Público
Público

RETRAT DE LA MINA Retrat d'un barri oblidat: Les mil Mines

A la Mina la renda per càpita és 2,5 cops més baixa que la mitjana catalana. Un educador i un metge que lluiten dia a dia per recuperar el barri asseguren que el principal problema de la Mina no és el narcotràfic sino la situació de pobresa dels veïns.

Publicidad
Media: 4.25
Votos: 4

El Bloc Venus es el més degradat del barri de la Mina.

La Mina són, com a mínim, quatre mines. Els blocs Venus i Saturn, la zona més depauperada; els blocs de Mart, Llevant i Estrelles, façana mítica de la Mina pels foranis que hi passen per la Ronda Litoral; la Mina vella, la dels carrers de vents i punts cardinals; i la zona residencial, amb un preu de sól desorbitat. En totes quatre juntes, la renda per càpita és 2,5 cops més baixa que la mitjana catalana. L'Ajuntament de Sant Adrià de Besòs va aprovar, el juliol passat, una moció que demana ajuda i suport econòmic a la Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona i el govern espanyol. A la moció s'inclouen peticions relacionades amb què es reconegui l'especificitat de la Mina i reclamen solucions econòmiques, en salut pública, educació i en seguretat.

"No hi ha vida comuna, un barri és una estructura social, i aquí no n'hi ha"

“Desmuntem els tòpics de la Mina. La Mina no és un barri, La Mina és un bluf, un tòpic –sentencia l'educador i activista veïnal Josep Maria Monferrer–; per a cada veí, La Mina és una cosa diferent”. Monferrer va arribar al barri l'any 75 i va ser el primer director de la primera escola de la Mina. A banda, va fundar l'Arxiu històric i centre de documentació del barri de la Mina i el Camp de la Bota pels volts de l'any 2000. S'estima el seu (no) barri, el coneix i el pateix: “No hi ha vida comuna, un barri és una estructura social, i aquí no n'hi ha”, afirma des de la seu de l'arxiu en un tòrrid migdia d'agost, assegut just en la direcció en què un vell ventilador li ajuda a apaivagar la calor. A fora, al pedrís de la flamant biblioteca Font de la Mina, seuen uns quants iaios i iaies amb els tormells inflats. Arraulits a l'ombra, es venten, reposadament.

Tot va com lent al barri. A la zona on és troba l'Arxiu, a la Mina vella, l'organització dels blocs divideix l'espai en 8, cadascun controlat per gent diferent, cosa que dificulta la vida comuna. Abunden els carrers amb nom de punt cardinal o de vent. La proximitat del mar i la desembocadura del Besòs aixequen, de fet, una ventada de pols provinent dels innombrables desacampats que hi ha al barri. Costa obrir els ulls i amb cada respiració els pulmons s'omplen d'una pols abrasiva. No s'hi veu massa gent per la Mina vella a aquestes hores. Només un parell d'homes al carrer Ponent, que aprofiten un espai d'ombra per canviar les rodes davanteres d'un Seat 600, dels que encara té matrícula amb sis xifres.

Especulació urbanística

Per sota de l'avinguda de Manuel Fernández Márquez, la Mina es converteix en un barri de luxe

“El fil conductor de la història de la Mina continua sent l'especulació urbanística, no pas el narcotràfic”, assegura Monferrer. Per sota de l'avinguda de Manuel Fernández Márquez –obrer de la fàbrica tèrmina de Sant Adrià assassinat per la Guàrdia Civil fa 44 anys–, la Mina es converteix en un barri de luxe, en què el metre quadrat té preus més propis de Pedralbes. Una ullada als cartells d'una immobiliària de la zona mostra pisos de lloguer, de 86 m2, amb dues habitacions, a 1.500 euros al mes. Si preferiu comprar, 82 metres quadrats a Torre Fòrum (a l'altra banda del marteix carrer) costen 445.000 euros. El cartell de l'immobiliària està en castellà, anglès i xinès. En aquesta zona de la Mina, construida per esponjar el barri, no hi ha pràcticament cap comerç. En algunes parts del barri, abunda el mercat negre.

“Des dels temps de Porcioles –recorda Monferrer–, quan decideix acabar amb les barraques i aixeca els blocs, que no han deixat d'aprofitar-se del barri per especular”. I el veterà activista rememora els temps dels Jocs Olímpics, del Fòrum de les Cultures 2004, o el darrer moviment especulatiu que ha consistit en aixecar pisos de luxe juntament amb els de protecció oficial al barri. Pisos que no s'han arribat a vendre mai, que han convertit bona part de la Mina en un territori erm de vida, i que el mes passat van ser ocupats per gent no resident al barri, sota el control de les màfies que els vigilaven.

