"Les crescudes i les sequeres són consubstancials al clima mediterrani i són imprevisibles". Així de taxatiu és mostra el Doctor en Ciències Biològiques, professor a la Universitat de Lleida (UdL), Antoni Palau, que ha valorat l'actual situació en una entrevista a l'ACN.

Palau apunta que cada set o nou anys en tenim dos o tres de secs i un d'aquests pot ser molt sec.  Aquesta és la situació amb què ens trobem en aquests moments i el problema que tenen els gestors de l'aigua és poder-la preveure i actuar en conseqüència. "La falta de reserves no es pot atribuir a la producció hidràulica", afirma Palau, que també apunta que no es pot buscar un culpable a l'actual situació. "En certa manera tothom n'és co responsable", conclou.

En els darrers dies, els pagesos que han manifestat la seva indignació i impotència pel tancament anticipat dels canals d'Urgell i Segarra-Garrigues, s'ha acusat a les companyies elèctriques d'haver turbinat aigua dels embassaments amb escreix i per això ara no hi hauria reserves. Segons Palau, aquesta acusació és "inversemblant" perquè, per exemple, en el cas de la conca del Segre, "no surt una gota d'aigua dels embassaments que no tingui una adreça o destí". Això significa que les hidroelèctriques turbinen per fer llum, però amb l'aigua que es turbina s'abasteixen les demandes.

De fet, segons Palau, aquestes demandes "són les que manen" i acaben determinant els quilovats que poden turbinar les hidroelèctriques. Tot plegat està regulat per la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE), que aquests dies també ha estat focus de crítiques per part del Govern i els regants, a l'hora de gestionar la sequera. Palau recorda que la CHE estableix els criteris en base a les comissions de desembassament que es reuneixen periòdicament amb tots els actors implicats en l'ús de l'aigua de les conques de l'Ebre. Per tot, apunta que "no hi ha una relació simple entre producció, malbaratament o abús".

Una conca "tensionada"

Els regants també han posat de manifest que no entenen el tancament dels canals si el sistema del qual s'abasten està format per dos embassaments, Oliana i Rialb, i que a més a més, quan es va construir el segon, fa 15 anys, es va dir que el subministrament sempre estaria garantit. Segons Palau, cal recordar que la situació del Segre ja estava molt "tensionada" abans de Rialb, i ara ho continua sent.

L'aportació de Segre és de l'ordre d'uns 1.000 hectòmetres cúbics a l'any abans d'arribar a la Noguera Pallaresa, que és el riu "realment important" de la conca perquè és molt més cabalós tot i ser l'afluent. La demanda d'aigua a l'eix del Segre fins a la seva unió amb la Noguera és del mateix ordre, uns 1.000 hectòmetres cúbics, i la reserva conjunta entre els dos embassaments suma 500 hectòmetres. Quan entra en joc una sequera perllongada com l'actual, l'aportació es redueix moltíssim, apunta Palau, ja que la demanda és pràcticament equivalent a l'aportació mitjana anual.

Per recuperar la normalitat, Palau apunta que cal la intervenció de molts factors incerts. El primer és que plogui, que de moment no acaba d'arribar, i en segon lloc garantir una reserva mínima als embassaments d'Oliana i Rialb perquè quan torni a ploure es pugui tornar a la normalitat. Situaria el volum entre els 150 i 160 hectòmetres cúbics, el que representa el 30-32% de la capacitat conjunta dels dos embassaments.

Actualment, les reserves estan al 13% amb 65 hectòmetres, per tant, ha de ploure molt, ja que el desgel és inapreciable. Palau però, no descarta que al juny pugui canviar radicalment la situació, ja que així va passar al 2008, quan a finals d'abril hi havia 60 hectòmetres i al juny es va arribar a 150 perquè va ploure molt. "No pinta que pugui passar però no és impossible", conclou.

Sense risc pels ecosistemes 

Antoni Palau també és conegut per haver estat el responsable científic de l'assaig que es va fer al 2020 a l'estany d'Ivars i Vila-sana per baixar el nivell de l'aigua fins a 2 metres per veure com reaccionaria l'ecosistema. Quan es va tancar el canal d'Urgell van saltar algunes alarmes perquè l'estany deixaria de rebre l'aportació diària d'aigua però segons Palau, això no ha de ser dolent, perquè quan es va fer el buidatge parcial de forma intencionada els efectes van ser molt beneficiosos per reduir la càrrega tròfica del sediment i per afavorir l'aparició de macròfits.

De fet, segons Palau l'objectiu era forçar aquest tipus de "pertorbació" cada 7 o 9 anys, per tant, si ara baixa el nivell, que com a molt seran 60 o 70 centímetres, no hi haurà cap perjudici per a l'estany, encara que hi hagi mortalitat de peixos, ja que quan es recuperi la normalitat, l'estany també ho farà i moltes espècies "marginades" dins l'estructura de la zona, es reactivaran.