Público
Público
turisme barcelona

Ressorgeix la veu dels últims veïns de Ciutat Vella

El silenci als carrers després del daltabaix turístic per la pandèmia del coronavirus fa aflorar les històries dels qui han convertit viure en el centre de Barcelona en un acte de resistència

Carles Mallol, veí del carrer del Bisbe, acudea comprar a Santa Caterina, travessant un Pla de la Seu desconegut.
Carles Mallol, veí del carrer del Bisbe, acudea comprar a Santa Caterina, travessant un Pla de la Seu desconegut. Bru Aguiló

Entre els qui han conegut el bullici del centre de Barcelona encara hi ha qui ha de pessigar-se per convèncer-se que el rastre que ha deixat la pandèmia és real. El tsunami del coronavirus va arribar d'un dia per a un altre i va quedar tot en silenci. Amb els mesos, la ciutat ha recuperat el pols, però en molts punts de Ciutat Vella el silenci persisteix a l'haver tants locals tancats i pisos buits que en el seu moment ho van donar tot pel turista. La seva absència ha fet que per s'aconsegueixin distingir les veus de la resistència: els veïns. Molts han perdut la fe en les possibilitats de revertir la febre especuladora que ja ha centrifugat a tants, però també hi ha qui proposa un pla: que els qui tenen inclinació per aquest lloc tornin a ser els que liderin la recuperació ciutadana de Ciutat Vella.

La plaça Reial: “T'imagines que desapareguessin els turistes?”

El que va ser un comentari trivial ara sembla una premonició. "Fa un any amb un amic ho dèiem. La gent es queixa tant dels turistes... T'imagines que, de cop i volta, desapareguessin? Això semblaria un cementiri", rememora Carles Fernàndez, de 69 anys, i que fa 45 que viu a la plaça Reial. Era escultor, es va enamorar de la plaça i es va agafar un estudi. Un any després també es van mudar els seus pares. El barri tenia "molt mala fama" per les drogues, i part de la família no va venir mai a veure'ls. El seu edifici és una mostra més de l'esdevenir del Gòtic. "Érem vuit veïns i només quedo jo [té contracte de lloguer indefinit]. La resta s’ho ha quedat una empresa; tot són guiris [amb la pandèmia han estat pocs] i no hi ha la més mínima relació amb ells", relata, si bé en la seva família mai han estat de fer molta vida de barri. El més molest en tots aquests anys ha estat el soroll, que va arribar a ser "insuportable" amb els músics de carrer.

A ell no l'afecta la pandèmia –"hi ha tranquil·litat, s'escolten els ocells, s'està molt bé", assegura–, però li preocupa el seu impacte. "El bar de baix tenia 40 treballadors i no l'han obert ni un sol dia. Es nodria del turisme", narra. Fernàndez era molt de la Rambla, i ara, anant a visitar a una amiga en la del Poblenou, ha descobert que fora del centre hi ha molt més moviment. "Allò està viu, i això, mort", constata.

El carrer del Bisbe: “Érem les pedres i jo”

Carles Mallol (62 anys) resideix paret amb paret amb la residència oficial del president de la Generalitat. De no ser per viure a la part alta de l'edifici, no hauria aguantat. “Segurament hauria marxat del barri”, admet, perquè “el carrer del Bisbe, si no el més, és un dels més turístics de Barcelona”. Viu al Gòtic des de 1971, i des de llavors només ha estat fora uns anys pel seu treball de dansa teatre.

Per refundar Ciutat Vella cal donar facilitats als pocs que queden del territori

Va deixar d'acudir al mercat de la Boqueria perquè és “un parc temàtic” i va al de Santa Caterina. Abans de la pandèmia es topava amb els turistes quan sortia. "Obria la porta i la riuada se'm emportava", explica. Per obrir-se pas va arribar a fer mic mic, com el Correcaminos. El coronavirus li ha retornat el Gòtic on jugava de petit, perquè "les pedres són les mateixes" i ara ha pogut aturar-se a observar-les de nou. "Érem les pedres i jo", subratlla. La part negativa és que s'ha adonat que "pràcticament no hi ha veïns". Diu que Barcelona s'ha venut al gran capital, que "està format per especuladors que no tenen res a veure amb el territori", però ara pot haver-hi un punt d'inflexió. Per "refundar" Ciutat Vella creu que "cal donar facilitats als pocs que queden del territori que vulguin reactivar una altra vegada els barris". Mallol té una filla de 17 anys i un de 15 a Alemanya. "Papà, no el perdis mai", li diu ella sobre el pis.

