Público
Público
Únete a nosotros

Monarquia Rei franquista o pare de la democràcia?: llums i ombres de Joan Carles I

43 anys i mig després de jurar els principis del Movimiento, el rei emèrit abandona la vida pública sense respondre a vàries qüestions històriques. Diferents experts assenyalen que la seva gran obsessió va ser conservar la Corona.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Imagen de archivo del rey Juan Carlos. - EFE

Les polseres rojigualdas que avui abunden entre dirigents i simpatitzants del conservadorisme espanyol (des del PP fins a Vox) ja van estar de moda fa uns quants anys. Al novembre de 1975, per ser més exactes. Llavors no s'usaven al canell, sinó que anaven alguns centímetres més a dalt i adquirien la forma de braçalet patri. Així ho saben i així ho recordaran els fervents simpatitzants de Franco i del rei que aquella tardor van sortir al carrer per celebrar que, en principi, tot seguiria igual.

Hi ha més dades. Si avui les polseres posen "Vox", "PP" o un genèric "Vamos España" que també subscriuria Albert Rivera, els braçalets de llavors portaven inscrit un solemne "Joan Carles I, Rei d'Espanya". No en va, van ser especialment utilitzats durant la històrica jornada del 22 de novembre de 1975 per moltes i molts espanyols que s'havien amuntegat al centre de Madrid per saludar el monarca en el seu passeig triomfal fins al Palau de les Corts.

43 anys i mig després, l'escena té nul·les probabilitats de repetir-se. A Espanya ja no queden braçalets joancarlistes, i Joan Carles ja no tornarà a prendre part en actes oficials. El rei emèrit ha anunciat aquesta setmana al seu fill, via carta, que s'allunya de la vida pública d'aquest país. És la fi d'una etapa que va començar, precisament, aquell 22 de novembre de 1975, amb Franco acabat enterrat.

"Senyor, ¿jures per Déu i sobre els Evangelis complir i fer complir les Lleis Fonamentals del Regne i guardar lleialtat als principis que informen el Movimiento Nacional?", va preguntar Alejandro Rodríguez de Valcárcel, un ultradretà que havia servit la dictadura i que ara ostentava el pompós títol de "president del Consell de Regència". La resposta va arribar immediatament. "Juro per Déu i pels Sants Evangelis complir i fer complir les Lleis Fonamentals del Regne i guardar lleialtat als principis que informen el Movimento Nacional", va contestar Joan Carles de Borbó.

"Allò va ser inevitable, ja que en cas contrari -designat com ho va ser per Franco- no hagués estat rei", apunta Públic Ferran Archiles, professor del Departament d'Història Contemporània de la Universitat de València. Tot seguit, apunta una altra dada que considera rellevant: "em sembla interessant també que aquests principis quedessin derogats sota el seu regnat".

El rei Joan Carles amb Franco. (Efe)

Carme Molinero, historiadora i investigadora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va una mica més enrere. Concretament fins a juliol de 1969, quan un llavors joveníssim príncep Joan Carles jurava per primera vegada els principis del Movimiento Nacional. És a dir, del franquisme. "No en va, Joan Carles és el successor de Franco. A títol de rei, però successor de Franco ", remarca Molinero.

Segons la seva opinió, l'ara rei emèrit "va tenir sempre una prioritat lògica: assentar la monarquia a Espanya". "Per això havia dedicat tota la seva vida des que va arribar a Espanya el 1948, sent encara un nen, per formar-se -subratlla-. Amb el pas dels anys aniria veient què era el imprescindible per aconseguir aquest objectiu".

"Més que la democràcia, a Joan Carles li interessava conservar la Corona"

L'historiador José Babiano apunta en aquest mateix sentit. "El que li interessava a Joan Carles, més que la democràcia, era conservar la Corona", assenyala. Per aquest motiu aquest investigador expressa la seva "molèstia" quan escolta la repetida teoria que "va ser ell qui va portar la democràcia". En aquest sentit, considera que l'evolució del monarca després de la jura dels principis del Movimiento va tenir com a base "la defensa de la Corona, no de la democràcia".

El 23-F, clau del regnat

En aquest camí, hi va haver un moment que tots els experts coincideixen a assenyalar: l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981. "Moltes vegades es diu, i les enquestes d'aquells anys així ho demostraven, que a Espanya hi havia més joancarlisme que monarquisme, en el sentit que ell s'havia guanyat el seu paper en la política espanyola. Particularment, l'element més important va ser el 23-F", relata Molinero.

"La mitificació de la seva figura -sobretot el 23-F- ha distorsionat la percepció de la seva funció efectiva", sosté per la seva banda Ferran Archiles. Tot això li sona i molt a Babiano, que recorda que aquell dia de febrer gairebé crema uns quants papers relacionats amb la seva activitat de militant d'esquerres. "No obstant això, quan vaig veure que el rei sortia a la televisió, em vaig adonar que no passaria res", assenyala. En aquest context, considera que allò "va reforçar molt la seva figura i li va permetre legitimar-se".