Ningú no ha donat d'alta el suministrament elèctric en alguns dels pisos ocupats

Aquestes ocupacions de pisos, propietat del Consorci de la Mina (un òrgan creat durant les obres del Fòrum 2004 i integrat per vàries administracions públiques), van tenir lloc un mes després que es descobrís una pressumpta trama de desviament de fons públics del Consorci als clans del barri perque vigilessin aquests pisos. Es va detenir el regidor del PSC i vicepresident del Consorci, Juan Carlos Ramos; el gerent de l'òrgan, Juan Luís Rosique; i diversos membres d'un dels clans, inclòs el patriarca, Ángel Amaya Montero, més conegut com a 'Tío Cristina'. És usual veure com alguns veïns, en comptes de picar el timbre des del carrer, criden a viva veu perquè algú els llenci les claus per obrir el portal. Ningú no ha donat d'alta el suministrament elèctric en alguns dels pisos ocupats als carrers d'Anna Frank o a la Rambla de la Mina.

Un dels resultats d'aquesta situació és el desemparament dels habitants del bloc del carrer Venus, el més depauperat del barri, amb un veïns que porten anys i anys esperant que es tiri a terra l'edifici i els reallotgin. Tot apunta que hauran d'esperar més.

Metge de família

Des de la finestra de la consulta del doctor Juan Manuel Mendive, metge de família a la Mina des de l'any 1990 (fa poc més d'un mes que han estrenat el nou CAP), es veu un seguit de formosos i luxosos edificis nous, alguns amb piscina: “Quan vaig arribar al barri, tot allò eren barracons d'antigues fàbriques i cases de poble, en un estat lamentable”. El doctor Mendive recorda que, en aquells principis dels 90, els pacients se li morien, joveníssims, de sida, al davant: “Encara tenim pacients de sida, crònics, supervivents d'aquella època; però el tema del VIH ha millorat moltíssim”.

Durant 2015 es van repartir al Local (el centre de venopunció de la Mina) un total de 224.129 xeringues

El que encara és un problema, i greu, és el consum de drogues. Al Centre d'Atenció i Seguiment de Drogodependents de la Mina es dispensa metadona per a unes 120 persones al dia. Durant 2015 es van repartir al Local (el centre de venopunció de la Mina) un total de 224.129 xeringues. Al centre del carrer Baluard, el més gran de Barcelona, es van repartir 90.375 aquell mateix 2015, segons les dades de l'Agència de Salut Pública. Atenen de mitjana més de 100 usuaris al dia, que s'injecten fins a 330 dosis diàries. “El 70% de la gent que ve cada dia al Local és de fora del barri”, diu el doctor. La Mina, “l'habitació dels mals endreços de Barcelona”, diu l'educador Josep Maria Monferrer.

Ser metge de família a la Mina és molt més que passar consulta: “Ens hem d'avançar i procurar fer prevenció”, assegura el doctor Mendive, que fa un llistat dels problemes de salut més comuns entre el veïnat. Destaquen els transtorns alimentaris, causats en bona mesura per la situació de pobresa de la població. Obesitat per no alimentar-se degudament, que provoca més casos del normal de patologies com ara diabetis o problemes cardiovasculars: “Tenim molts més casos d'infarts entre gent jove, d'uns quaranta anys”, reconeix Mendive.

A la Mina no hi ha mútues, per tant, tots els veïns van al CAP. Tots, excepte els de la zona residencial (el front marítim de la Mina), gent amb més recursos: “Compartir el CAP amb població majoritàriament desafavorida socialment té un efecte disuasori per a aquests nous veïns”. Tot i això, el doctor Mendive assegura que el tracte amb el pacient és molt més proper en aquest barri: “Detectem patologies gràcies a la comunicació directa amb els veïns, problemes que potser se'ns passarien, com ara les càries”. La higiene bucal, explica Mendive, no està gaire arrelada al barri. “La càries a la Mina, més que un problema, és una plaga”, sentencia el doctor.

"La veritable malaltia de la Mina és la sociopatia, la situació social dels veïns"

Aquestes malalties i addiccions, com la de l'alcohol o el tabac, relacionades amb el sedentarisme i massa presents al barri, són símptoma d'un problema estès i comú: “La veritable malaltia de la Mina és la sociopatia –assegura Mendive des de la seva consulta, amb un aire condicionat que s'encèn i s'apaga cada tres minuts–, la situació social dels veïns és l'autèntic problema”. Massificació als grans blocs, famílies que comparteixen pisos de 60 metres quadrats, atur, addiccions. “Lògic que es trobin malament, lògic que abundin els casos de depressió i ansietat, lògic que vinguin dones a la consulta dient-me que els falta l'aire, que no poden respirar”.