La Rambla: “Ho compren tot per al turisme”

A la Rambla pot ser que hi hagi un miler de veïns –segons l'Ajuntament– o només mig centenar –com ha comprovat l'arquitecta i exregidora Itziar González, l'equip de la qual Km-Zero va guanyar el concurs per definir la transformació del passeig–, però la veritat és que Maite Mendivil (58 anys) és veïna i està en risc de desnonament. Va néixer a Bilbao, va venir per unes vacances i es va quedar a treballar. Des de 1986 està de lloguer en un àtic amb contracte indefinit, però li queda poc. "Ho estan comprant tot per al turisme", adverteix.

La Rambla "era un carrer alegre, on tothom hi cabia; era una mica el cor de la ciutat i ara són les vísceres"

El seu pis és "un bombó immobiliari" enfront del mosaic de Miró. El van vendre i primer la van denunciar per ser ocupa –sense ser-ho–; després van tractar de pujar-li el lloguer de 310 a 1.200 euros; i finalment va ocórrer alguna cosa on ella veu una certa mà negra: la devolució d'un rebut que assegura que no va ordenar, la qual cosa ha servit per desnonar-la. "Ja he parat tres desnonaments", recalca. Està agraïda pel suport rebut, però el pròxim intent serà el 31 de gener i encara no té una alternativa per a viure, i això malgrat tenir una discapacitat.
Segons Mendivil, abans la Rambla "era un carrer alegre, on tothom hi cabia; era una mica el cor de la ciutat i ara són les vísceres", on només alguns estrangers poden pagar 15.000 euros de lloguer per un local o comprar pisos. "Ens han pres la Rambla", lamenta, i creu que, després de la pandèmia, tot es mantindrà en un cau especulatiu: "Ens hauran llençat a tots els que hagin de llençar".

Els carrerons del Call: "No es pensa en els veïns"

Pere és un veí de 63 anys del Call, el barri jueu, que es preocupa pel seu entorn. Tant que va rebre represàlies per denunciar a l'Ajuntament un negoci que incomplia la normativa, i per això ha demanat que ens referim a ell amb un nom fictici. Relata que abans del coronavirus el Gòtic s'havia convertit "en un barri de molts guiris", amb "una invasió de pisos turístics legals i il·legals, més o menys igual de molestos", i aquest panorama "ni amb la pandèmia s'ha acabat", diu.

En la seva opinió, "la gent no pensa en els veïns". A la seva finca hi havia un pis de gent gran i un fill l'ha llogat sense molts miraments amb el seu voltant; "només per a especular", lamenta. A més, fa anys el Consistori va treure els cotxes del barri sota el pretext d'alliberar l'espai per als veïns, però el seu lloc el copen les terrasses sorolloses dels bars. "Ens van treure una plaça i la van regalar a un negoci que ens fa malviure", critica.

El carrer del Bisbe abans de la pandèmia: "Obria la porta i la riuada se'm emportava"

Està convençut que, després de la pandèmia, "així que puguin, les màfies que exploten els hotels, pisos turístics i bars tornaran a fer el mateix que abans". Que per què no marxa del barri? "Això només passava aquí i ara pansa en tots els llocs", afirma; és a dir, que tot allò que pot fer del Gòtic un lloc poc afable també habita fora d'ell. "L'única cosa que aquí vam ser els pioners, però més concentrat en el turisme", detalla.

La plaça Catalunya: "Venc perquè no ho suporto"

A uns metres de plaça de Catalunya viu Carme Roca (57 anys). Amb la pandèmia també s'ha adonat de la falta de veïns. "Quan se sortia a les vuit a aplaudir als sanitaris, no hi havia ningú", recorda. El coronavirus va buidar el centre de vida, i a ella li ha quedat una sensació "desoladora". Per això ha accelerat una idea que ja meditava des de l'auge dels pisos turístics. "He posat el pis en venda perquè no el suportava", confessa.

Roca és de Banyoles (Pla de l'Estany) i va venir al centre el 1999 per comoditat. Llavors es reconvertien els edificis dels bancs en pisos, i en el seu, del passeig de Gràcia, va fer amics, com l'enyorat músic Pau Donés, mort enguany. Amb el temps els seus veïns van passar a ser Apple i l'hotel Iberostar. Dels 30 pisos de l'edifici, la meitat són turístics. Quan estava permès, "la gent es va treure la llicència per si de cas", i a qui li ha interessat ha destinat el pis al turisme "per a fer diners". Viure en el centre ja no és el que era. "Han desaparegut les botiguetes. L'única que queda és la farmàcia i no tinc res al voltant. Haig de baixar al Corte Inglés per pa", explica. Roca assegura que no ven el pis per a especular. "La pandèmia m'ha posat en evidència que no vull viure al centre. No pinto res en aquest batibull de turisme. A on aniré? No ho sé. Potser em compro alguna cosa a Banyoles, planto un hortet i visc més tranquil·la", reflexiona, i vaticina: "Els pocs que quedem marxarem ara".