Del punk al hip hop i el trap: així evolucionen les tribus urbanes

A les tardes, l'històric mercat de Sant Antoni de Barcelona cobra una força especial. La música emana de les escales que porten al soterrani, un gran espai construït amb la reforma del recinte i on es poden admirar les restes del baluard de la muralla del segle XVII. No obstant això, quan sona la música l'atenció l'acaparen els joves que es protegeixen allà. Ballen hip hop, el so d'una de les subcultures urbanes amb més tirada dels últims anys, i que segueix mantenint el carrer com un dels seus principals espais de trobada i expressió, tot i l'auge imparable de tot allò digital. Els joves no ho tenen gens fàcil per treballar o emancipar-se i, darrere d'unes piruetes de break dance que treuen l'alè, hi ha ganes d'allunyar-se de maldecaps, buscar respostes a dubtes vitals i lluir-se, sense oblidar que també els mou un afany inconformista i trencador.

Llocs consagrats del hip hop n'hi ha diversos, a Barcelona -hi ha les acadèmies i també el carrer, com la zona del Macba, la meca de l'skate. Però el coronavirus ha posat moltes restriccions a l'ensenyament. A més, els joves expliquen que la Guàrdia Urbana desallotja amb freqüència els que es reuneixen al Macba, així que Sant Antoni ha cobrat encara més protagonisme del que ja tenia. La Policia aquí hi apareix menys, hi ha un sostre i està ventilat.

"Ha estat un punt de suport i una manera de superar-me", diu el Kevin sobre el break dance

El Kevin, de 22 anys, fa tres o quatre mesos que ve, però balla des dels 16, quan el va enlluernar el programa nord-americà America's Best Dance Crew (ABDC). Va començar anant a una acadèmia, fins que fa res ha començat a perdre-li la por a Sant Antoni. "Hi ha gent amb molt nivell", recalca. Aquest lloc agrada perquè s'aprèn i es balla freestyle (estil lliure), i això vol dir donar-se la capacitat a un mateix per imaginar i superar límits potser innecessaris. S'ensenyen els uns als altres -al costat del Kevin entrenen la Carmen i la Sara, de 18 i 19 anys, que són ballarines de dansa contemporània però que també volen aprendre break, així que els baixos del mercat esdevenen escola de ball i de vida. El Kevin diu que "molta de la gent que està aquí ve de barris marginals", i afegeix, sense entrar en detalls, que en el seu cas és migrant. No costa d'imaginar que no ho haurà tingut fàcil, però ja és la tarda i és hora de deixar-se portar pel hip hop. "Ha estat un punt de suport i una manera de superar-me a mi mateix. El que aprens aquí serveix per fora", subratlla.

Per la Josselyne, de 26 anys i que fa any i mig que entrena, ha estat una via d'escapament davant dels problemes que té a casa. Fora d'ella, les coses tampoc van gaire bé en global: a Catalunya, la taxa d'emancipació juvenil ha caigut a mínims, fins al 19,7%, i la d'atur és del 25,3%, 6,3 punts més que fa un any, segons l'Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre. La Josselyne reflexiona que els joves, davant les dificultats laborals o d'estudis, o al no poder pagar la universitat, es diuen: "Si no puc progressar en això, em faig fort en el break dance i dono el millor de mi", alimentant així l'ego. Assegura que cadascú pot aportar, ni que sigui, "una mica de l'amor" que es porta dins al sortir a ballar.

El Javier, de 27 anys, ve des de fa un parell d'anys motivat per "un dubte existencial". Tots recorden també que poden sorgir rivalitats, però que aquestes es tanquen reptant-en les denominades baralles de galls.

Una subcultura no és només una música o estètica: darrere hi ha "un component de classe"

L'expansió de tot allò digital ha fet més complex l'anàlisi de l'evolució del fenomen que molta gent coneix com el de les tribus urbanes, i és que encara que els temps canvien no ho fan tant les motivacions dels joves per endinsar-se en elles. Eduard Ballesté, que és investigador postdoctoral del grup Jovis.com vinculat a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), prefereix usar el concepte de subcultura al de tribu urbana, ja que creu que aquest "ha perdut una mica el sentit" per la seva connotació d'alguna cosa exòtica. Especifica que una subcultura urbana no se cenyeix només a una música o estètica, sinó que hi ha un "component de classe" darrere, i ajuda a dirimir amb frustracions i incerteses vitals. També hi ha la vessant comercial, amb marques de roba i altres productes que tracten de treure'n partit. A la segona meitat de segle XX van sorgir el mod, el punk o el hip hop, i aquest segueix fent-se notar: Ballesté cita el fenomen del raper Morad del barri de la Florida de l'Hospitalet. El trap també està en boca de molts joves.

Edu Bertrand i Mike Bonet han impulsat l'associació Hip Hop Collective. Expliquen que aquesta subcultura té quatre elements principals: els rapers, els dj, els grafiters i el break dance, ball que s'estrenarà com a esport olímpic en els jocs de París 2024. Bertrand destaca que començar en el hip hop és "accessible per a tots" i permet connectar amb gent molt diversa. Ell va començar amb el break fa dues dècades, anant a Jamboree. Va ballar a plaça Catalunya i, quan algú se n'anava de vacances i tornava amb un VHS de break, "era com un tresor". Ara hi ha acadèmies, la seva entitat i Youtube. Bonet afegeix que el hip hop es basa en la unitat i la fraternitat, però ara es prima la individualitat. "És estrany tenir un grup estable tret que et dediquis a això professionalment", indica. Potser han influït en això les xarxes socials, que al mateix temps faciliten les crítiques.

El break dance serà per primera vegada esport olímpic en els jocs de París 2024

Després hi ha el trap, al qual es fan moltes referències alimentades per fenòmens com els de Rosalía i C. Tangana. Però no fa trap tot el que té una cançó amb Auto-Tune, segons el doctor en filosofia Ernesto Castro. La música trap es va popularitzar a principis d'aquest segle als Estats Units com subgènere del rap i versava sobre el tràfic de drogues, però ha acabat barrejat amb gèneres com el reguetón o el flamenc. Castro opina que Rosalía i C. Tangana haurien encaixar-se en la fórmula "artista urbà", mentre que el "trap espanyol" designaria el que té a veure amb la metamúsica -l'estil de vida- originada amb la crisi del present a partir d'un gènere musical. Entre els pioners del trap a l'Estat situa a KEFTV VXYZ i PXXR GVNG.

Hi ha patrons que es repeteixen. Segons defensa Castro en el seu llibre El trap: filosofia millennial per la crisi a Espanya (Errata Naturae, 2019), "es pot establir un sòlid paral·lelisme entre el trap i el punk: si el punk va ser la metamúsica babyboomer de la crisi dels anys setanta que va donar origen al neoliberalisme, el trap és la metamúsica millennial de la crisi dels anys que van venir a partir del 2010". Les fronteres entre un simple estil de música i una subcultura de vegades són difícils d'establir. Ara molt es mou per internet, com Youtube -facin una ullada al K-pop coreà-. Ballesté considera que no es pot parlar de subcultures en el que és estrictament digital, ja que creu que té molta importància la identificació amb el barri, però sí que s'ha perdut rigidesa. Un exemple prepandèmia: "Pots escoltar punk, però el cap de setmana ballar en una discoteca més comercial".