"A l'altra banda del riu"

En Javi és transportista i viu entre la immobiliària i els immensos blocs dels carrers Mart, Llevant i Estrelles. Es veí de la Mina des de fa més de tres anys. La seva parella, el seu fill –que ara casi compta 4 anys– i ell van deixar el barri de Sant Roc, a Badalona, per venir a un pis de protecció oficial a tocar del bloc del carrer Mart en què paguen 330 euros al mes. Tenien opció a compra, però la van desestimar: “Qui voldria viure aquí tota la vida?”, es pregunta en Javi. 

A l'Eric, el petit, el porten a una escola “a l'altra banda del riu”, quan volen anar a sopar, o al cinema o a passejar, ho fan “a l'altra banda del riu”. Per anar a comprar, “a l'altra banda del riu”. Només si s'ha de comprar alguna cosa puntual, es dirigeixen al passeig de Camarón, és a dir, a la rambleta que hi ha entre els blocs de Mart i Llevant. “A la Mina només vaig a comprar el pa, passo per allà i em mira tothom, i això que porto quatre anys aquí ja...”. Per a en Javi, la Mina són els blocs.

"Com a mestre i educador, tinc la necessitat, per ètica professional, de no tirar la tovallola i marxar"

En Josep Maria Monferrer viu allà mateix, al carrer Mart –“soc marciano”, diu rient–, i no té intenció de marxar, tot i que podria. “No soc ni un fanàtic, ni un suicida, però sento que, com a mestre i com a educador, tinc la necessitat, per ètica professional, de no tirar la tovallola i marxar”. Monferrer lluita per recuperar la imatge de barri per a la Mina. Parla de recuperar els espais com a línia d'acció principal, que la canalla torni al carrer a jugar.

El doctor Mendive també apunta a l'empoderament dels veïns com a via per aconseguir millores per al barri. Des del CAP treballen consolidant sinèrgies amb altres entitats del barri i amb activitats com ara 'La Mina camina': unes passejades un diumenge al mes pel barri que serveixen per intentar recuperar els espais públics, perque els assitents –sovint persones grans– surtin de casa i se sociabilitzin i per que facin exercici. Quan arriba un metge nou al CAP, abans d'ensenyar-li les tècniques mèdiques pertinents, se li fa el que Mendive anomena “passeigs comunitaris”: li expliquen les particularitats del barri i surten al carrer a reunir-se amb les entitats i conèixer els veïns.

"Aquest és el millor lloc on un metge de família pot fer la seva feina, n'estic convençut"

Per a Mendive el barri és el seu ensenyament diari: És on jo aprenc i continuo aprenent de les mil mostres d'humanitat i humilitat de la gent –s'emociona, visiblement–. Que el barri només tingui l'estigma de la droga m'entristeix molt. Aquest és el millor lloc on un metge de família pot fer la seva feina, n'estic convençut”.

El petit Eric, el fill d'en Javi, no fa servir els parcs del barri per jugar. “A l'altra banda del riu”, ja se sap, diu en Javi a la porta de l'ascensor. S'acomiada, se'n va a treballar i per anar al pàrquing a buscar el cotxe no ha de sortir al carrer, s'hi accedeix directament des de l'ascensor. Abans de marxar, em recomana que si vull caminar entre els blocs de Mart i Llevant, al passeig de Camarón, ho faci per algun costat, per passar més desapercebut

En Josep Maria Monferrer diu que quan passeja per allà, tanca els ulls, es deixa endur, i es transporta als anys 80. Caminar per entre aquelles dues immenses moles de ciment, roba estesa i fràgils envans típics del desarrollismo és com caminar, ara sí, per un poble, per un barri. Hi ha vida, els nens corren amb els patinets, els homes peten la xerrada als bars, les dones també, però a part, assegudes als bancs o a les cadires que treuen de casa seva. A Monferrer, que porta dècades recuperant la memòria històrica del Camp de la Bota, diu que aquesta part de la Mina li recorda.

Hi ha un parell de fleques, botigues de queviures, un grupet de nois que vigila amb els braços creuats l'entrada d'un portal fosc i, fins i tot, un jove que aprèn, matusserament, a conduir un kart, tot fent voltes al voltant de l'estatua dedicada a José Monge Cruz, Camarón de la Isla. La peculiar normalitat d'aquest barri, mínimament destorbada, per la presència d'un forani que hi camina, i pels mil ulls que en ell s'hi fixen.