per molt que el PSOE i Podemos governen, per molt que el primer que facen siga posar els 400 euros d’ajuda als aturats per tindre’ls quietets i assegurar-se una xarxa clientelar, a la gent tant li fa perquè sap que ací no té futur. Amb un deute que supera el PIB? Espanya no té futur. Ara encara és un xollo perquè paga els interessos del deute, però el deute cada vegada és més gros. A Alemanya la dreta diu que ja està bé de subvencionar espanyols, portuguesos, xipriotes, grecs… (bé, aquests països que consideren els vagos y maleantes).

I què n’hi ha, de la transició valenciana? També s’ha parlat molt del paper del PSOE aquells dies. Creu que el País Valencià és un país liquidat?

Estem en liquidació. Un indicador important és l’ús de la llengua. Aquesta administració no està fent res per l’ús de la llengua. I anteriorment no s’ha fet gran cosa tampoc. La mort d’un país és la mort de l’ús de la seua llengua. S’ha de denunciar contínuament.

Què li ve al cap, com a escriptor, quan veu les dades que diuen que som la segona autonomia que menys llegeix?

Em sorprèn perquè després tu arribes a les llibreries i veus moltes novetats. El meu vici és visitar diverses llibreries totes les setmanes; com a lector faig moltes relectures —ara estic tornant amb L’americà impassible, de Greene— i també m’agrada llegir autors desconeguts. Tu abans entraves a les llibreries i coneixies el 70% d’autors i ara no en coneixes ni el 30%. Veus aquesta dada (i amb les sèries cada vegada es llegeix menys) i et preguntes com és que hi ha tanta novetat. No entenc res: si alguna vegada pregunte a editors tampoc no m’ho saben contestar.

Molta oferta i poca demanda?

És que jo he arribat a trobar-me llibres de Corín Tellado editats de puta mare; valien 25 pavos. Això és que hi ha un públic... I ara estan reeditant Capote, Hemingway… No es llegeix? És cert que jo note moltíssim, quan puge al tren, que tots van amb el telèfon. De tant en tant veus alguna persona, generalment dona, llegint. Però de tant en tant. Sincerament, preferiria que s’editaren menys llibres i que es parlara més valencià. La meua satisfacció és sentir el meu idioma. I si al final eixa gent que parla valencià algun dia té tirada a la lectura, serà una satisfacció encara més gran. Del que estic cansat és de veure gent que parla valencià canviant de llengua a la ciutat de València. I ho note moltíssim. Per a mi, l’ús de la llengua és convèncer a aquesta gent que no ha de canviar de llengua. I si tu guanyes la capital, guanyes el país. Tot el que triomfa a la capital triomfa a la resta del país. Però insistisc: ni l’Ajuntament de València ni la Generalitat no han fet res per l’ús de la llengua. Tan bé que ho han fet amb els carrils bici… La capital està perdent-se. És una emergència i no veig accions d’emergència.

L’any 2013 va fer un retrat de Mónica Oltra, 'Caminaràs entre elefants' (Columna). Aleshores ella estava a l’oposició; avui és vicepresidenta de la Generalitat. Quines preguntes li faria ara?

La primera seria que quina diferència troba ella entre estar en l’oposició i estar en el govern. Supose que, a partir d’ací, hi hauria moltes més qüestions perquè tu en l’oposició promets, en el govern has de complir. La segona, des de la curiositat, seria que quantes concessions ha fet amb allò que ella pensava.

Seguint amb Oltra, els Països Catalans són un ectoplasma?

Jo no he cregut mai en els Països Catalans perquè des de València és molt difícil creure-hi. I mira que jo soc el que més raons tinc per creure-me’ls, que tinc els meus lectors repartits ací i allà. Si es feren no em molestarien però, com que soc una persona molt pragmàtica, pense que primer cal desespanyolitzar, o encara millor, valencianitzar el País Valencià. I, a partir d’ací, el que vinga. Això dels Països Catalans, en segons quines èpoques, és donar-li una arma a la dreta. És un problema de procés: ací encara estem a les beceroles.

Alguna vegada ha dit que el catalanisme ha fet mal al País Valencià.

Crec que hi ha molta gent que creia en els Països Catalans que s’ha adonat d’això que et deia. La gent que vivim a poble diem les coses molt clares. Ací hi ha molta gent que parla valencià però això no vol dir que siga catalanista. Ni tan sols valencianista. M’ha agradat sempre la visió del carrer. Les teories són molt fàcils, però després està la realitat. Si tu vols fer política, has de fer-la des de la realitat. He intentat ser honest sempre en totes les coses.

Em ve ara a la memòria el programa 'Cosins germans' amb Empar Moliner, que va deixar moments televisius memorables. Quin tret dels catalans troba a faltar en els valencians i quin dels nostres trets creu que podria anar-los bé als catalans?