"Joan Carles va tenir un primer fita de regnat, que va ser el 23-F. Això va ser el que va definir el seu paper històric. Diversos anys després arribaria la segona fita, que va ser la decadència del regnat i el declivi de la seva figura", comenta el politòleg Alejandro Pérez. En aquesta línia, la historiadora Carme Molinero apunta que "poden distingir-se dues etapes en el regnat de Joan Carles I". La primera aniria fins a l'any 2000, tot i que amb un punt fonamental el 1981 i 1982. "No va ser el motor del canvi, però va jugar un paper important en una etapa decisiva com la transició", assenyala.

No obstant això, "des de 1982 la política espanyola entra en una llarga fase d'estabilitat", sosté la investigadora de la UAB. A partir de llavors, el monarca va tenir el paper de garant de l'estabilitat institucional i de representant de l'Estat, "però no té funcions estrictament polítiques -subratlla Moliner-, que radiquen en el Govern". Després, a partir del 2000, arriba "una etapa d'amplíssima especulació sobre enriquiments ràpids". "A partir d'aquest moment Joan Carles es va centrar més en la seva vida privada, i això, a la llarga, va tenir conseqüències", assenyala la historiadora.

Els experts consultats subratllen també un altre aspecte: Joan Carles, a diferència del seu fill i successor, no va haver d'enfrontar-se a una situació tan complexa com la qüestió territorial catalana, que el va trobar ja en el seu paper de rei emèrit.

Democràcia "imperfecta"

Per a José Luis Villacañas, catedràtic de Filosofia de la Universitat Complutense i director de la Biblioteca Saavedra Fajardo de Pensament Polític Hispànic, el monarca "representa, com la pròpia transició, una democratització institucional imperfecta". Dit d'una altra manera, "va oferir una monarquia prou moderna, però al mateix temps imperfectament democràtica, potser a l'altura de l'exigència del poble, però sense que les elits tinguessin el més mínim interès d'anar més enllà d'aquest aggiornamiento l'Estat".

Precisament per això, Villacañas apunta cap a les "llums i ombres pròpies d'una perspectiva evolutiva des d'un estat autoritari i d'una monarquia tradicional fins a un estat més democràtic, però en el qual les elits, en lloc de donar un impuls cap a una democràcia veritable, es van sentir còmodes en aquesta estructura de mínims".

"La democràcia va tornar a Espanya com a resultat de molts actors", destaca Ferran Archiles

És apropiat llavors el paper de "pare de la democràcia" que històricament se li ha atribuït? "En absolut -respon Ferran Archiles-. Va ser un actor destacat en el procés polític tenint en compte el lloc que ocupava, però la democràcia va tornar a Espanya com a resultat de molts actors i moltes situacions imprevistes". "Sense la pressió d'amplis sectors socials, el camí seguit hagués estat diferent. I potser, molt diferent ", afegeix l'historiador.

Molinero tampoc comparteix aquesta expressió. "Crec que Joan Carles va jugar un paper important a favor de la democràcia, però si aquesta es va instal·lar a Espanya i ho va fer amb les característiques que va adquirir, va ser per la pressió social i política de sectors molt significatius de la població que no van acceptar succedanis com els que inicialment es pretenien", remarca la investigadora.

Per a Juan Andrade, Doctor en Història Contemporània i professor de la Universitat d'Extremadura, "la seva imatge com 'pare de la democràcia', com a realitzador i custodi de la mateixa, ha generat seguretat en bona part d'una societat educada en quaranta anys de dictadura , que acusava el buit deixat per una figura omnipresent i tirana com la de Franco, però que volia que aquest buit fos colmat per la d'un pare més proper i comprensiu", destaca.

Andrade va més enllà. En aquesta línia, creu que sobre Joan Carles de Borbó "s'han projectat virtuts molt del gust de les classes mitjanes: solemne quan toca, però planer en moments distesos; de vida còmoda, però austera per la seva condició". "El problema és que, per sostenir aquesta imatge, que tan poc es correspon amb la seva vida quotidiana, ha calgut recórrer a invencions, silencis i censures", sosté.

"Intocable"

La història, ara, ja és una altra. El rei emèrit ha perdut prestigi pels escàndols que han envoltat la família reial, i a nivell social -tal com coincideixen a assenyalar els experts consultats- va perdent el caràcter d'"intocable" que va tenir durant llargs anys. Dit d'una altra manera, es trenquen tabús a l'hora de parlar de la seva figura. "El contrast amb quinze o vint anys enrere és clar", ressalta Archiles. El rei emèrit ja no és una figura sagrada a nivell social, però sí en els tribunals, on seguirà aforat.

"Aquí sí que segueix sent intocable", es lamenta Babiano, que adverteix que l'emèrit "no se l'ha pogut investigar perquè en la Constitució va quedar reflectida la inviolabilitat del monarca". És l'altra cara d'una trajectòria amb llums i ombres.