És difícil perquè són característiques diferents. I no sé si es poden acoblar. Conec molt bé els catalans i són molt diferents a nosaltres. Tenen més responsabilitat a l’hora de pensar en el país. Ací vivim més al dia, cosa que em provoca bipolaritat. Quan diuen que ací som molt mediterranis, què vol dir això? A Marsella no són igual que ací… Al final no vols caure en tòpics perquè em molesten molt. Ara s’estila passar vídeos d’allò que jo en dic “valencianots”, on s’alimenta una imatge bròfega del nostre poble. Doncs eixa no és la imatge. Ací també tenim Alfaro, Renau, Fuster… Sembla que de vegades, també a Catalunya, agrada reflectir aquesta imatge dels “valencianots”, i a mi no em fa gràcia. La qüestió és que la llengua ens uneix, els costums no són els mateixos. Oju! Les Terres de l’Ebre són molt valencianes. O nosaltres som molt ebrencs.

Tirant de tòpic, creu que la corrupció té un valor especial en la societat valenciana?

No. Quan vaig escriure Societat limitada, el primer llibre en què vaig començar a parlar de la corrupció, a Catalunya m’ho comentaven molt i jo els deia si es pensaven que a Catalunya no hi havia corrupció. Ara bé, és veritat que, com més irresponsable és un país, evidentment és més deixat. És que el País Valencià ha estat governat amb moltes majories absolutes seguides. Les majories absolutes em semblen antidemocràtiques. Sempre que es produeix una majoria absoluta s’hauria d’anar a una nova votació. ¿On s’ha produït més corrupció? Allà on hi havia més majories absolutes. On hi ha impunitat. No és gens democràtica, la majoria absoluta.

Als seus llibres hi ha dos escenaris recurrents: els quadrilàters i les sales de joc clandestines. Sap que el joc, de fet, és actualment un greu problema social.

Ho sé, ho sé, i entenc que a algú li puga molestar però he de dir que mai intente exportar ideologia quan escric. És que jo m’he criat en això. És un ambient que he conegut i ha format part de la meua vida. Als 15 anys era soci del Casinet d’ací; quan érem adolescents jugàvem al pòquer, al xamelo, al cinquanta-quatre… Si jo tenia un jornal de cent pessetes a la setmana, n’apartava cinquanta per a jugar. No és que ho fera jo, ho feia tothom. Cada dissabte dinava prompte per tindre taula a les tres de la vesprada i ens estàvem allà fins les nou. El joc formava part de la meua vida. Però s’ha de matisar: mai no he jugat a les màquines. Ara al Casinet hi ha una màquina i me n’adone que hi ha gent que està enganxada. Gent pensionista.

És un ambient que ha convertit en literatura.

Fins fa vuit anys anava a cases clandestines i, fins i tot, alguna vegada m’ha acompanyat algun periodista. I veia molta gent jove, amb caputxa, ulleres fosques per a no ser descobert i amb la bossa de marihuana al costat. És que tot canvia. El llenguatge també ha canviat moltíssim. Si ara els novel·listes anàrem deu anys enrere…

La boxa també? Abans era més estilitzada potser?

I tant. Ara són mamporreros. S’ha convertit en una espècie d’espectacle. La boxa que a mi m’agradava als seixanta o als setanta ha tingut una literatura i una filmografia espectaculars. Hi ha hagut combats preciosos i llegendes: Joe Louis, Muhammad Ali, la pel·lícula Fat City de John Huston… Fa anys que no m’interessa la boxa. Ací encara en fan però no hi vaig perquè em molesta molt que porten dones en short, ho trobe estúpid. I fa massa fred i els assalts poden ser molt llargs.

Però en va practicar i se’n recorda quan escriu.

Mira el dit, em van posar un guix i me’l vaig llevar dies després. Quan escric a mà de vegades note una molèstia i he de parar a voltes.

Escriu d’allò que coneix, mai millor dit.

Sé si algú escriu d’alguna cosa que coneix o ho fa a través de pel·lícules. Sempre intente haver viscut o coneìxer allò que s’escriu. Es pot transmetre molt millor i sempre serà la meua mirada, no la d’un director de cinema.

Viu de l’escriptura?

He viscut i encara els meus ingressos significatius provenen de l’escriptura però cada vegada és més difícil. Faig de tot.

Amb tanta gent que escriu, se sent un privilegiat?

És un privilegi treballar en allò que t’agrada i he tingut eixa sort. Al final, acabes treballant més que una persona que segueix un horari. És molt difícil que tinga un horari fix. Puc treballar fins i tot un cap d’any si tinc ganes de fer-ho. I ho he fet, després d’una copa de vi. O els caps de setmana, quan ningú truca. Ara bé, tinc 68 anys i fins pràcticament els 40 no ho tenia clar, que podria dedicar-m’hi.

La literatura és una bona eina per entendre la nostra complexitat com a poble?

No en la que jo faig. La faig més per a comprendre’m a mi. Això del poble ja entra més en el terreny de la sociologia. Conec bé el País Valencià però sobretot València i l’Horta Sud, els meus territoris vitals i literaris. Com he dit, sempre parle del que conec. I, quan escrius, et contes coses de tu mateix. Mira, de vegades vas abocant i t’evites la psicoanàlisi.